//
archives

Societat Civil

This category contains 9 posts

(Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana

Actualment mitjans en paper i nous mitjans digitals estan pensant, repensant i tornant a pensar les seves estratègies sobre el futur de la premsa a Internet. Ja us dic des del principi que les anades i vingudes dels últims cinc anys em fan pensar que ningú no té ni p… idea de cap a on anem ni què carai s’ha de fer.

Tot i això estic convençut que, malgrat la crisi econòmica i la crisi de la premsa, vivim una de les millors èpoques de la història recent per fer periodisme. És més fàcil, més barat, més potent, més global, més interactiu, amb més facilitats tecnològiques, més democràtic i amb més potencials lectors que en cap altre període de la història de la Humanitat. L’únic problema, són, com sempre, els diners. Aix! Tossudament, cal seguir intentant-ho.

Fa un temps vaig llegir un article publicat a El País que es titulavaEl boom de la prensa digital latinoamericana, escrit per Juan Diego Quesada, sobre Plaza Pública (Guatemala), Reporte Indigo, Animal Político y Sin Embargo (México), El Faro (Salvador), Confidencial (Nicaragua), Verdad Abierta y La Silla Vacía (Colombia), Idi reporteros (Perú), Puercoespín y Chequeando (Argentina). Entre el que explicava l’article i la collita de l’experiència de fracassos pròpia, van sorgir algunes idees sobre quines serien les característiques bàsiques dels nous mitjans digitals basats en el periodisme independent i crític contra el poder. Si voleu fer un The Guardian, un New Yorker o una BBC això que va aquí sota no us serveix de res. Però si voleu fer una altra cosa, no sé com dir-li, però una altra cosa, mireu-vos-ho.

(* en castellà, perquè l’original estava en castellà i l’elaboració posterior m’ha sortit així)

1.- Apuesta por el periodismo con estándares altos de calidad. Bien escrito, casi literario, reportajes largos, en profundidad, con acceso a todas las fuentes, con gráficos y fotografías trabajadas. Sin paja. Todo calidad, 100% pura.

2.- Mezcla de profesionales salidos los medios tradicionales de prensa, radio y televisión con jóvenes nativos digitales. Experiencia e imaginación. Agenda de contactos y desparpajo creativo.

3.- Aprovechar las facilidades técnicas y los bajos costos que proporciona la Red a la difusión de la información.

4.- Una redacción pequeña y relativamente barata. Ep! Todos con contrato y bien pagados.

5.- Slow journalism (periodismo reposado). La cosa es fácil: un restaurante, con productos de la huerta, en una masía, cocinando a fuego lento, suele ser mejor que un McDonalds aunque la comida tarde en hacerse. O no? Y pagamos por él porque nos gusta comer bien. Habría que aplicar lo mismo al periodismo: incluso en internet. “Llegan tarde al escenario de la noticia, casi siempre cuando todos los periodistas de otros medios se han ido, e intentan reconstruir el rompecabezas de lo ocurrido”, reivindica el artículo de Quesada.

6.- Dar relevancia a los datos. Rebuscar en las bases de datos, los registros mercantiles y el Boletín Oficial del Estado con el único objetivo de “fiscalizar a los gobiernos”. Por ejemplo, alguno de los medios latinoamericanos que destaca el artículo cuenta con un ingeniero informático que baja y clasifica información pública con ayuda de robots y un antropólogo con experiencia en estadística para hacer análisis. Flipante, no?

7.- Transparencia y contacto directo con el lector. Sea físicamente –fiestas, encuentros, entrevistas colectivas- o virtualmente. Si los jóvenes consumen horas y horas como locos en las redes sociales habrá que estar ahí para dialogar con ellos. La interconectividad permite mantener un diálogo abierto con los lectores 24/7: y, de paso, corregir errores y buscar noticias exclusivas. “Prueba enviar un tuit a los grandes medios. No te van a contestar. No hay nadie al otro lado”, insisten.

8.- “Toda la culpa es de García Márquez”, asegura Quesada. “Los que hacemos periodismo narrativo e investigación hemos pasado por cursos o talleres de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano”, concreta uno de los periodistas latinoamericanos entrevistados. “Descubrimos ahí que la crónica es el modelo más acertado para retratar la realidad”, apuntilla. ¿Quién diríais que es nuestro particular García Márquez? Vamos a escribir crónicas, carajo!

9.- El texto no es nada sin lo multimedia: el vídeo, las imágenes en movimiento. Recuerden que es un invento que tiene más de cien años. Ya sería hora de ponerlo en práctica en la web sin tantos reparos ni miedos ni precaución. Hay que ponerse las pilas.

