-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
L’últim Dia Mundial de la Llibertat d’Expressió vam presentar l’Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 com un exemple més de #BonPeriodisme i una aposta per l’SlowJournalism. Davant la suposada crisi del periodisme, només reivindiquem una cosa: més periodisme. Tossudament. El projecte, ideat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, publica cada any quinze reportatges sobre quinze temes que, segons la seva opinió i després d’observar els mitjans amb lupa durant tot l’any, han sigut poc o gens tractats pels principals mitjans dels Països Catalans. Tot i algunes crítiques rebudes, seguim insistint que la idea de fer l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes; no és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació de la importància del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Els meus companys i jo mateix, al diari El Punt Avui, ho intentem fer cada dia.
El Roger Palà, periodista compromès i coordinador de l’Anuari, ho explica així:
“Vivim un temps caracteritzat per l’abundància informativa, pel ritme trepidant i per l’actualització constant dels continguts periodístics. Multitud de notícies ens arriben sense esforç, ja sigui per correu electrònic, a les aplicacions dels nostres telèfons intel·ligents i tauletes o mitjançant les omnipresents xarxes socials. Aquesta abundància col·loca el periodisme –i els periodistes– davant d’un nou repte: anar més enllà del titular impactant i aportar continguts de qualitat per a aquell lector que no en tingui prou amb la immediatesa i la superficialitat del tuit”
El Model Propaganda ideat per Noam Chomsky i Edward Herman fa just 25 anys arriba a afirmar que tota informació ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se als grans mitjans de comunicació: els interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les querelles i les amenaces possibles, fins i tot dels mateixos lectors; i la ideologia dels periodistes del mitjà. Jo afegeixo que tampoc hi ajuden gaire altres factors com la falta de temps i d’espai per explicar les notícies i el treball accelerat a les redaccions. Aquest esquema és una generalització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni al 100%. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden anar contra els interessos del seu propietari o d’alguns dels seus anunciants. Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies contra el poder. En definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex.
No m’enrotllo més. No parlem tant de periodisme i fem més periodisme. Aprofiteu aquest cap de setmana llarg i feu un ullada als reportatges que publiquem a l’Anuari Media.cat de 2012. Cliqueu aquí per llegir els reportatges o baixeu a una d’aquestes llibreries i compreu-lo en paper per 10 euros. S’accepten crítiques!
Per als que preferiu la pel·lícula en lloc de la novel·la, us recomano els [VÍDEOS] resum d’alguns dels reportatges d’aquest Anuari. Mireu, mireu:
–> ONZE MORTS EN DETENCIONS I COMISSARIES (report made in Bertran Cazorla)
–> CIUTAT MERIDIANA, CIUTAT SOLIDÀRIA (report made in Gemma Garcia i Oriol Andrés)
–> 10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI (report made in Francesc Vila)
–> NOU MINISTRES DE FRANCO SOBREVIUEN A FRAGA (report made in Joaquim Vilarnau)
Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!
Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.
Aquí va, doncs, el pròleg…
Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.
Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.
Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.
Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.
La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.
ROGER PALÀ i SERGI PICAZO
Us recomano la profunda, contundent i intel·ligent conferència sobre #BonPeriodisme que va donar la periodista Soledad Gallego-Díaz a l’Escuela de Periodismo d’El País-UAM. Gallego-Díaz, que va formar part de la primera redacció d’El País l’any 1976, és ara directora adjunta i corresponsal a l’Argentina.
El mateix diari va publicar la seva conferència en format article el 16 de març. Jo us proposo un resum, basat en les idees-clau, en només set punts. Val la pena. Ella, una periodista integrada i professionalista, creu que en les bondats del sistema de comunicació actual -jo no gaire- però el text mostra algunes cosetes interessants. Tot el que diu no serveix de res sinó ho emmarques dins el Model Propaganda de Chomsky i Herman. Però, ens serveix com a base per (re)pensar el Periodisme d’Avui.
1) Una manera de suicidarse es creer que el periodismo es “nuestro”, de una generación determinada de periodistas, que nos hemos convertido en sus guardianes, en los guardianes de sus esencias y que somos los únicos con derecho o autoridad para ejercer su control. Esa es una idea bastante letal y funesta, porque lleva a no aceptar cambios, a negarse a ver las nuevas realidades y, sobre todo, porque impide precisamente lo que más necesitamos, un debate abierto entre periodistas de todas las generaciones y de todos los distintos medios, que nos permita recuperar influencia como profesionales.
2) El problema no es si sigue existiendo el periódico en papel o en la tableta. El problema es: qué es el periodismo en esta nueva época, cómo le afectan esas nuevas herramientas y si esas herramientas y nuevos procesos pueden deteriorar, o romper incluso, las reglas básicas de nuestra profesión.
3) Otro modo de suicidarse es confundir periodismo y comunicación. Uno de los mayores peligros es que la comunicación asfixie al periodismo. Cuanto más sé del mundo de la comunicación, más exigente me vuelvo con el mundo del periodismo. ¿Todo es periodismo? Desde luego que no. Quizás todo es comunicación, pero el periodismo tiene reglas, normas y objetivos determinados.
4) Ya he mencionado las reglas que enumeraron Kovach y Rosenstiel. Me gustaría también recordar las recomendaciones de Albert Camus a los periodistas. Sus reglas. Eran estas: “Reconocer el totalitarismo y denunciarlo. No mentir y saber confesar lo que se ignora Negarse a cualquier clase de despotismo, incluso provisional”.
5) Otra manera de suicidarnos es rendirse a la prisa. Siempre ha habido prisas en este oficio. Desde aquellos tiempos en que Reuters decidió enviar una paloma mensajera para adelantar algunas informaciones económicas, siempre hemos tenido que trabajar bajo presión. Pero una cosa es trabajar con prisas y otra, suprimir completamente el contexto de los hechos para ganar tiempo. La instantaneidad es un fenómeno formidable, pero no debe suplir a la obligación de proporcionar ese contexto.
6) La peor manera de suicidarse es dejar de indagar los hechos y limitarse a vocear las distintas versiones. Eso no es periodismo. Volvemos a la comunicación, que consiste en compartir mensajes, y no en averiguar qué tienen de cierto.
7) Termino ya. Nadie sabe nada del futuro. Los periodistas, menos que nadie. Limitemos a describir lo que pasa en el presente y expliquemos por qué pasa.
Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.
Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?
Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.
L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i Chomsky al Model Propaganda.
El perseguidor 