Giró

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, trista, dissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

…

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

(Auto) Homenatge a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2011

L’Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics de 2011 és, sens dubte, una de les meves experiències periodístiques més exitoses, més original i on més he après de la meva curta carrera professional. Sóc un dels co-coordinadors junt amb Roger Palà i, ara, ja podem fer-ne un balanç positiu. Això és un auto-homenatge que em faig jo mateix al meu bloc. Onanisme periodístic. Brindo per nosaltres. Sense rubor!

Això de l’Anuari ha resultat una feinada, però ha valgut la pena. Vam juntar quinze bons periodistes per fer quinze reportatges sobre temes silenciats, marginats o oblidats pels grans mitjans. Vam aconseguir que 262 persones ens ajudessin a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Vam sumar a la idea original del Grup de Periodistes Ramon Barnils suports tan diversos com el del professor de periodisme Xavier Giró, el del Col·legi de Periodistes o el d’ONG com Enginyeria sense Fronteres, Setem o l’Observatori del Deute. Vam batre rècords de visites a la web de Media.cat i a la pròpia pàgina de l’Anuari. I, a més a més, la gira de presentacions que estem fent arreu dels Països Catalans ens està permetent fer una cosa poc habitual al nostre gremi: escoltar què hi diu la gent “normal”, la gent de la societat civil, la gent amb ganes de fer coses.

Enmig d’un panorama general de desencís i acomiadaments, sovint un pensa que aquest periodisme que fem -crític amb el poder, sense recursos econòmics i d’un format molt artesanal- no interessa pràcticament ningú. Als convençuts, i poc més. Els nostres continuats fracassos demostraven la hipòtesi. Exemples com l’Anuari dels Silencis, però, donen una empenta a seguir. I seguirem. Tindreu notícies.

Moltes gràcies a totes!

Els mitjans de comunicació de Catalunya patim, segurament, un dels pitjors moments -sobretot econòmic i laboral- dels darrers 30 anys. Però estic convençut que el periodisme viu una de les millors èpoques. Farem història… Ja ho veureu. Espero que el futur del periodisme segueixi estant als mitjans de comunicació, als grans diaris, ràdios i televisions. N’estic convençut. Sense els mitjans no hi ha periodisme. Però el futur del periodisme també deixarà espai a que iniciatives petites, modestes i toca-collons com això de l’Anuari tinguin un paper informatiu rellevant. També n’estic bastant segur.

Per mi, immodestament, l’Anuari dels Silencis és un exemple de #BonPeriodisme. He de dir que ja vaig dir el mateix ara fa un any amb un post sobre el primer any de l’Anuari al 2010 on jo vaig tenir un paper mínim: “Project Censored català”. Pocs diners, però idees clares. Poca experiència, però molt d’esforç. Militància per un periodisme digne, lliure i crític. Aquí us deixo una conversa entre el veterà periodista Siscu Baiges i un servidor al voltant de l’Anuari, el periodisme d’avui dia i els silencis mediàtics. L’entrevista està penjada al canal de 6qTV al Youtube, un projecte que demostra les infinites possibilitats del periodisme digital en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies a totes, de veritat!

[VÍDEO] “La funció social dels mitjans de comunicació”

El programa de reportatges, que s’emet al Canal 33 i està dirigit per Jordi Vilardell, ja ens té acostumats al #BonPeriodisme. Exemples en trobareu uns quants penjats a la seva web. Us recomano el seu últim reportatge, “La funció social dels mitjans de comunicació” perquè fa una profunda i encertada reflexió sobre l’estat actual del periodisme.

SINÒPSI: “Els mitjans de comunicació modelen la imatge que tenim del món, els nostres models i els nostres símbols; però molts banalitzen els seus continguts i a Catalunya els de la resta de l’estat fan una forta pressió cultural. Per això des de sectors diversos s’impulsen canvis que permetin utilitzar el potencial de la comunicació pel desenvolupament social”.

VEURE EL VÍDEO: La-funcio-dels-mitjans-de-comunicacio

Per cert, al report hi apareixen dos companys de mil batalles periodístiques: Roger Palà, com a co-coordinador amb mi de l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics de 2011; i el professor Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

—

AULAMÈDIA, Educació en Comunicació

MEDIA.CAT, Observatori Crític dels Mitjans

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Periodisme per la pau: què carai és això?

Fa uns anys ja, el periodisme per la pau va injectar-se, de cop i a contracorrent, a les nostres venes. El culpable va ser el periodista i mestre de periodistes Xavier Giró. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que, en comptes de “corresponsals de guerra”, la premsa hauria de tenir “corresponsals de pau”. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que els periodistes, en comptes de subratllar tota violència, odi i enfrontament –malgrat fos per criticar o denunciar-, haurien d’escriure tot impulsant valors de pau i reconciliació quan expliquen els conflictes. Però, clar, ¿com fer-ho quan et toca escriure per a un mitjà de comunicació? Uff, difícil, però no impossible.

Què pensa el professor Xavier Giró sobre la pau i la violència? 

El projecte de reportatges Després de la Pau, que com molts sabeu he estat fent durant l’any 2011 amb els companys del col·lectiu Contrast, és justament un bon exemple de Periodisme de Pau. Els reports volen posar l’èmfasi en les iniciatives de pau, reconciliació, memòria i justícia que han sorgit en països que han patit violències internes extremes i sagnants en els darrers 40 anys. Els dos primers capítols van ser Bòsnia i Líban. Els dos següents, ja confirmats pel 2012, seran Ruanda i Guatemala. Podríem aterrar a aquests països i posar el focus de la nostra càmera sobre la violència que encara resta, l’odi que encara passeja pels pobles o els silencis que criden més del que callen. Sería lícit, sería periodístic. I tant! Tanmateix, hem optat per anar-hi per posar el focus en els processos de reconciliació entre comunitats o en les iniciatives per la memòria de l’horror: en les coses que sí han funcionat, tot i que siguin poques. Tot i admetre que l’odi, la violència i la injustícia continuen presents, la sèrie dels documentals Després de la Pau optarà per mostrar l’altra cara de la moneda.

El gran periodista de Televisió de Catalunya, Joan Roura, ens va ajudar molt a fer el reportatge del Líban. És un referent per a nosaltres. Però, en públic i en privat, ens critica sempre el mateix: 1) que això del periodisme per la pau és una etiqueta inútil (“Hi ha periodisme i prou!”) i 2) Que al Líban, país que ell coneix millor que nosaltres, no hi ha pau ni hi haurà, i que tot això que gravem “són quatre pacifistes, ben intencionats, però sense poder d’influència”. Té raó i no té raó.

Generalment, els periodistes acostumem a cobrir, de manera profunda i extensa, les guerres. En canvi, pràcticament cap periodista s’interessa per anar a cobrir les paus. Durant anys i anys, les guerres al Líban (1975-1990) o a Bòsnia (1992-1995) van ser retransmeses quasi en directe per centenars de “corresponsals de guerra”. Un cop signats els acords de pau, la majoria dels periodistes va decidir o va ser obligada a tornar cap a casa o viatjar a altres racons bèl·lics del món. Ara, però, 15 o 20 anys després, algú havia d’anar a fer periodisme sobre la pau. (Ah! I, si podem, malgrat no li agradi a en Roura, farem periodisme de pau i periodisme per la pau).

Després de la Pau ha girat per diferents ciutats de Catalunya i el País Valencià amb l’ojectiu de sensibilitzar per la pau. Intentem explicar què s’ha fet i què no s’ha fet en els processos de pau, reconciliació i memòria a Bòsnia i Líban. Sense jutjar si és bo o dolent. Però posant l’accent en aquelles iniciatives que sí han funcionat. Val la pena. La pau és el gran tema silenciat quan els mitjans parlen sobre els conflictes. Això no vol dir que amagarem allò que no ha funcionat.

El periodisme de pau és un camí llarg, difícil i complicat. Esperem arribar-hi.

Sergi Picazo

* Vols seguir llegint?

• Màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals, dirigit per Xavier Giró i Antoni Castel.

• Insight on Conflict. Pàgina web que recull les iniciatives d’organitzacions de peacebuiliding locals en àrees de conflicte i contextos d’alta violència.
• Vilaweb: “La complicada quotidianitat de la pau, focus de sis periodistes“,  sobre l’aposta pel periodisme de pau del col·lectiu Fora de Quadre i Contrast arran de l’estrena dels dos primers reportatges de la sèrie (28 de novembre)
• 365d365e: “Volem explicar com es construeix la pau quan s’aturen els fusells”. Entrevista col·lectiva a cinc dels creadors del projecte Després de la Pau sobre la situació actual del periodisme i els procesos de pau, memòria, reconciliació i justícia al món. (12 de setembre)

Eufòria 5-Derrotisme 0. Arrenca l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011

Fora fa fred. Són les 23.31 hores de la nit d’un dilluns qualsevol de crisi econòmica. La Iolanda fa F5 mentre rento els plats. “Ja ho heu aconseguit. 3.210 euros!”. Eufòria 5-Derrotisme 0. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011 va aconseguir els diners que havíem demanat en només tretze hores de temps a través de Verkami. Tretze hores de reivindicació del #BonPeriodisme. Objectiu assolit.

Gràcies. Moltes gràcies.

L’èxit del micromecenatge us el devem a totes vosaltres. A les 115 persones que vau decidir aquelles primeríssimes hores posar diners de la vostra butxaca en una idea, en un somni, en un projecte de periodisme clàssic. Fins i tot sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. A totes, gràcies!

També agraïm les organitzacions que van confiar en el projecte abans que ningú: l’observatori crític Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB -dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró-, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I, sobretot, agraeixo al meu company de viatge, el Roger Palà, que sempre compti amb mi.

El Project Censored català ha demostrat un cop més que els ciutadans sí volem pagar diners per gaudir d’un periodisme crític, realment independent, de denúncia de les injustícies i que obri llum sobre els mecanismes del poder. El projecte és tossuda autocrítica: davant dels 12 silencis mediàtics més sorollosos de l’any, 12 reportatges periodístics en profunditat. Fins i tot la gent ha decidit pagar per internet i pagar per un cosa que serà gratuïta per a la majoria de ciutadans en format PDF. Recordo ara tots els intents de projectes periodístics en els meus darrers deu anys de militància. Aix! Intents, fracassos, esbroncades, prèdiques en el desert i… sí, és clar, algun cas d’èxit i satisfacció per no sentir-me sol -com la Directa o l’Observatori de la Cobertura de Conflictes-.

Com em diu sempre l’amic David Fernàndez, company de mil batalles, “entre totes ho farem tot”. 

PD1: Si voleu llegir, la reivindicació que vaig fer de l’Anuari 2010 el passat mes de setembre, llegiu aquest post.

PD2: Si voleu llegir els dotze reportatges silenciats que va tractar l’Anuari 2010, descarregueu-vos el PDF.

I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)

Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.

Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.

Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?

Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.

Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.

Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.

Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya

Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.

Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:

A SANT FELIU DE LLOBREGAT

25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)

A BARCELONA:

28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ) 

14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)

19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)

A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.

* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.

La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació  postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.

Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos  iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.

Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.

O del nostre perfil al Twitter.

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

Els quinze ’30 minuts’ més vistos

El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.

Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3.  La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.

A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.

El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.

A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.