10.- Las futuras webs están obligadas a sacar productos en papel. Periódicamente. Productos casi de lujo para lectores que demanden calidad pero en formato vieja escuela. El olor del papel de la revista recién imprimida. ¿No os encanta? “Pensábamos que la conexión a redes iba a ser mejor para estas fechas pero no es así. No queremos marginar a buena parte de la población mexicana”, reconoce el director de Reporte Indigo, una de las webs destacadas por el artículo.

11.- Hay que cubrir política, economía, cultura, sí, sí, sí, pero las nuevas webs apuestan por los llamados “temas ciudadanos”, impulsados por la sociedad civil, de las protestas sociales, de las quejas en la parada del autobús y en la cola de la panadería. Son, dicen en el artículo de El País, “los temas que más consumen los jóvenes”. Pone el ejemplo que en Reporte Indigo las noticias más leídas en su portal en 2012 tienen que ver con el Yo Soy 132, un movimiento en México que reivindica un cambio radical en la forma de gobernar el país. Aquí vendrían a ser, por poner algún ejemplo, las infos sobre el 15-M, las mareas de la Educación y la Sanidad o las manifestaciones por la independencia de Catalunya.

Què us sembla? S’equivoquen molt aquests llatinoamericans?

És impossible fer-ho sense diners?

Els que treballem a mitjans de comunicació “clàssics”, ja ho fem tot això? Ho hem de fer més i millor?

Anuncis

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

60 tuitaires a seguir per saber-ho tot, tot i tot de la política a Catalunya

Ha començat la legislatura més interessant i -potser- més tensa de la història de Catalunya. Tant en l’eix nacional, com en l’eix social.

Jo visc aquests dies amb il·lusió periodística i política de poder seguir la “Batalla de Catalunya” -de l’extrema esquerra fins la dreta més rància, del referèndum d’independència a la suspensió de l’autonomia- des de la primera línia i fins l’última gota. Veurem, però, si tot acaba en no-res.

Tinc un temor. La primera víctima d’una guerra és la informació. El #BonPeriodisme pot tenir els dies comptats. Els excessos mediàtics poden dur-nos a camins de periodisme de l’odi cap als “altres” que mai no haguéssim imaginat. El soroll de les mil i una declaracions que vindran serà ensordidor.

Keep Calm and get the truth.

Llegeix, mira, remira, observa, escolta, canvia de canal, torna a llegir, informa’t i contrainforma’t. Si no, t’enganyaran.

Tens desenes de vies obertes per informar-te. Una d’elles és el mitjà més lliure, alternatiu i autosatisfactori, la xarxa de Twitter.  Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació: la llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. 

–> Aquí teniu alguns periodistes a seguir…

NOM MITJÀ SEGUIDORS
Jordi Évole La Sexta (Salvados) 862.046
Toni Soler Ara 101.646
Xavier Bosch TV3 (Àgora) 44.703
Jaume Barberà TV3 (Singulars) 41.391
Vicent Partal Vilaweb 23.544
Enric Juliana La Vanguardia 19.472
Francesc-Marc Àlvaro Freelance 18.062
Xavier Graset Catalunya Ràdio (Oracle) 17.970
Saül Gordillo El Periódico 14.238
Tian Riba TV3 (Divendres) 13.705
Albano-Dante Fachin Cafè amb Llet 10.944
Manuel Cuyàs El Punt Avui 8.663
Roger Palà Enderrock / Nació Digital 7.503
Albert Sáez El Periódico 5.908
Eduard Voltas Time Out 5.886
Oriol Lladó Freelance 5.770
Jaume Clotet Freelance 5.621
Albert Martinez Directa 5.329
Francesc Canosa Freelance 4.722
Ferran Casas Ara 4.633
Quico Salles Nació Digital 4.353
Pere Martí Freelance 3.630
Marc Martinez Rac1 3.263
David Miró Ara 3.260
Guillem Martinez El País 2.923
Carles Ribera El Punt Avui 2.733
Oriol Güell El País 2.706
David Bassa TV3 (Àgora) 2.455
Odei A.-Etxearte El Punt Avui 2.349
Albert Balanzà Nació Digital / L’Independent 2.278
Miquel Noguer El País 2.129
Neus Tomàs El Periódico 2.055
Joan Foguet Singular/Nació Digital 1.863
Anna Serrano El Punt Avui 1.179
Marc Bataller El Punt Avui 1.108

* Menció especial, us recomano seguir a @politica_CAT, amb els tuits informatius sobre la política catalana, elaborats des d’El Punt Avui.

–> I aquí teniu uns quants intel·lectuals i activistes a seguir…

NOM QUÈ FA? SEGUIDORS
Quim Monzó Escriptor 110.901
Miquel Calçada Comunicador 76.194
Vicenç Navarro Politòleg 26.438
Ernest Folch Editor 23.536
Salvador Cardús Sociòleg 18.905
Lluís Foix Comunicador 17.219
Jordi Graupera Politòleg 17.076
Toni Aira Comunicòleg 13.109
Joan Subirats Politòleg 9.462
Agustí Colomines Fundació CatDem 5.729
Gemma Galdon Polítiques i Tecnologies de Seguretat 5.643
Merche Negro Comunicadora 3.547
Edgar Rovira Politòleg 2.556
Miquel Martin Gamisans Comunicador 2.207
Xavier Antich Filòsof 2.138
Montse Santolino Comunicadora 2.014
Jordi Armadans Fundació per la Pau 1.968
Carles A. Foguet Politòleg 1.875
Raimundo Viejo Politòleg 1.870
David Espinós Comunicador 1.818
Jaume Asens Advocat 1.729
Jordi Muñoz Politòleg 1.698
Marc Rius Fundació Nous Horitzons 1.315
Gabriel Colomé Politòleg 1.206
Gemma Ubasart Politòloga 1.202
Xavier Casals Historiador 184

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

PD: Aquest post està dedicat especialment a Arnau Palà Ibàñez perquè el llegeixi fent una cerca per pura casualitat al Google que hi hagi d’aquí quinze o vint anys.

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, tristadissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)

Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.

Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.

Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?

Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.

Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.

Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.

Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya

Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.

Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:

A SANT FELIU DE LLOBREGAT

25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)

A BARCELONA:

28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ) 

14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)

19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)

A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.

* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.

La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació  postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.

Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos  iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.

Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.

O del nostre perfil al Twitter.

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

El Project Censored català

Dels anys 30 al 2010. D’allò que es va publicar a allò que no es va publicar. El Project Censored català, o com ells prefereixen dir-se l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2010, ha estat la idea periodística més original, digna i reveladora de l’any passat.  Tossuda autocrítica: front els 12 silencis més sorollosos, 12 reportatges en profunditat. Quin millor periodisme hi ha que donar veu als que no tenen veu? Als “nadies” (de Galeano).

La idea, sorgida del cap rigorós d’Humbert Roma i posada en pràctica per les mans brillants de Roger Palà, és senzilla. Definir uns quants temes que no surten massa o no aconsegueixen titulars als mitjans, que ells consideren que haurien de ser coneguts per la ciutadania; i, escollir dotze periodistes, servidor entre ells, per escriure el reportatge que hauria d’haver estat –i no ho va ser mai- publicat a la premsa catalana. Els CIE’s, els recursos naturals del Sàhara, el franquisme de Samaranch, l’extrema dreta al País Valencià, el paradís fiscal andorrà o els beneficis dels bancs durant la crisi són alguns dels “temes silenciats”.

Aquí teniu una còpia, en PDF. Guardeu-la, i llegiu-la amb calma. 

Com diu el Roger al pròleg:

“La censura moderna, segons Carl Jensen, professor de periodisme i fundador del Project Censored, és la constant i sofisticada manipulació de la realitat per part dels mitjans de comunicació de masses, basada en la no-inclusió intencional de determinades notícies o part de determinades notícies. Aquesta no inclusió pot ser conseqüència de pressions polítiques, econòmiques o legals, però mai es fa explícita”.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Sí, sóc el Picazo. Aquest ha de ser el meu futur bloc. De moment, però, és només una mena de web de presentació.
 
La meva situació personal i laboral actual m’impedeix escriure un bloc com cal. Ara mateix estic treballant intensament a la redacció d’El Punt i de l’Avui i, alhora, culminant la primera fase del projecte de documentals Després de la Pau -de moment, Bòsnia i Líban- amb els companys de Contrast i Fora de Quadre.
 
Però, en realiat, la meva lluita quotidiana, tal com diria l’escriptora Marisa Madieri, és la recerca de la “profunditat del temps”.
 
“La profundidad del tiempo es una reciente conquista mía. El tiempo, antes casi sin dimensiones, reducido a mero presente debido a una vida apresurada, acosada por un turbión de obligaciones y de alegrías robadas, ahora se despliega en horas livianas, se dilata y se arrellana”      Marisa Madieri

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat