Ramonet

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

Llibres indispensables per a un periodista

• Ébano (castellà) o Eben (català). RYSZAR KAPUSCINSKI (sobre les experiències a l’Àfrica dels anys 60 i 70 del mític reporter europeu)
• Cómo nos venden la moto. I. RAMONET i NOAM CHOMSKY  (un vell anàlisi, pamflet diria jo, sobre com funcionen els mitjans de comunicació de masses i la propangda informativa)
• Recuerdo de la muerte. MIGUEL BONASSO (sobre el drama de les tortures i desparacions a la dictadura d’Argentina als anys 70; és una novel·la, però quasi periodisme)
• Periodisme català que ha fet història. JOSEP MARIA CASASÚS (ed.) Recopilació d’articles de Valentí Almirall, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Maria de Segarra, Just Cabot, Carles Sentís, Gaziel, Tísner, Ibáñez Escofet, Joan Fuster i Josep Maria Espinàs, entre molts altres. 

Clàssics.

– Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

– Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

–Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

–Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

– Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

– Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

– Retratos y encuentros. GAY TALESE

– El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

– Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

– Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

– Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

– A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

• Periodisme i literatura.

– A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

– Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

– Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

– Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

• L’estat (més o menys actual) del periodisme.

– Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

– Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

– El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

– El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

– La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

– Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

– Ojo con los media!  MICHEL COLLON

– La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

– Desinformación. PASCUAL SERRANO

• Vides de periodista.

– La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

– Vida de un periodista.  BEN BRADLEE

– Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

• Internet i 2.0.

– La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

– Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

– No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

Els quinze ’30 minuts’ més vistos

El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.

Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3.  La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.

A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.

El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.

A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.