//
archives

Futur

This category contains 5 posts

Microperiodisme contra la crisi dels mitjans?

El microperiodisme és el futur del periodisme independent?
És bo? És dolent?

Aix, no ho sé.
Ningú no ho sap.

El company Marc Andreu anomena “minifundisme periodístic” a aquesta extraordinària explosió de nous mitjans, sobretot a l’Estat espanyol amb Eldiario.es, Infolibre.es, La Marea, Alernativas Económicas, Mongolia o Jotdown. És un concepte interessant. Dóna per pensa-hi.

Guardeu-vos nou minuts per veure aquest interessant vídeo titulat “Periodistas contra la crisis” penjat a Youtube per Guia Cultural Videoreportajes. Comença així: “Según las cifras, 1 de cada 10 profesionales del periodismo se quedaron sin trabajo. Pero esta crisis tan brutal ha provocado que nazca una gran cantidad de medios nuevos”. Pasen y vean.

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

* Les enquestes de la Fundacc, que fa cada tres mesos, tenen una mostra de 22.000 entrevistes personals. Això és bastant. Les dades són de lectors (no d’exemplars venuts).
 
* Només he mirat què passa amb la premsa: ni ràdio, ni TV (no tinc tant de temps!).
 

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

(Auto) Homenatge a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2011

L’Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics de 2011 és, sens dubte, una de les meves experiències periodístiques més exitoses, més original i on més he après de la meva curta carrera professional. Sóc un dels co-coordinadors junt amb Roger Palà i, ara, ja podem fer-ne un balanç positiu. Això és un auto-homenatge que em faig jo mateix al meu bloc. Onanisme periodístic. Brindo per nosaltres. Sense rubor!

Això de l’Anuari ha resultat una feinada, però ha valgut la pena. Vam juntar quinze bons periodistes per fer quinze reportatges sobre temes silenciats, marginats o oblidats pels grans mitjans. Vam aconseguir que 262 persones ens ajudessin a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Vam sumar a la idea original del Grup de Periodistes Ramon Barnils suports tan diversos com el del professor de periodisme Xavier Giró, el del Col·legi de Periodistes o el d’ONG com Enginyeria sense Fronteres, Setem o l’Observatori del Deute. Vam batre rècords de visites a la web de Media.cat i a la pròpia pàgina de l’Anuari. I, a més a més, la gira de presentacions que estem fent arreu dels Països Catalans ens està permetent fer una cosa poc habitual al nostre gremi: escoltar què hi diu la gent “normal”, la gent de la societat civil, la gent amb ganes de fer coses.

Enmig d’un panorama general de desencís i acomiadaments, sovint un pensa que aquest periodisme que fem -crític amb el poder, sense recursos econòmics i d’un format molt artesanal- no interessa pràcticament ningú. Als convençuts, i poc més. Els nostres continuats fracassos demostraven la hipòtesi. Exemples com l’Anuari dels Silencis, però, donen una empenta a seguir. I seguirem. Tindreu notícies.

Moltes gràcies a totes!

Els mitjans de comunicació de Catalunya patim, segurament, un dels pitjors moments -sobretot econòmic i laboral- dels darrers 30 anys. Però estic convençut que el periodisme viu una de les millors èpoques. Farem història… Ja ho veureu. Espero que el futur del periodisme segueixi estant als mitjans de comunicació, als grans diaris, ràdios i televisions. N’estic convençut. Sense els mitjans no hi ha periodisme. Però el futur del periodisme també deixarà espai a que iniciatives petites, modestes i toca-collons com això de l’Anuari tinguin un paper informatiu rellevant. També n’estic bastant segur.

Per mi, immodestament, l’Anuari dels Silencis és un exemple de #BonPeriodisme. He de dir que ja vaig dir el mateix ara fa un any amb un post sobre el primer any de l’Anuari al 2010 on jo vaig tenir un paper mínim: “Project Censored català”. Pocs diners, però idees clares. Poca experiència, però molt d’esforç. Militància per un periodisme digne, lliure i crític. Aquí us deixo una conversa entre el veterà periodista Siscu Baiges i un servidor al voltant de l’Anuari, el periodisme d’avui dia i els silencis mediàtics. L’entrevista està penjada al canal de 6qTV al Youtube, un projecte que demostra les infinites possibilitats del periodisme digital en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies a totes, de veritat!

David Simon: ¿periodisme vs. internet?

Només tres motius pels quals llegir-se aquesta llarga, profunda i revel·ladora entrevista a David Simon (Washington, EUA, 1960), experiodista del Baltimore Sun i famós autor de la sèrie políciaca de televisió The Wire, feta pel periodista Pedro de Alzaga.

1.- Perquè parla “clarito, clarito” sobre el periodisme d’abans, d’ara i del futur.

2.- Perquè no té pèls a la llengua contra els empresaris que volen reduir el periodisme a quatre ordinadors i contra els gurús que volen convertir el periodisme en un bloc de “periodisme ciutadà”.

3.- Perquè és capaç de respondre, en deu meravelloses línies, què és el periodisme avui dia, i què no ho és:

El periodismo, cuando se practica adecuadamente, es un acto increiblemente delicado, ético y exigente de tiempo que requiere conocer un asunto, mantener las fuentes, saber qué usar y qué no usar de estas fuentes, volver cada día para saber qué es nuevo y relevante en la institución que estás cubriendo y escribir de un modo sofisticado que a la larga desvele cosas complicadas sobre esa institución. Es algo que no puede hacerse desde el cuarto de estar, sino desde la calle y con llamadas telefónicas. La mejor gente que he conocido lo hacía, y cubría las instituciones durante ocho, nueve o diez años. En los periódicos de hoy en día, los reporteros con 10, 15 o 20 años de experiencia se han ido y no confío en que vayamos a descubrir lo que deberíamos descubrir en el ayuntamiento, en el departamento de policía o en el sistema escolar porque el reportero de 24 años que lo cubre lleva sólo seis meses.

Pels que no tingueu temps o sigueu una mica ganduls, us recomano almenys llegir aquesta resposta de David Simon:

¿Cree que tendremos mejor información en el futuro, que el buen periodismo prevalecerá?
Sí, pero sólo cuando el periodismo resuelva el problema de sus fuentes de ingresos. Internet fue hecho para pagar y financiará el periodismo profesional. No me refiero a blogueros, sino a reporteros y editores profesionales. Y será financiado, tal vez por instituciones sin ánimo de lucro, que sería lo más recomendable, tal vez por compañías que inviertan el dinero en la calidad antes de coger los beneficios. En cualquier caso, cuando los dinosaurios de la industria dejen camino, las cosas cambiarán.
Internet es más rápido, más limpio y más barato y cuando se use adecuadamente permitirá el renacimiento del periodismo. Pero tenemos que pagar por él. No mucho, sólo un poco cada mes, igual que pagamos la factura del cable o del teléfono móvil. Alguien llegará y dirá: “¿Sabe qué? Si podemos contar a la gente lo que sucede en Baltimore, en San Luis, en San José o en cualquier otro lugar del mundo donde la gente quiera saber qué está pasando en su comunidad, en su ayuntamiento o en el cuartel de la policía, deberíamos hacerlo. Tal vez no sean el cuarto de millón o el medio millón que leen los periódicos, sino sólo 80.000 personas. Pero si estás 80.000 personas pagan 10 dólares al mes, es suficiente para mantener una redacción completa”. Es más que el presupuesto de la redacción del Baltimore Sun. Alguien se dará cuenta de cómo hacerlo y eso será el principio, el renacimiento del periodismo.
Pero cuando suceda no será amateur. No séra un bloguero pensando si llama a alguien de la comisaría o decidiendo si comenta la noticia de un periódico. Será un tipo que vaya todos los días a cubrir una institución, mantenga fuentes y averigüe quién roba y quién no roba, quién es honesto y quién no lo es, y lo cuente como un profesional. Porque ese producto todavía tiene sentido, es viable y en algún momento alguien lo necesitará, pero los periódicos lo han olvidado.

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat