Microperiodisme contra la crisi dels mitjans?

El microperiodisme és el futur del periodisme independent?
És bo? És dolent?

Aix, no ho sé.
Ningú no ho sap.

El company Marc Andreu anomena “minifundisme periodístic” a aquesta extraordinària explosió de nous mitjans, sobretot a l’Estat espanyol amb Eldiario.es, Infolibre.es, La Marea, Alernativas Económicas, Mongolia o Jotdown. És un concepte interessant. Dóna per pensa-hi.

Guardeu-vos nou minuts per veure aquest interessant vídeo titulat “Periodistas contra la crisis” penjat a Youtube per Guia Cultural Videoreportajes. Comença així: “Según las cifras, 1 de cada 10 profesionales del periodismo se quedaron sin trabajo. Pero esta crisis tan brutal ha provocado que nazca una gran cantidad de medios nuevos”. Pasen y vean.

(Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana

Actualment mitjans en paper i nous mitjans digitals estan pensant, repensant i tornant a pensar les seves estratègies sobre el futur de la premsa a Internet. Ja us dic des del principi que les anades i vingudes dels últims cinc anys em fan pensar que ningú no té ni p… idea de cap a on anem ni què carai s’ha de fer.

Tot i això estic convençut que, malgrat la crisi econòmica i la crisi de la premsa, vivim una de les millors èpoques de la història recent per fer periodisme. És més fàcil, més barat, més potent, més global, més interactiu, amb més facilitats tecnològiques, més democràtic i amb més potencials lectors que en cap altre període de la història de la Humanitat. L’únic problema, són, com sempre, els diners. Aix! Tossudament, cal seguir intentant-ho.

Fa un temps vaig llegir un article publicat a El País que es titulava ‘El boom de la prensa digital latinoamericana’, escrit per Juan Diego Quesada, sobre Plaza Pública (Guatemala), Reporte Indigo, Animal Político y Sin Embargo (México), El Faro (Salvador), Confidencial (Nicaragua), Verdad Abierta y La Silla Vacía (Colombia), Idi reporteros (Perú), Puercoespín y Chequeando (Argentina). Entre el que explicava l’article i la collita de l’experiència de fracassos pròpia, van sorgir algunes idees sobre quines serien les característiques bàsiques dels nous mitjans digitals basats en el periodisme independent i crític contra el poder. Si voleu fer un The Guardian, un New Yorker o una BBC això que va aquí sota no us serveix de res. Però si voleu fer una altra cosa, no sé com dir-li, però una altra cosa, mireu-vos-ho.

(* en castellà, perquè l’original estava en castellà i l’elaboració posterior m’ha sortit així)

1.- Apuesta por el periodismo con estándares altos de calidad. Bien escrito, casi literario, reportajes largos, en profundidad, con acceso a todas las fuentes, con gráficos y fotografías trabajadas. Sin paja. Todo calidad, 100% pura.

2.- Mezcla de profesionales salidos los medios tradicionales de prensa, radio y televisión con jóvenes nativos digitales. Experiencia e imaginación. Agenda de contactos y desparpajo creativo.

3.- Aprovechar las facilidades técnicas y los bajos costos que proporciona la Red a la difusión de la información.

4.- Una redacción pequeña y relativamente barata. Ep! Todos con contrato y bien pagados.

5.- Slow journalism (periodismo reposado). La cosa es fácil: un restaurante, con productos de la huerta, en una masía, cocinando a fuego lento, suele ser mejor que un McDonalds aunque la comida tarde en hacerse. O no? Y pagamos por él porque nos gusta comer bien. Habría que aplicar lo mismo al periodismo: incluso en internet. “Llegan tarde al escenario de la noticia, casi siempre cuando todos los periodistas de otros medios se han ido, e intentan reconstruir el rompecabezas de lo ocurrido”, reivindica el artículo de Quesada.

6.- Dar relevancia a los datos. Rebuscar en las bases de datos, los registros mercantiles y el Boletín Oficial del Estado con el único objetivo de “fiscalizar a los gobiernos”. Por ejemplo, alguno de los medios latinoamericanos que destaca el artículo cuenta con un ingeniero informático que baja y clasifica información pública con ayuda de robots y un antropólogo con experiencia en estadística para hacer análisis. Flipante, no?

7.- Transparencia y contacto directo con el lector. Sea físicamente –fiestas, encuentros, entrevistas colectivas- o virtualmente. Si los jóvenes consumen horas y horas como locos en las redes sociales habrá que estar ahí para dialogar con ellos. La interconectividad permite mantener un diálogo abierto con los lectores 24/7: y, de paso, corregir errores y buscar noticias exclusivas. “Prueba enviar un tuit a los grandes medios. No te van a contestar. No hay nadie al otro lado”, insisten.

8.- “Toda la culpa es de García Márquez”, asegura Quesada. “Los que hacemos periodismo narrativo e investigación hemos pasado por cursos o talleres de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano”, concreta uno de los periodistas latinoamericanos entrevistados. “Descubrimos ahí que la crónica es el modelo más acertado para retratar la realidad”, apuntilla. ¿Quién diríais que es nuestro particular García Márquez? Vamos a escribir crónicas, carajo!

9.- El texto no es nada sin lo multimedia: el vídeo, las imágenes en movimiento. Recuerden que es un invento que tiene más de cien años. Ya sería hora de ponerlo en práctica en la web sin tantos reparos ni miedos ni precaución. Hay que ponerse las pilas.

10.- Las futuras webs están obligadas a sacar productos en papel. Periódicamente. Productos casi de lujo para lectores que demanden calidad pero en formato vieja escuela. El olor del papel de la revista recién imprimida. ¿No os encanta? “Pensábamos que la conexión a redes iba a ser mejor para estas fechas pero no es así. No queremos marginar a buena parte de la población mexicana”, reconoce el director de Reporte Indigo, una de las webs destacadas por el artículo.

11.- Hay que cubrir política, economía, cultura, sí, sí, sí, pero las nuevas webs apuestan por los llamados “temas ciudadanos”, impulsados por la sociedad civil, de las protestas sociales, de las quejas en la parada del autobús y en la cola de la panadería. Son, dicen en el artículo de El País, “los temas que más consumen los jóvenes”. Pone el ejemplo que en Reporte Indigo las noticias más leídas en su portal en 2012 tienen que ver con el Yo Soy 132, un movimiento en México que reivindica un cambio radical en la forma de gobernar el país. Aquí vendrían a ser, por poner algún ejemplo, las infos sobre el 15-M, las mareas de la Educación y la Sanidad o las manifestaciones por la independencia de Catalunya.

…

Què us sembla? S’equivoquen molt aquests llatinoamericans?

És impossible fer-ho sense diners?

Els que treballem a mitjans de comunicació “clàssics”, ja ho fem tot això? Ho hem de fer més i millor?

Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo

En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…

Però amb calma! Visca l’slow journalism.

…

Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.

– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.

…

– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”. 

…

– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.

…

– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”

…

– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.

…

– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.

…

– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.

…

–  “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.

…

– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.

…

– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.

…

– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.

Huesca, 15 de març de 2013

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

60 tuitaires a seguir per saber-ho tot, tot i tot de la política a Catalunya

Ha començat la legislatura més interessant i -potser- més tensa de la història de Catalunya. Tant en l’eix nacional, com en l’eix social.

Jo visc aquests dies amb il·lusió periodística i política de poder seguir la “Batalla de Catalunya” -de l’extrema esquerra fins la dreta més rància, del referèndum d’independència a la suspensió de l’autonomia- des de la primera línia i fins l’última gota. Veurem, però, si tot acaba en no-res.

Tinc un temor. La primera víctima d’una guerra és la informació. El #BonPeriodisme pot tenir els dies comptats. Els excessos mediàtics poden dur-nos a camins de periodisme de l’odi cap als “altres” que mai no haguéssim imaginat. El soroll de les mil i una declaracions que vindran serà ensordidor.

Keep Calm and get the truth.

Llegeix, mira, remira, observa, escolta, canvia de canal, torna a llegir, informa’t i contrainforma’t. Si no, t’enganyaran.

Tens desenes de vies obertes per informar-te. Una d’elles és el mitjà més lliure, alternatiu i autosatisfactori, la xarxa de Twitter.  Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació: la llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. 

–> Aquí teniu alguns periodistes a seguir…

* Menció especial, us recomano seguir a @politica_CAT, amb els tuits informatius sobre la política catalana, elaborats des d’El Punt Avui.

–> I aquí teniu uns quants intel·lectuals i activistes a seguir…

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

35 periodistes “a seguir” a Twitter

Probando, 1, 2, probando, probando…

#BonPeriodisme a Twitter. Invent del diable. Oportunitat històrica. El mitjà és el missatge? Periodista, emissor i receptor, que arriba directament i sense filtre al lector, que també és emissor i receptor. Quina cosa raríssima! De què carai ens pot servir als periodistes? El viatge, colze a colze, de periodisme i Twitter agafa velocitat de creuer. No sabem on anem, però hi anem, tant si us agrada com si no, hi anem. Fins quan? Un any, una dècada? La majoria naveguem buscant encara entendre de què carai va tot això. Això del Twitter és ja una autèntica obsessió per a molts. Aix! 😉

Jo no en sé gaire. Segueixo molts periodistes però també molts polítics, alguns escriptors i uns quants activistes socials: en general, segueixo agitadors. Però, sobretot sobretot sobretot, em fixo molt en què estan fent una sèrie de, diríem, “Tuitaires Líders”.

Per deformació, segueixo moltíssims periodistes. Massa? No sé si saben molt o poc sobre el Twitter, però em van molt bé per estar al dia de tot el que passa (bé, no, perdó, de tot el que passa a la Xarxa…). Us podria recomanar un centenar o així. La majoria d’ells fan #BonPeriodisme als seus mitjans: ràdio, tele, premsa… Però us voldria recomanar només 35. No són els 35 millors periodistes que conec -ni molt menys! ni boig! ni parlar-ne!- però sí estic segur que són 35 periodistes que estan provant coses diferents sobre la manera de fer periodisme a Twitter. Val la pena seguir-los. Veurem com els hi va!

Fan #BonPeriodisme al 2.0. A mi em serveix molt el que fan. Proven coses, informen, opinen, comenten, fan broma… I si s’equivoquen en algun tuït, com a mínim serà perquè s’hi arrisquen!

Aquest seria el meu diari particular de Twitter.               (*Sé que hi ha poques dones, I know!!!)

POLÍTICA i ECONOMIA

Ignacio Escolar ‏ @iescolar

Director de eldiario.es. Fundador y primer director de Público. Autor de escolar.net. Analista política en radio y televisión. Más en www.escolar.net/about

Vicent Partal ‏ @vpartal

Director de VilaWeb. Ja sou de +VilaWeb? www.mesvilaweb.cat

Carlos E. Cué ‏ @carlosecue

Periodista de EL PAÍS especializado en política

José Luis Sastre ‏ @jl_sastre

Periodista. Cadena SER

Jaume Clotet ‏ @jaumeclotet

Periodista. Som el que signem.

Carles Ribera ‏ @Carles_Ribera

Periodista. Subdirector @ElPuntAvui. Gironí a Barcelona http://about.me/carlesribera

Oriol Güell @oriolgd

Jefe El País Cataluña. Politólogo (UAB’95). Periodista vocacional. Explorador frustrado.

Ferran Casas ‏ @Ferrancm

Tinc 34 anys, sóc el cap de política de l”ARA’ i intento preservar la mirada perplexa.

David Bassa ‏ @david_bassa

Periodista de TV3

Xavier Alegret ‏ @XAlegret

Periodista. Redactor de l’Econòmic

Jaume Freixes ‏ @JaumeFreixes

Periodista de TV3, Televisió de Catalunya. News and politics reporter.

SOCIAL

Juan Luis Sánchez ‏ @juanlusanchez

periodista. Sociedad, Redes, Derechos Humanos. Cofundador de Periodismo Humano y ahora hacia nuevas aventuras

Albert Martínez ‏ @albertmartnez

(sense bio)

Montse Santo ‏ @montsanto

Comunicadora, periodista, analista i activista de la comunicació x al canvi social. Treballo (de moment) en cooperació internacional.

Jordi de Miguel ‏ @jordidemiguel

Periodista, comunicador social. Redactor a @La_Directa i membre de http://cicomunica.blogspot.com.

Col·lectiu Contrast ‏ @ContrastGrup

Col·lectiu de periodistes. Volem fer periodisme per transformar la societat. Treballem al projecte documental Després de la Pau despresdelapau.wordpress.com

Álvaro Martinez ‏ @alvaromartinez

Redactor d’@escacc | Coordinador de @noticiesdin i soci de l’@ACCC_ | CV: http://linkd.in/fncE4n | Aquí, opinions *personals*

MÓN LOCAL

Antonio Baquero ‏ @antoniobaqueroi

Reportero de sucesos de sucesos en @elperiodico_cas, especialista en terrorismo y exreportero de guerra. No renuncio a abordar el crimen desde la ciencia

Edu Martín-Borregón ‏ @emartinborregon

Comunicació, periodisme i fotografia (freelance) — Director de @TrSolidaria, coorganitzador del @TerrassaNtweets i gaudint amb @5x55terrassa

Joan Rueda ‏ @Joan_Rueda

Periodista d’El Punt Avui, secció Catalunya. Nascut a Terrassa.

Meritxell M. Pauné ‏ @la_txell

#la_txell (Esplugues de Llobregat, 1985) és una periodista catalana especialitzada en informació local barcelonina i en temàtiques educatives i sobre joventut.

INTERNACIONAL

Jordi Perez Colome ‏ @jordipc

Periodista. Esto es el twiter de Obamaworld. Hablo sobre todo de política americana y su influencia. O sea, del mundo.

Pascual Serrano ‏ @pascual_serrano

Periodista. España. Su útlimo libro es Contra la neutralidad (Editorial Península)

Monica García Prieto ‏ @monicagprieto

Corresponsal en Oriente Próximo basada en Beirut para @phumano y @cuartopoder. Pluriempleada nata. Y workaholic vocacional.

Lola Huete Machado ‏ @missylolahuetem

Journalistin von EL PAÍS. Redactora de EL PAÍS SEMANAL. Writer/blogger/traveler… Existo, luego escribo. Y aquí son mis opiniones, de nadie más.

Xavier Aldekoa ‏ @xavieraldekoa

Corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica La Vanguardia, Africa Correspondent Col·laborador a Rac-1, DEIA, Magazine i Radio Euskadi.

COMUNICACIÓ i NOVES TECNOLOGIES

Media.cat ‏ @MediacatCat

Observatori crític dels mitjans

Juan Varela ‏ @periodistas21

Periodista y consultor de medios. Autor de Periodistas21.com

Toni Piqué ‏ @ampique

Journalist. Consultant on content development & newsroom organisation.

Escacc ‏ @escacc

Tendències en comunicació i indústries culturals. Tuitejant @marcroca, @csolaniubo i @alvaromartinezhttps://www.facebook.com/fundacioescacc #10enCom

Silvia Cobo ‏ @silviacobo

Periodista /freelance journalist. Writing about media, journalism and social media. Autora del libro: Internet para periodistas (mayo 2012, UOC editorial).

CULTURA

Roger Palà   @RogerPala

Periodista. Sóc cap de redacció d’Enderrock. Escric el bloc ‘Al darrera la nevera’. Col·laboro a El Punt Avui, Mèdia.cat, la Directa, El Temps i Nació Digital.

Joan Foguet ‏ @joanfoguet

Periodista, però bona persona

Oriol Lladó ‏ @oriolllado

Periodista. Piulo sobre sostenibilitat, cultura/es i Badalona. Segons el Klout sóc broadcaster i tinc un índex de 62.

Iolanda Parra ‏ @iolandaparra

Periodista i antropòloga. Membre de Contrast. Faig servir twitter per aprofundir en l’antropologia, la investigació per la pau, les migracions i el periodisme.

LA CONTRAPORTADA

365d365e   @365d365e ‏

Aquell paio que un any va fer 365 entrevistes en 365 dies (bé… en 425).

De tota manera, podeu seguir les meves llistes de ‘Basics’ i ‘Periodistes’ al meu perfil de Twitter: @sergipicazo

Eufòria 5-Derrotisme 0. Arrenca l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011

Fora fa fred. Són les 23.31 hores de la nit d’un dilluns qualsevol de crisi econòmica. La Iolanda fa F5 mentre rento els plats. “Ja ho heu aconseguit. 3.210 euros!”. Eufòria 5-Derrotisme 0. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011 va aconseguir els diners que havíem demanat en només tretze hores de temps a través de Verkami. Tretze hores de reivindicació del #BonPeriodisme. Objectiu assolit.

