//
estàs llegint...
Audiència, Catalunya, Futur, Futur del Periodisme, Internet, Premsa, Revistes

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

* Les enquestes de la Fundacc, que fa cada tres mesos, tenen una mostra de 22.000 entrevistes personals. Això és bastant. Les dades són de lectors (no d’exemplars venuts).
 
* Només he mirat què passa amb la premsa: ni ràdio, ni TV (no tinc tant de temps!).
 

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

About sergipicazo

Sergi Picazo (Barcelona, 1980) és un periodista català. Actualment, treballa com a redactor de Política al diari català El Punt Avui. També forma part del col·lectiu Contrast, una associació de periodistes amb interès pel periodisme social. Actualment, el col·lectiu està preparant la sèrie de reportatges audiovisuals Després de la pau, rodada a Bòsnia, el Líban, Argentina, Cambodja, Sud-àfrica i Rwanda. L'any 2007 va guanyar el premi Joan Gomis de periodisme solidari, convocat per Justícia i Pau i la revista Foc Nou, amb un reportatge escrit conjuntament amb Iolanda Parra sobre l'ajuda la cooperació internacional i les ONG a Nicaragua. El reportatge es va titular: "Nicaragua, el regne de les ONG". L'any 2010, va ser col·laborador freelance treballant com a corresponsal polític i cultural a París per a La 2 (programa cultural, Inquietos) i a altres diaris. Durant anys ha col·laborat en projectes de periodisme crític a Catalunya com ara les revistes alternatives Directa —actualment— i El Triangle, i les ja desaparegudes Illacrua i Diari de la Pau.

Debats

10 thoughts on “Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

  1. Molt bona feina, Sergi!! És molt necessari que els propis periodistes analitzem l’evolució dels mitjans, en comptes de només mirar el melic de les nostres cròniques! I m’has alegrat una mica el dia, que les bones notícies sobre la premsa costen tant d’aflorar! I n’hi déu haver més de les que ens pensem!

    No puc aportar cap anàlisi tan exhaustiva i fonamentada com la teva en aquest moment, però m’han explicat una anècdota divertida que pot introduir algun matís no-numèric a les dades del Baròmetre… El pare d’una bona amiga és kiosker de fa dècades. Té un kiosk al passeig marítim de Vilanova i la Geltrú i una llibreria-kiosk a la Rambla. M’assegura i promet que, des de fa uns quants anyets, la venda de diaris és més baixa (excepte en diaris extrangers, comprats pels turistes) i el factor que MÉS fa pujar les vendes, amb molta diferència, tant hivern com estiu… és EL SOL. “Si fa sol, es venen mooolts més diaris”, em diu, perquè hi ha una part substancial de lectors que no compra el diari ben bé per assabentar-se de l’actualitat, sino per “l’activitat de lleure” que suposa seure tranquilament i llegir-lo a la fresca/al solet. Aquesta modesta tesi, que no ve a explicar cap macrotendència però és una bona cura d’humiltat, me la reforça una cosina que treballa en la distribució de diaris a kiosks de l’àrea metropolitana. La previsió meteorològica és una de les variables que fan servir per calcular quants exemplars enviar als establiments, no només els costaners.

    Aix! C’est la vie!

    Posted by Meritxell. | 30 Juliol 2012, 10:28 am
  2. 6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc

    Ara ja no em compro el diari. Be, de tant en tant l’ARA
    Només et queden 44.998 més

    Posted by pratxanda | 30 Juliol 2012, 10:34 am
  3. La teva recerca m’ha semblat molt interessant! Enhorabona!
    les dinàmiques dels lectors solen anar en sintonia amb els moviments polítics, pujades de dretes o esquerres, pics nacionalistes, etc.
    Tal i com apuntes, la següent frontera és la digital i traspassar-la està costant molt. Per exemple, les estructures editorials que el paper podia mantenir resulten estar sobredimensionades per al digital i els periodistes afronten aquest fenomen que no sé si té nom, però que jo en dic ‘tothom-pot-ser-periodista-amb-un-mòbil-a-la-mà’… I tan sols menciono dos dels problemes que posen en entredit la premsa des de l’òptica econòmica o comunicativa, que són els dos eixos que marques al principi de l’article.
    Novament, felicitats!

    Posted by Josep Borrell | 30 Juliol 2012, 11:34 am
  4. Molt bona recera, aporta dades interessants!!

    Respecte l’Ara i El Periodico, estaria be veure els lectors digitals que tenen en les seves seccions de pagament o per a subscriptors, a mi tb em sorprenen les xifres de l’Ara. En qualsevol cas, efectivament seria molt positiu conservar LV, EP, el Punt Avui i l’Ara com a grans diaris de referencia fets a Catalunya i en catala.

    Posted by Joan | 30 Juliol 2012, 4:10 pm
  5. Gran article Sergi,

    Jo encara no les tinc totes amb el tema del EGM y el Barometre. Trobo mes fiable un OJD (per a premsa escrita) o un Nielsen (per a digital) que les esmentades. La cuina que hi ha darrere sempre fa dubtar de quant realitat i quant de somni i de voler emmascarar una crisis sectorial hi ha en cada enquesta.

    Es comença a veure ja a Internet com la plataforma que centralitzarà l’informació i això es positiu, la porta de sortida a la crisis del periodisme. I molt a favor d’aquesta comparativa La Vanguardia i El Periódico amb les alternances polítiques.

    Molta sort amb la nova versió online de El Punt Avui, crec li feia falta urgentment una renovació i segur que doneu un salt cap endavant.

    Salut.

    Posted by David | 30 Juliol 2012, 4:38 pm
  6. Molt interessant l’anàlisi, Sergi.
    Els lectors de Público, on són? preguntes.
    Doncs jo n’era una i ja no compro cap diari.
    Quan tinc “mono” de llegir en paper, amb un cafè amb llet al solet, amb tranquil·litat, com diu la Meritxell😉 em decanto pel Periódico.
    Al meu entendre El país fa molt de temps que va deixar de ser un diari “progressista”. En vaig ser lectora diària durant molts anys però ara ja no el compro. S’ha tornat massa neoliberal. En el meu cas mai substituiria el Público pel País.
    Crec sincerament que en el ventall de diaris que es publiquen a Catalunya no hi ha prou varietat ideològica. Seria fantàstic que es mantinguessin les actuals capçaleres; totes han de tenir el seu espai, els seus lectors, però no és suficient. Cal que la franja ideològica més progressista tingui també la seva expressió. Està infrarepresentada. Potser és la demostració de les mancances democràtiques que tenim.

    Posted by Paula | 30 Juliol 2012, 7:02 pm
  7. Una mica tard, perquè estic de vacances però et vull fer un comentari sobre el teu treball. És legítim utilitzar sondejos de lectura per parlar de l’evolució de lap remsa, però només vull recordar-te que és totalment parcial i força enganyòs. Els sondejos com Baròmetre i EGM són fàcilment alterables amb campanyes de publicitat i altres tècniques de posicionament i per això no reflecteixen estrictament la marxa d’un mitjà de pagament que és defineix molt millor per l’OJD. És com si la marxa d’una empresa de cotxes la jutgessim per la quantitat de gent que coneix aquella marca i no pels que realment compren el cotxe. El gran problema de la premsa escrita a casa nostra és que el cost real dels diaris estava reduit amb una inflació de la venda de publicitat que al caure en picat ha enfonsat les empreses periodístiques. I amb un fenòmen de caiguda de vendes per la implantació d’un fals concepte sobre la democratització de la informació que ha provocat la devaluació total de la tasca periodística i la introducció amb molta força de la idea de gratuitat en l’àmbit informatiu (si tothom pot informar és una tasca sense valor i per tant és estúpid pagar per això). Al marge dels errors del sector, empresarials i professionals, les xarxes socials han estat l’eina perfecta que ha servit en safata als poders fàctics el desmantellament de la professió periodística. El resultat final és que sota la ficció de molta més comunicació la informació s’ha empobrit enormement amb la precarització dels mitjans de comunicació. Per tant, o tornem a posar en valor aquesta feina i comencem a pensar en aconseguir més clients i menys lectors o ja podem continuar fent volar coloms amb digitals que tenen molta difusió i molt poca estabilitat econòmica per disposar de recursos que permeti incloure continguts realment professionals, crítics i interessants.

    Posted by Ferran Espada | 3 Agost 2012, 10:50 am
    • Molt d’acord amb en Ferran. El que compta per a la bona marxa dels diaris impresos són els exemplars venuts. Imaginem un diari que només arriba als bars: el llegiran deu vegades més persones que exemplars vendrà. Quant a les edicions digitals, convindria no oblidar que una cosa és el medi i l’altra el mitjà. El medi (Internet) és molt potent i possibilita que tothom tingui més facilitats per comunicar-se que mitjançant el medi paper, ràdio o televisió. I de la mateixa manera que no tot el que es fa en aquests medis és periodisme, tampoc no ho és a Internet. Un mitjà tindrá més despeses com més bé vulgui fer la seva feina i oferir-la gratuïtament només es pot fer gràcies a altres línies de negoci. Si hi ha qui ho pot fer, cap problema. També hi ha diaris gratuïts, encara que ja hem vist quina carrera han fet i fan.

      Posted by enric serra | 7 Agost 2012, 11:54 am
  8. Diari progressista estatal? Setmanaris de caire estatal? No tenía noticia que l’estat en tongués accions, d’El País o de El Jueves…

    Posted by Omar | 20 Agost 2012, 11:36 am

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

El meu twitter

Sergi Picazo

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat

%d bloggers like this: