Galeano

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… 😉 

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

El Project Censored català

Dels anys 30 al 2010. D’allò que es va publicar a allò que no es va publicar. El Project Censored català, o com ells prefereixen dir-se l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2010, ha estat la idea periodística més original, digna i reveladora de l’any passat.  Tossuda autocrítica: front els 12 silencis més sorollosos, 12 reportatges en profunditat. Quin millor periodisme hi ha que donar veu als que no tenen veu? Als “nadies” (de Galeano).

La idea, sorgida del cap rigorós d’Humbert Roma i posada en pràctica per les mans brillants de Roger Palà, és senzilla. Definir uns quants temes que no surten massa o no aconsegueixen titulars als mitjans, que ells consideren que haurien de ser coneguts per la ciutadania; i, escollir dotze periodistes, servidor entre ells, per escriure el reportatge que hauria d’haver estat –i no ho va ser mai- publicat a la premsa catalana. Els CIE’s, els recursos naturals del Sàhara, el franquisme de Samaranch, l’extrema dreta al País Valencià, el paradís fiscal andorrà o els beneficis dels bancs durant la crisi són alguns dels “temes silenciats”.

Aquí teniu una còpia, en PDF. Guardeu-la, i llegiu-la amb calma. 

Com diu el Roger al pròleg:

“La censura moderna, segons Carl Jensen, professor de periodisme i fundador del Project Censored, és la constant i sofisticada manipulació de la realitat per part dels mitjans de comunicació de masses, basada en la no-inclusió intencional de determinades notícies o part de determinades notícies. Aquesta no inclusió pot ser conseqüència de pressions polítiques, econòmiques o legals, però mai es fa explícita”.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano