//
archives

Catalunya

This category contains 8 posts

Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo

En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…

Però amb calma! Visca l’slow journalism.

Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.

– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.

– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”. 

– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.

– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”

– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.

– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.

– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.

–  “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.

– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.

– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.

– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.

 

Huesca, 15 de març de 2013

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

* Les enquestes de la Fundacc, que fa cada tres mesos, tenen una mostra de 22.000 entrevistes personals. Això és bastant. Les dades són de lectors (no d’exemplars venuts).
 
* Només he mirat què passa amb la premsa: ni ràdio, ni TV (no tinc tant de temps!).
 

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

(Auto) Homenatge a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2011

L’Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics de 2011 és, sens dubte, una de les meves experiències periodístiques més exitoses, més original i on més he après de la meva curta carrera professional. Sóc un dels co-coordinadors junt amb Roger Palà i, ara, ja podem fer-ne un balanç positiu. Això és un auto-homenatge que em faig jo mateix al meu bloc. Onanisme periodístic. Brindo per nosaltres. Sense rubor!

Això de l’Anuari ha resultat una feinada, però ha valgut la pena. Vam juntar quinze bons periodistes per fer quinze reportatges sobre temes silenciats, marginats o oblidats pels grans mitjans. Vam aconseguir que 262 persones ens ajudessin a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Vam sumar a la idea original del Grup de Periodistes Ramon Barnils suports tan diversos com el del professor de periodisme Xavier Giró, el del Col·legi de Periodistes o el d’ONG com Enginyeria sense Fronteres, Setem o l’Observatori del Deute. Vam batre rècords de visites a la web de Media.cat i a la pròpia pàgina de l’Anuari. I, a més a més, la gira de presentacions que estem fent arreu dels Països Catalans ens està permetent fer una cosa poc habitual al nostre gremi: escoltar què hi diu la gent “normal”, la gent de la societat civil, la gent amb ganes de fer coses.

Enmig d’un panorama general de desencís i acomiadaments, sovint un pensa que aquest periodisme que fem -crític amb el poder, sense recursos econòmics i d’un format molt artesanal- no interessa pràcticament ningú. Als convençuts, i poc més. Els nostres continuats fracassos demostraven la hipòtesi. Exemples com l’Anuari dels Silencis, però, donen una empenta a seguir. I seguirem. Tindreu notícies.

Moltes gràcies a totes!

Els mitjans de comunicació de Catalunya patim, segurament, un dels pitjors moments -sobretot econòmic i laboral- dels darrers 30 anys. Però estic convençut que el periodisme viu una de les millors èpoques. Farem història… Ja ho veureu. Espero que el futur del periodisme segueixi estant als mitjans de comunicació, als grans diaris, ràdios i televisions. N’estic convençut. Sense els mitjans no hi ha periodisme. Però el futur del periodisme també deixarà espai a que iniciatives petites, modestes i toca-collons com això de l’Anuari tinguin un paper informatiu rellevant. També n’estic bastant segur.

Per mi, immodestament, l’Anuari dels Silencis és un exemple de #BonPeriodisme. He de dir que ja vaig dir el mateix ara fa un any amb un post sobre el primer any de l’Anuari al 2010 on jo vaig tenir un paper mínim: “Project Censored català”. Pocs diners, però idees clares. Poca experiència, però molt d’esforç. Militància per un periodisme digne, lliure i crític. Aquí us deixo una conversa entre el veterà periodista Siscu Baiges i un servidor al voltant de l’Anuari, el periodisme d’avui dia i els silencis mediàtics. L’entrevista està penjada al canal de 6qTV al Youtube, un projecte que demostra les infinites possibilitats del periodisme digital en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies a totes, de veritat!

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Llibres indispensables per a un periodista

La meva recomanació de “Llibres Indispensables per a un Periodista” aprofitant aquest #SantJordi. Són unes 40 propostes d’ara i de sempre. Són les meves, però s’accepten suggeriments per seguir creixent. Gràcies!
 
Els meus favorits, entre els favorits, segueixen sent les lectures que vaig fer quan era jove a la universitat.
 

Clàssics.

Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

Retratos y encuentros. GAY TALESE

El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

  • Periodisme i literatura.

A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

  • L’estat (més o menys actual) del periodisme.

Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

Ojo con los media!  MICHEL COLLON

La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

Desinformación. PASCUAL SERRANO

  • Vides de periodista.

La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

Vida de un periodistaBEN BRADLEE

Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

  • Internet i 2.0.

La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

Els quinze ’30 minuts’ més vistos

El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.

Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3.  La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.

A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.

El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.

A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.

El Project Censored català

Dels anys 30 al 2010. D’allò que es va publicar a allò que no es va publicar. El Project Censored català, o com ells prefereixen dir-se l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2010, ha estat la idea periodística més original, digna i reveladora de l’any passat.  Tossuda autocrítica: front els 12 silencis més sorollosos, 12 reportatges en profunditat. Quin millor periodisme hi ha que donar veu als que no tenen veu? Als “nadies” (de Galeano).

La idea, sorgida del cap rigorós d’Humbert Roma i posada en pràctica per les mans brillants de Roger Palà, és senzilla. Definir uns quants temes que no surten massa o no aconsegueixen titulars als mitjans, que ells consideren que haurien de ser coneguts per la ciutadania; i, escollir dotze periodistes, servidor entre ells, per escriure el reportatge que hauria d’haver estat –i no ho va ser mai- publicat a la premsa catalana. Els CIE’s, els recursos naturals del Sàhara, el franquisme de Samaranch, l’extrema dreta al País Valencià, el paradís fiscal andorrà o els beneficis dels bancs durant la crisi són alguns dels “temes silenciats”.

Aquí teniu una còpia, en PDF. Guardeu-la, i llegiu-la amb calma. 

Com diu el Roger al pròleg:

“La censura moderna, segons Carl Jensen, professor de periodisme i fundador del Project Censored, és la constant i sofisticada manipulació de la realitat per part dels mitjans de comunicació de masses, basada en la no-inclusió intencional de determinades notícies o part de determinades notícies. Aquesta no inclusió pot ser conseqüència de pressions polítiques, econòmiques o legals, però mai es fa explícita”.

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat