//
archives

Revistes

This category contains 4 posts

Microperiodisme contra la crisi dels mitjans?

El microperiodisme és el futur del periodisme independent?
És bo? És dolent?

Aix, no ho sé.
Ningú no ho sap.

El company Marc Andreu anomena “minifundisme periodístic” a aquesta extraordinària explosió de nous mitjans, sobretot a l’Estat espanyol amb Eldiario.es, Infolibre.es, La Marea, Alernativas Económicas, Mongolia o Jotdown. És un concepte interessant. Dóna per pensa-hi.

Guardeu-vos nou minuts per veure aquest interessant vídeo titulat “Periodistas contra la crisis” penjat a Youtube per Guia Cultural Videoreportajes. Comença així: “Según las cifras, 1 de cada 10 profesionales del periodismo se quedaron sin trabajo. Pero esta crisis tan brutal ha provocado que nazca una gran cantidad de medios nuevos”. Pasen y vean.

Anuncis

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

* Les enquestes de la Fundacc, que fa cada tres mesos, tenen una mostra de 22.000 entrevistes personals. Això és bastant. Les dades són de lectors (no d’exemplars venuts).
 
* Només he mirat què passa amb la premsa: ni ràdio, ni TV (no tinc tant de temps!).
 

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… 😉 

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat