Chomsky

L’Anuari Media.cat: visca l’SlowJournalism!

L’últim Dia Mundial de la Llibertat d’Expressió vam presentar l’Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 com un exemple més de #BonPeriodisme i una aposta per l’SlowJournalism. Davant la suposada crisi del periodisme, només reivindiquem una cosa: més periodisme. Tossudament. El projecte, ideat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, publica cada any quinze reportatges sobre quinze temes que, segons la seva opinió i després d’observar els mitjans amb lupa durant tot l’any, han sigut poc o gens tractats pels principals mitjans dels Països Catalans. Tot i algunes crítiques rebudes, seguim insistint que la idea de fer l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes; no és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació de la importància del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Els meus companys i jo mateix, al diari El Punt Avui, ho intentem fer cada dia.

El Roger Palà, periodista compromès i coordinador de l’Anuari, ho explica així:

“Vivim un temps caracteritzat per l’abundància informativa, pel ritme trepidant i per l’actualització constant dels continguts periodístics. Multitud de notícies ens arriben sense esforç, ja sigui per correu electrònic, a les aplicacions dels nostres telèfons intel·ligents i tauletes o mitjançant les omnipresents xarxes socials. Aquesta abundància col·loca el periodisme –i els periodistes– davant d’un nou repte: anar més enllà del titular impactant i aportar continguts de qualitat per a aquell lector que no en tingui prou amb la immediatesa i la superficialitat del tuit”

El Model Propaganda ideat per Noam Chomsky i Edward Herman fa just 25 anys arriba a afirmar que tota informació ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se als grans mitjans de comunicació: els interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les querelles i les amenaces possibles, fins i tot dels mateixos lectors; i la ideologia dels periodistes del mitjà. Jo afegeixo que tampoc hi ajuden gaire altres factors com la falta de temps i d’espai per explicar les notícies i el treball accelerat a les redaccions. Aquest esquema és una generalització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni al 100%. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden anar contra els interessos del seu propietari o d’alguns dels seus anunciants. Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies contra el poder. En definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex.

No m’enrotllo més. No parlem tant de periodisme i fem més periodisme. Aprofiteu aquest cap de setmana llarg i feu un ullada als reportatges que publiquem a l’Anuari Media.cat de 2012. Cliqueu aquí per llegir els reportatges o baixeu a una d’aquestes llibreries i compreu-lo en paper per 10 euros. S’accepten crítiques!

Per als que preferiu la pel·lícula en lloc de la novel·la, us recomano els [VÍDEOS] resum d’alguns dels reportatges d’aquest Anuari. Mireu, mireu:

–> ONZE MORTS EN DETENCIONS I COMISSARIES (report made in Bertran Cazorla)

–> CIUTAT MERIDIANA, CIUTAT SOLIDÀRIA (report made in Gemma Garcia i Oriol Andrés)

–> 10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI (report made in Francesc Vila)

–> NOU MINISTRES DE FRANCO SOBREVIUEN A FRAGA (report made in Joaquim Vilarnau)

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, trista, dissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

…

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Llibres indispensables per a un periodista

• Ébano (castellà) o Eben (català). RYSZAR KAPUSCINSKI (sobre les experiències a l’Àfrica dels anys 60 i 70 del mític reporter europeu)
• Cómo nos venden la moto. I. RAMONET i NOAM CHOMSKY  (un vell anàlisi, pamflet diria jo, sobre com funcionen els mitjans de comunicació de masses i la propangda informativa)
• Recuerdo de la muerte. MIGUEL BONASSO (sobre el drama de les tortures i desparacions a la dictadura d’Argentina als anys 70; és una novel·la, però quasi periodisme)
• Periodisme català que ha fet història. JOSEP MARIA CASASÚS (ed.) Recopilació d’articles de Valentí Almirall, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Maria de Segarra, Just Cabot, Carles Sentís, Gaziel, Tísner, Ibáñez Escofet, Joan Fuster i Josep Maria Espinàs, entre molts altres. 

Clàssics.

– Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

– Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

–Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

–Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

– Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

– Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

– Retratos y encuentros. GAY TALESE

– El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

– Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

– Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

– Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

– A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

• Periodisme i literatura.

– A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

– Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

– Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

– Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

• L’estat (més o menys actual) del periodisme.

– Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

– Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

– El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

– El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

– La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

– Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

– Ojo con los media!  MICHEL COLLON

– La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

– Desinformación. PASCUAL SERRANO

• Vides de periodista.

– La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

– Vida de un periodista.  BEN BRADLEE

– Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

• Internet i 2.0.

– La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

– Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

– No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

“Si te van a matar, no te suicides”

Us recomano la profunda, contundent i intel·ligent conferència sobre #BonPeriodisme que va donar la periodista Soledad Gallego-Díaz a l’Escuela de Periodismo d’El País-UAM. Gallego-Díaz, que va formar part de la primera redacció d’El País l’any 1976, és ara directora adjunta i corresponsal a l’Argentina.

El mateix diari va publicar la seva conferència en format article el 16 de març. Jo us proposo un resum, basat en les idees-clau, en només set punts. Val la pena. Ella, una periodista integrada i professionalista, creu que en les bondats del sistema de comunicació actual -jo no gaire- però el text mostra algunes cosetes interessants. Tot el que diu no serveix de res sinó ho emmarques dins el Model Propaganda de Chomsky i Herman. Però, ens serveix com a base per (re)pensar el Periodisme d’Avui.

1) Una manera de suicidarse es creer que el periodismo es “nuestro”, de una generación determinada de periodistas, que nos hemos convertido en sus guardianes, en los guardianes de sus esencias y que somos los únicos con derecho o autoridad para ejercer su control. Esa es una idea bastante letal y funesta, porque lleva a no aceptar cambios, a negarse a ver las nuevas realidades y, sobre todo, porque impide precisamente lo que más necesitamos, un debate abierto entre periodistas de todas las generaciones y de todos los distintos medios, que nos permita recuperar influencia como profesionales.

2) El problema no es si sigue existiendo el periódico en papel o en la tableta. El problema es: qué es el periodismo en esta nueva época, cómo le afectan esas nuevas herramientas y si esas herramientas y nuevos procesos pueden deteriorar, o romper incluso, las reglas básicas de nuestra profesión.

3) Otro modo de suicidarse es confundir periodismo y comunicación. Uno de los mayores peligros es que la comunicación asfixie al periodismo. Cuanto más sé del mundo de la comunicación, más exigente me vuelvo con el mundo del periodismo. ¿Todo es periodismo? Desde luego que no. Quizás todo es comunicación, pero el periodismo tiene reglas, normas y objetivos determinados.

4) Ya he mencionado las reglas que enumeraron Kovach y Rosenstiel. Me gustaría también recordar las recomendaciones de Albert Camus a los periodistas. Sus reglas. Eran estas: “Reconocer el totalitarismo y denunciarlo. No mentir y saber confesar lo que se ignora Negarse a cualquier clase de despotismo, incluso provisional”.

5) Otra manera de suicidarnos es rendirse a la prisa. Siempre ha habido prisas en este oficio. Desde aquellos tiempos en que Reuters decidió enviar una paloma mensajera para adelantar algunas informaciones económicas, siempre hemos tenido que trabajar bajo presión. Pero una cosa es trabajar con prisas y otra, suprimir completamente el contexto de los hechos para ganar tiempo. La instantaneidad es un fenómeno formidable, pero no debe suplir a la obligación de proporcionar ese contexto.

6) La peor manera de suicidarse es dejar de indagar los hechos y limitarse a vocear las distintas versiones. Eso no es periodismo. Volvemos a la comunicación, que consiste en compartir mensajes, y no en averiguar qué tienen de cierto.

7) Termino ya. Nadie sabe nada del futuro. Los periodistas, menos que nadie. Limitemos a describir lo que pasa en el presente y expliquemos por qué pasa.

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

David Simon: ¿periodisme vs. internet?

Només tres motius pels quals llegir-se aquesta llarga, profunda i revel·ladora entrevista a David Simon (Washington, EUA, 1960), experiodista del Baltimore Sun i famós autor de la sèrie políciaca de televisió The Wire, feta pel periodista Pedro de Alzaga.

1.- Perquè parla “clarito, clarito” sobre el periodisme d’abans, d’ara i del futur.

2.- Perquè no té pèls a la llengua contra els empresaris que volen reduir el periodisme a quatre ordinadors i contra els gurús que volen convertir el periodisme en un bloc de “periodisme ciutadà”.

3.- Perquè és capaç de respondre, en deu meravelloses línies, què és el periodisme avui dia, i què no ho és:

El periodismo, cuando se practica adecuadamente, es un acto increiblemente delicado, ético y exigente de tiempo que requiere conocer un asunto, mantener las fuentes, saber qué usar y qué no usar de estas fuentes, volver cada día para saber qué es nuevo y relevante en la institución que estás cubriendo y escribir de un modo sofisticado que a la larga desvele cosas complicadas sobre esa institución. Es algo que no puede hacerse desde el cuarto de estar, sino desde la calle y con llamadas telefónicas. La mejor gente que he conocido lo hacía, y cubría las instituciones durante ocho, nueve o diez años. En los periódicos de hoy en día, los reporteros con 10, 15 o 20 años de experiencia se han ido y no confío en que vayamos a descubrir lo que deberíamos descubrir en el ayuntamiento, en el departamento de policía o en el sistema escolar porque el reportero de 24 años que lo cubre lleva sólo seis meses.

Pels que no tingueu temps o sigueu una mica ganduls, us recomano almenys llegir aquesta resposta de David Simon:

¿Cree que tendremos mejor información en el futuro, que el buen periodismo prevalecerá?
Sí, pero sólo cuando el periodismo resuelva el problema de sus fuentes de ingresos. Internet fue hecho para pagar y financiará el periodismo profesional. No me refiero a blogueros, sino a reporteros y editores profesionales. Y será financiado, tal vez por instituciones sin ánimo de lucro, que sería lo más recomendable, tal vez por compañías que inviertan el dinero en la calidad antes de coger los beneficios. En cualquier caso, cuando los dinosaurios de la industria dejen camino, las cosas cambiarán.
Internet es más rápido, más limpio y más barato y cuando se use adecuadamente permitirá el renacimiento del periodismo. Pero tenemos que pagar por él. No mucho, sólo un poco cada mes, igual que pagamos la factura del cable o del teléfono móvil. Alguien llegará y dirá: “¿Sabe qué? Si podemos contar a la gente lo que sucede en Baltimore, en San Luis, en San José o en cualquier otro lugar del mundo donde la gente quiera saber qué está pasando en su comunidad, en su ayuntamiento o en el cuartel de la policía, deberíamos hacerlo. Tal vez no sean el cuarto de millón o el medio millón que leen los periódicos, sino sólo 80.000 personas. Pero si estás 80.000 personas pagan 10 dólares al mes, es suficiente para mantener una redacción completa”. Es más que el presupuesto de la redacción del Baltimore Sun. Alguien se dará cuenta de cómo hacerlo y eso será el principio, el renacimiento del periodismo.
Pero cuando suceda no será amateur. No séra un bloguero pensando si llama a alguien de la comisaría o decidiendo si comenta la noticia de un periódico. Será un tipo que vaya todos los días a cubrir una institución, mantenga fuentes y averigüe quién roba y quién no roba, quién es honesto y quién no lo es, y lo cuente como un profesional. Porque ese producto todavía tiene sentido, es viable y en algún momento alguien lo necesitará, pero los periódicos lo han olvidado.

Els quinze ’30 minuts’ més vistos

El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.

Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3.  La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.

A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.

El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.

A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.