Pilger

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.

Les cinc normes d’El Perseguidor

Aquest bloc té cinc normes bàsiques:

1.- Que el periodisme que s’hi faci i s’hi recomani sigui periodisme social, indepependent, de qualitat, rigorós i que no respongui a interessos econòmics i polítics. El periodisme que m’agrada defensa els dèbils -en lloc dels poderosos-, posa el focus en els conflictes silenciats i oblidats i, com a resultat, es converteix en una eina per transformar el món en favor de la justícia, la igualtat i la llibertat. Això és el que vol fer, per exemple, el col·lectiu de periodistes Contrast, del qual formo part.

2.- Recomanar el bon periodisme que es fa avui i el que s’ha fet sempre. Faré llistes setmanals i mensuals de recomanacions de lectures periodístiques per una àmplia i profunda comprensió de la realitat social. El bloc tindrà dues seccions -dues bones excuses- per assolir la fita: ‘El millor report de la setmana’ i ‘Els millors reports de la història’ (inspirat per Basta de Mentiras, el llibre de John Pilger).

3.- Avui dia relacionar temes que ningú relaciona és un exercici periodístic revolucionari. Avui dia recordar i passar-se per l’hemeroteca és un altre exercici periodístic revolucionari. Com rebla el periodista Chris Lake, “exclusives are passe, but scoops of interpretation are now perhaps more important”. Doncs això, aquest bloc passa d’exclusives i primícies per suggerir un periodisme interpretatiu, d’anàlisi i de dades. “Subjectivity kicks ass”, que diu el Lake.

4.- Escoltar. Els periodistes vivim, o hauríem de viure, d’escoltar els altres. Les millors històries sorgeixen d’escoltar algú a la barra d’un bar, a la cua del forn o als passadissos del Parlament. Per tant, aquest bloc també vol escoltar. Ep! Però, com deia un poema de Machado: “A distinguir me paro las voces de los ecos”. Teniu activats tots els comentaris arreu del bloc. Opineu, critiqueu i suggeriu bon periodisme i bons periodistes. Merci!

5.- El Perseguidor és un tipus, més o menys, plural i obert. No tant com voldrien alguns, però més del que voldrien els altres. Per tant, aquest bloc citarà i recomanarà el bon periodisme que es faci allà on es faci, amb independència de la marca, de l’autoria o de la plataforma: a tota la premsa, d’aquí i d’allà, a totes les webs, a totes les televisions i a totes les ràdios. No és un bloc corporatiu. Com deia Montalbán: “No soy un patriota de mi medio”.