Gràcies. Moltes gràcies.

L’èxit del micromecenatge us el devem a totes vosaltres. A les 115 persones que vau decidir aquelles primeríssimes hores posar diners de la vostra butxaca en una idea, en un somni, en un projecte de periodisme clàssic. Fins i tot sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. A totes, gràcies!

També agraïm les organitzacions que van confiar en el projecte abans que ningú: l’observatori crític Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB -dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró-, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I, sobretot, agraeixo al meu company de viatge, el Roger Palà, que sempre compti amb mi.

El Project Censored català ha demostrat un cop més que els ciutadans sí volem pagar diners per gaudir d’un periodisme crític, realment independent, de denúncia de les injustícies i que obri llum sobre els mecanismes del poder. El projecte és tossuda autocrítica: davant dels 12 silencis mediàtics més sorollosos de l’any, 12 reportatges periodístics en profunditat. Fins i tot la gent ha decidit pagar per internet i pagar per un cosa que serà gratuïta per a la majoria de ciutadans en format PDF. Recordo ara tots els intents de projectes periodístics en els meus darrers deu anys de militància. Aix! Intents, fracassos, esbroncades, prèdiques en el desert i… sí, és clar, algun cas d’èxit i satisfacció per no sentir-me sol -com la Directa o l’Observatori de la Cobertura de Conflictes-.

Com em diu sempre l’amic David Fernàndez, company de mil batalles, “entre totes ho farem tot”. 

PD1: Si voleu llegir, la reivindicació que vaig fer de l’Anuari 2010 el passat mes de setembre, llegiu aquest post.

PD2: Si voleu llegir els dotze reportatges silenciats que va tractar l’Anuari 2010, descarregueu-vos el PDF.

Periodistes, llistes i Twitter

El #BonPeriodisme avui té camins nous sorgits de la revolució tecnològica d’Internet. No sé encara si es pot fer algun tipus de periodisme –bo o dolent- a la xarxa social Twitter, però alguns ho estan provant amb més o menys èxit. Com això és nou, molt nou, tot és qüestió de prova-error. Veurem…

Si us inicieu a Twitter, us voldria recomanar els 20 periodistes més interessants (per a mi) d’entre els que tenen més èxit –més seguidors, vull dir- en aquest món virtual. No són els meus 20 periodistes preferits. Són els meus 20 preferits dintre de la llista que va elaborar Saül Gordillo amb els 200 periodistes més seguits a Twitter.

A mi, tot i que estic d’acord en què hi ha molt d’ego i molta tonteria, m’encanten les llistes. Des de sempre, m’ha agradat fer llistes. De tot, de qualsevol cosa. Tot i això, no m’agrada massa la llista d’en Gordillo perquè barreja naps amb cols. I he fet una adaptació a la meva mida. Potser al Saül no li agrada la meva; però és la meva.

Aquests 20 periodistes són en gran part directors de diaris, corresponsals a l’estranger o periodistes de cultura. Els que tenen més seguidors solen ser periodistes coneguts; tot i que també hi ha gent que s’ho ha currat molt a Twitter per ser on és ara. De la llista saulgordillista, n’he tret tots els periodistes d’esports (sentint-ho molt pel Toni Padilla i el Ramon Besa, dos dels meus favorits); n’he tret les estrelles de ràdio i televisió (amb alguna excepció); i n’he tret els presentadors del TeleNotícies de TV3 (perquè fan un ús molt limitat i autocontrolat de Twitter); i, evidentment, n’he tret els periodistes que ara mateix només opinen i tertuliegen (m’agraden, però ara parlo d’una altra cosa).

Insisteixo: no és una classificació ni un rànquing, sinó una llista de gent a seguir a Twitter. Serien els meus favorits dintre dels més seguits i més comercials. Repeteixo: una bona part dels meus periodistes preferits ni tan sols tenen Twitter o, injustament, encara no tenen molts seguidors. I, a més, em falten dones, moltes dones boníssimes.

La cosa quedaria així:

* Com entre els 20 primers no m’havia sortit cap periodista que pertanyi estrictament a una secció de Política d’algun mitjà, he decidit fer una segona llista amb els Periodistes de Política més seguits a Twitter.

Recordo: no té cap validesa. L’últim que surt a la llisteta és l’Albert Martín Vidal i, en canvi, és dels millors periodistes –de Política i del que sigui- d’aquesta ciutat.

La quantitat no és massa important. És una dada a valorar, però és molt més fonamental la qualitat, la profunditat, la ironia i el rigor dels tuits d’aquests periodistes.

Així que és un mer joc, una distracció, un entertainment. No us enfadeu! 😉

* Si falta algú a partir de 230 seguidors, aviseu-me! @sergipicazo

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

David Simon: ¿periodisme vs. internet?

Només tres motius pels quals llegir-se aquesta llarga, profunda i revel·ladora entrevista a David Simon (Washington, EUA, 1960), experiodista del Baltimore Sun i famós autor de la sèrie políciaca de televisió The Wire, feta pel periodista Pedro de Alzaga.

1.- Perquè parla “clarito, clarito” sobre el periodisme d’abans, d’ara i del futur.

2.- Perquè no té pèls a la llengua contra els empresaris que volen reduir el periodisme a quatre ordinadors i contra els gurús que volen convertir el periodisme en un bloc de “periodisme ciutadà”.

3.- Perquè és capaç de respondre, en deu meravelloses línies, què és el periodisme avui dia, i què no ho és:

El periodismo, cuando se practica adecuadamente, es un acto increiblemente delicado, ético y exigente de tiempo que requiere conocer un asunto, mantener las fuentes, saber qué usar y qué no usar de estas fuentes, volver cada día para saber qué es nuevo y relevante en la institución que estás cubriendo y escribir de un modo sofisticado que a la larga desvele cosas complicadas sobre esa institución. Es algo que no puede hacerse desde el cuarto de estar, sino desde la calle y con llamadas telefónicas. La mejor gente que he conocido lo hacía, y cubría las instituciones durante ocho, nueve o diez años. En los periódicos de hoy en día, los reporteros con 10, 15 o 20 años de experiencia se han ido y no confío en que vayamos a descubrir lo que deberíamos descubrir en el ayuntamiento, en el departamento de policía o en el sistema escolar porque el reportero de 24 años que lo cubre lleva sólo seis meses.

Pels que no tingueu temps o sigueu una mica ganduls, us recomano almenys llegir aquesta resposta de David Simon:

¿Cree que tendremos mejor información en el futuro, que el buen periodismo prevalecerá?
Sí, pero sólo cuando el periodismo resuelva el problema de sus fuentes de ingresos. Internet fue hecho para pagar y financiará el periodismo profesional. No me refiero a blogueros, sino a reporteros y editores profesionales. Y será financiado, tal vez por instituciones sin ánimo de lucro, que sería lo más recomendable, tal vez por compañías que inviertan el dinero en la calidad antes de coger los beneficios. En cualquier caso, cuando los dinosaurios de la industria dejen camino, las cosas cambiarán.
Internet es más rápido, más limpio y más barato y cuando se use adecuadamente permitirá el renacimiento del periodismo. Pero tenemos que pagar por él. No mucho, sólo un poco cada mes, igual que pagamos la factura del cable o del teléfono móvil. Alguien llegará y dirá: “¿Sabe qué? Si podemos contar a la gente lo que sucede en Baltimore, en San Luis, en San José o en cualquier otro lugar del mundo donde la gente quiera saber qué está pasando en su comunidad, en su ayuntamiento o en el cuartel de la policía, deberíamos hacerlo. Tal vez no sean el cuarto de millón o el medio millón que leen los periódicos, sino sólo 80.000 personas. Pero si estás 80.000 personas pagan 10 dólares al mes, es suficiente para mantener una redacción completa”. Es más que el presupuesto de la redacción del Baltimore Sun. Alguien se dará cuenta de cómo hacerlo y eso será el principio, el renacimiento del periodismo.
Pero cuando suceda no será amateur. No séra un bloguero pensando si llama a alguien de la comisaría o decidiendo si comenta la noticia de un periódico. Será un tipo que vaya todos los días a cubrir una institución, mantenga fuentes y averigüe quién roba y quién no roba, quién es honesto y quién no lo es, y lo cuente como un profesional. Porque ese producto todavía tiene sentido, es viable y en algún momento alguien lo necesitará, pero los periódicos lo han olvidado.