Montalbán

Reivindicar l’octubre de 1934

El primer #BonPeriodisme d’un bloc del segle XXI són dos articles escrits l’any 1934. Reivindicació dels mestres. Qui perd els orígens perd la identitat. Visca el periodisme clàssic! Morin els 140 caràcters. Declaració d’intencions.

Primer consell d’El Perseguidor. No llegiu un diari només. No us creieu el que us expliquin. La veritat sí que existeix. Però… contrasteu, compareu i, aleshores, escolliu.

Els Fets d’Octubre del 34 són encara avui motiu de polèmica entre historiadors, periodistes i polítics. Aquí tenim dos articles, dos punts de vista, dos móns. Cal llegir-los tots dos.

Gaziel, el conegut periodista i director de La Vanguardia, no va veure mai de bon ull la rebel·lió de Companys. Agustí Calvet –conegut com a Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona 1964), va escriure l’endemà el seu famós article “Apuntes de una noche inolvidable”, subtitulat “Para los catalanes del mañana”. Feia el que s’ha anomenat periodisme d’orientació, modalitat de gènere d’opinió per guiar els lectors davant fets importants. L’article començava així:

“Viernes 5.- Paro general, dispuesto por elementos al servicio del Gobierno de Cataluña. Cosa nunca vista: un paro de esta clase, organizado por el Poder público.

En fin: desde mi casa de Sarriá hay que bajar a Barcelona. No circulan trenes ni tranvías. Apenas hay algún taxi. Bajo en un auto de alquiler que casualmente lleva patente particular y parece un coche propio. A pesar de ello, en la calle de Balmes, ante la Confederación de la Industria Taxista, nos detienen en forma destemplada. Aducimos algunas razones y, mientras vacilan, continuamos. Llego al periódico. Recibo informes toda la mañana. Las cosas parecen agravarse. En la Generalidad hay un optimismo, una actividad, una fiebre realmente extraordinarios”

L’article és crític amb l’actitud rebel del president Companys i la Generalitat.

“En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada… Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.”

Una visió completament diferent la va donar un periodista molt menys conegut que Gaziel: Lluís Aymamí (Barcelona 1899-Mèxic 1979). Ell estava amb Companys aquell dia i va descriure minuciosament tot el que passava al Palau de la Generalitat. El seu article “El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist”  (quan cliqueu heu de baixar una mica per trobar l’article) no va poder ser publicat a la premsa de l’endemà pel fracàs del moviment insurreccional. Però, mesos després, Aymamí el va publicar com un llibre-reportatge, que es va convertir en un petit best seller del moment. En dos mesos, es van fer tres edicions de l’obra; i parlem de març de 1935.

Escriu perles, com aquesta:

“A l’últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca distància del micròfon, comenta llegint: “Catalans!”… Quan arriba a la frase esperada “…i proclama l’Estat Català…” una gran ovació frenètica i el xiscle esporàdic d’una dona interrompen el discurs. Companys repeteix: “…i proclama l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola”.

A mesura que s’entreveu el naufragi, el reportatge d’Aymamí capta amb sinceritat la desesperança que en aquell moment històric es respira dins el Palau de la Generalitat.

“En aquells moments, sota la impressió desagradable i tràgica d’un tiroteig cada vegada més fort i granejat, a les fosques i sentint-se incessantment el sonar dels timbres dels telèfons, pensàrem –no sabem per quina mena d’associació d’idees- en l’espectacle de la Plaça de la República poc abans. Sentíem encara l’eco de les paraules del President Companys, els aplaudiments i els crits de la multitud, i aleshores, aquella multitud que ens havia semblat imponent i vibrant, ja no ens ho semblà tant. Recordàvem que la Plaça no s’havia omplert del tot com altres vegades. De seguida pensàvem que l’hora no era gaire a propòsit, que hi havia vaga de tramvies i taxis i de metros. Que segurament hi havia molts milers de ciutadans que haurien vingut, però s’havien concentrat amb les armes a l’espatlla en indrets diversos de la ciutat…

Pensàvem això, i el que passava ens anguniejava. (…) Pensàvem això, materialment a les fosques. I –consti que no volem fer un joc de paraules- no ho vèiem gens clar”.

Les cinc normes d’El Perseguidor

Aquest bloc té cinc normes bàsiques:

1.- Que el periodisme que s’hi faci i s’hi recomani sigui periodisme social, indepependent, de qualitat, rigorós i que no respongui a interessos econòmics i polítics. El periodisme que m’agrada defensa els dèbils -en lloc dels poderosos-, posa el focus en els conflictes silenciats i oblidats i, com a resultat, es converteix en una eina per transformar el món en favor de la justícia, la igualtat i la llibertat. Això és el que vol fer, per exemple, el col·lectiu de periodistes Contrast, del qual formo part.

2.- Recomanar el bon periodisme que es fa avui i el que s’ha fet sempre. Faré llistes setmanals i mensuals de recomanacions de lectures periodístiques per una àmplia i profunda comprensió de la realitat social. El bloc tindrà dues seccions -dues bones excuses- per assolir la fita: ‘El millor report de la setmana’ i ‘Els millors reports de la història’ (inspirat per Basta de Mentiras, el llibre de John Pilger).

3.- Avui dia relacionar temes que ningú relaciona és un exercici periodístic revolucionari. Avui dia recordar i passar-se per l’hemeroteca és un altre exercici periodístic revolucionari. Com rebla el periodista Chris Lake, “exclusives are passe, but scoops of interpretation are now perhaps more important”. Doncs això, aquest bloc passa d’exclusives i primícies per suggerir un periodisme interpretatiu, d’anàlisi i de dades. “Subjectivity kicks ass”, que diu el Lake.

4.- Escoltar. Els periodistes vivim, o hauríem de viure, d’escoltar els altres. Les millors històries sorgeixen d’escoltar algú a la barra d’un bar, a la cua del forn o als passadissos del Parlament. Per tant, aquest bloc també vol escoltar. Ep! Però, com deia un poema de Machado: “A distinguir me paro las voces de los ecos”. Teniu activats tots els comentaris arreu del bloc. Opineu, critiqueu i suggeriu bon periodisme i bons periodistes. Merci!

5.- El Perseguidor és un tipus, més o menys, plural i obert. No tant com voldrien alguns, però més del que voldrien els altres. Per tant, aquest bloc citarà i recomanarà el bon periodisme que es faci allà on es faci, amb independència de la marca, de l’autoria o de la plataforma: a tota la premsa, d’aquí i d’allà, a totes les webs, a totes les televisions i a totes les ràdios. No és un bloc corporatiu. Com deia Montalbán: “No soy un patriota de mi medio”.