//
archives

Política

This category contains 13 posts

Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo

En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…

Però amb calma! Visca l’slow journalism.

Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.

– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.

– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”. 

– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.

– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”

– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.

– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.

– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.

–  “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.

– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.

– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.

– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.

 

Huesca, 15 de març de 2013

Anuncis

Deu preguntes crítiques contra Chávez i el chavisme

* Arran de la mort d’Hugo Chávez i veient el debat generat, he recuperat del calaix una vella entrevista a Luis Britto García, intel·lectual veneçolà, partidari però crític de la Revolució Bolivariana. Aquesta entrevista va ser publicada al setmanari Directa, al gener de 2008. Fa molts anys ja, però crec que els dubtes, tòpics i crítiques sobre Chávez i el chavisme segueixen igual avui dia. És una entrevista feta, d’acord amb l’escriptor veneçolà, a la contra i a l’atac. Crec que és ideal per a persones que tinguin dubtes raonables sobre què passa a Veneçuela i vulguin una perspectiva alternativa. Després, que cadascú extregui les seves conclusions.  

 

Luis Britto García (Caracas, 1940) és escriptor i investigador en el món de la comunicació. Les seves novel·les ‘Rajatabla’ (1970) i ‘Abrapalabra’ (1979) van guanyar el premi literari Casa de las Américas. Més enllà de la ficció, els seus assaigs són fonamentals per entendre Veneçuela: entre aquests, destaca ‘Venezuela: investigación de unos medios por encima de toda sospecha’. Després d’una llarga trajectòria dins el Partit Comunista, es declara chavista i, alhora, crític del chavisme. “Jo voldria que Chávez fos més radical”, diu. Enlloc d’una entrevista formal, li proposo una entrevista a la contra, tirant-li a sobre totes les acusacions clàssiques contra Chávez, la Revolució Bolivariana i la situació de Veneçuela. 

1.- Diuen que és un pallasso, un vulgar i un maleducat?

Chávez és un president que parla de forma col·loquial i que canta cançons als mítings. És una sort! La majoria de presidents veneçolans eren sempre molt avorrits, almidonats i sense cap carisma. El president té el dret a ser com vulgui mentre tingui el suport de la població. Hi ha molta gent avorrida a Veneçuela, però el poble no vota per ells. Potser és que som un poble poc disciplinat, poc jeràrquic i molt igualitari, i per això volem tractar de tu a tu al president del govern.

2.- Diuen que Chávez és un militar. Com pot l’esquerra confiar en un militar?

I com van poder confiar els francesos en Charles de Gaulle o els estadounidencs en Eissenhower? Els dos eren militars i van ser presidents conservadors. De tota manera, l’oficialitat de l’exèrcit veneçolà ha sigut històricament policlassista i molt obert: està formada per fills de l’oligarquia i de les classes populars, com el mateix Hugo Chávez. Això sorprèn ja que altres exèrcits, com el xilè, tenen una actitud molt de dretes. I, en tot cas, a vegades les armes han de servir a causes humanitàries: la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial o les guerrilles del maquis a la Guerra Civil eren violentes i militars, però feien servir les armes contra el mal.

3.- Diuen que és un colpista perquè va donar un cop d’estat l’any 92 al govern de Carlos Andrés Pérez?

Primer cal saber que no es pot acabar amb un joc respectant les regles del joc imposades pels poderosos. I després, cal recordar que abans de la rebel·lió militar liderada per Chávez, el govern d’aquella època va posar punt i final a la revolta popular del Caracazo amb la massacre de milers de veneçolans pobres a mans de l’exèrcit. Això va deslegitimar de manera absoluta al govern. Carlos Andrés Pérez havia lliurat la sobirània del país al capital estranger i va imposar el seu programa neoliberal a sang i foc.

4.-Diuen que els plans socials, el fi de l’analfabetisme i apropar els hospitals a les zones més pobres del país és només pur populisme i demagògia.

Segons el neoliberalisme, tota mesura amb un caràcter social és populista. Jo crec que populisme és fer servir els mitjans de la tradició nacional i popular per legitimar un projecte de col·laboració de classes, que sovint va acompanyat de mesures d’almoina. El projecte bolivarià ha creat una gran alarma per haver despullat una confrontació de classes a Veneçuela. D’una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras, i d’altra banda, grans sectors populars. Després del referéndum revocatori que va guanyar Chávez, la presidenta de la patronal va afirmar sense amagar-se que “no hem sabut fer arribar el nostre missatge a les masses”. És a dir, el missatge opositor era el missatge de la patronal d’empresaris. Tanmateix, més enllà d’això, et recomano una cosa: pregunta a una família amb un fill salvat d’alguna malaltia pels metges de la missió sanitària Barrio Adentro si considera que això és populisme? Pregunta a una dona que hagi après a llegir i escriure gràcies a la missió educativa Robinson si considera que això és populisme? Quan va arribar Chávez al govern hi havia 300.000 universitaris, i avui hi ha 740.000, i a més s’ha eliminat, segons diu la Unesco, l’analfabetisme de Veneçuela. És populista afavorir l’accés a l’educació de milers de veneçolans? És populisme duplicar la despesa del Govern en Salut i la d’Educació?

5.- Diuen que Chávez és un dictador, que no respecta la voluntat del poble i reprimeix les manifestacions de l’oposició?

Això només es pot respondre amb un somriure. Chávez va patir un cop d’estat, va ser detingut amb la intenció d’executar-lo però va ser posat en llibertat després de que una gran manifestació demanés el seu retorn a la presidència. Però, quan va tornar, no va prendre cap mesura contra els militars i els empresaris que van prendre part en el cop d’estat. No va tancar cap mitjà de comunicació, tot i que les televisions privades van cridar en antena a fer un cop d’estat contra Chávez. Quina classe de dictador és aquest? A Espanya, Tejero es va passar 30 anys a la presó. A Veneçuela, no hi va haver cap represàlia. La voluntat popular ha demostrat, elecció rera elecció, que dona suport a les polítiques de Chávez i el seu govern. La voluntat popular no és la voluntat dels amos dels mitjans de comunicació o de la patronal d’empresaris.

6.- Diuen que Chávez vol perpetuar-se en el poder eternament?

I què diuen aleshores del president dels governs espanyol, francès o britànic? Ells també poden ser reelegits indefinidament. Per què no fan la guerra contra aquests suposats tirans i dictadors europeus abans de fixar-se en el president d’un petit país llatinoamericà? A Veneçuela qualsevol funcionari d’elecció popular pot ser sotmès a un referèndum revocatori a meitat del seu mandat. De fet, contra Chávez es va dur a terme un intent per revocar-lo, i el president va aconseguir el 60% dels vots al seu favor. Quin mandatari europeu sotmet el seu poder a referèndum a meitat de la legislatura? Chávez seguirà en el poder si el poble ho vol, i si no, se’n anirà cap a casa.

7.- Diuen que té un rol molt protagonista i messiànic, no accepta cap successor i es presenta com un salvador de la pàtria?

Bé, això  podria ser més o menys cert, però si el dilema està entre Chávez i vendre la principal indústria del país a interessos estrangers, com vol l’oposició, prefereixo a Chávez. És messiànic voler conservar la sobirania del propi país? Jo crec que no. Tanmateix, si parlem de messianisme, de qui hauríem de tenir por és el del president d’Estats Units, que no només vol “salvar” la seva pàtria sinó el món sencer per mitjà de guerres i d’invasions militars.

8.- Diuen que Chávez vol imposar un partit únic als diferents partits d’esquerra de Veneçuela?

No sé d’on han tret l’adjectiu d’únic. El nom és Partit Socialista Unit de Veneçuela. Lluny de ser una senyal d’autoritarisme, l’objectiu és acabar amb les estructures de partit ja existents i amb la burocràcia del poder. El govern de Chávez va començar amb el suport d’un partit que es deia MVL200, però el grup es va autodissoldre per buscar una major flexibilitat i apropar-se a la gent. Quantes vegades hem vist que un partit que guanya les eleccions s’autodissolgui? Quantes vegades s’ha dissolt el PSOE? Després van crear els Cercles Bolivarians i es van autodissoldre; després el Moviment V República, i va ser suprimit també. L’únic objectiu és crear una nova estructura de partit que aglutini diferents forces de l’esquerra, però ja se sap que no hi seran totes: ni el partit Podemos, ni el Partit Comunista ni el Patria para Todos formaran part d’aquest partit… Tots els partits d’esquerra veneçolans han estat sempre molt minoritaris i per això Chávez volia unificar a la majoria d’organitzacions.

9.- Diuen que va tancar el canal de televisió RCTV.

No. Va ser una cessament de l’emisió. L’espectre radioelèctric, com a quasi tots els països del món, pertany a l’estat. Les televisions tenen concessions per emetre, que duren vint anys segons va establir una llei del president Jaime Lucinchi, un socialdemòcrata. RCTV va arribar al final de la seva concessió i el Govern va optar per no renovar-la degut a una sèrie d’incompliments legals. Però, si us plau, RCTV no està tancada ja que segueix emetent 24 hores al dia per cable, que és un sistema molt popular i massiu a Veneçuela.

10.- Diuen que té un programa de televisió, l’Aló Presidente, on fa propaganda durant hores dels èxits del seu govern fent servir la televisió pública.

L’Aló Presidente és una mena de rendició de comptes setmanal del president davant el seu poble. El programa és transmet per la televisió i la ràdio pública, però a Veneçuela hi ha unes 60 cadenes de televisió i un miler d’emissores de ràdio. Així que, qui no vulgui, no està obligat a veure el programa. Jo crec que res pot impedir que un governant expliqui la seva acció política i respongui a les preguntes que formulen els ciutadans de tot el país. La gent es queixa, fa peticions i exposa les seves crítiques. I el president ha de respondre. El problema dels mitjans de comunicació a Veneçuela no és aquest programa sinó que la majoria de mitjans són privats i han iniciat una gran campanya contra el govern democràtic. Aquests mitjans han incitat a la guerra civil i, fins i tot, a l’assassinat del president. A més, diàriament, s’insulta a la mare de Chávez, que és un dels pitjors insults que es poden fer a Amèrica Llatina, o el titllen de mico. Jo, per exemple, he estat vedat d’aquests mitjans: això sí que es censura. Abans em trucaven, però ara ja no ho fan mai. A Veneçuela no hi ha llibertat d’expressió perquè la tenen confiscada els mitjans de comunicació privats.

….

Com a part extra d’aquella entrevista, li pregunto el perquè alguns mitjans de comunicació tenen aquesta actitud tan crítica amb un president llatinoamericà concret com el de Veneçuela.

Als mitjans de comunicació espanyols s’ataca a Chávez d’una manera radical. Li diuen des de dictador o corrupte… fins a pallasso o maleducat.

Els espanyols, doncs, opinen el mateix que la majoria de mitjans veneçolans. No em sorprèn: respon a que hi ha grans interessos empresarials espanyols que estan sent perjudicats per Chávez. Per exemple, el cas de Repsol, que ha vist com Chávez aturava el procés de privatització de l’empresa pública Petróleos de Venezuela i reduïa així els seus beneficis en el futur. Com Repsol és un dels majors anunciants a la premsa espanyola, no m’estranya la seva actitud.

No?

El problema de fons rau en la lluita pel petroli i el gas, i és una lluita a nivell mundial. Després de la Guerra Freda, que va ser una mena de tercera gran guerra, la quarta guerra mundial va començar a Veneçuela el 27 de febrer de 1989 amb una gran sublevació popular contra el model neoliberal, que es va anomenar el ‘Caracazo’. És una guerra entre pobles i grans organismes financers i empreses transnacionals. El petroli ha arribat ja a la seva cota màxima de producció i ara va de baixada. Per tant, la potència que controli els hidrocarburs serà qui guanyi aquesta guerra mundial. Els escenaris de batalla són diferents, i un d’ells és avui mateix Veneçuela, la reserva de petroli més important a Amèrica. Nosaltres no estem buscant bronca amb ningú; simplement, tenim el dret d’aplicar els beneficis del petroli en benefici del poble veneçolà. Això no és cap heretgia, no?

60 tuitaires a seguir per saber-ho tot, tot i tot de la política a Catalunya

Ha començat la legislatura més interessant i -potser- més tensa de la història de Catalunya. Tant en l’eix nacional, com en l’eix social.

Jo visc aquests dies amb il·lusió periodística i política de poder seguir la “Batalla de Catalunya” -de l’extrema esquerra fins la dreta més rància, del referèndum d’independència a la suspensió de l’autonomia- des de la primera línia i fins l’última gota. Veurem, però, si tot acaba en no-res.

Tinc un temor. La primera víctima d’una guerra és la informació. El #BonPeriodisme pot tenir els dies comptats. Els excessos mediàtics poden dur-nos a camins de periodisme de l’odi cap als “altres” que mai no haguéssim imaginat. El soroll de les mil i una declaracions que vindran serà ensordidor.

Keep Calm and get the truth.

Llegeix, mira, remira, observa, escolta, canvia de canal, torna a llegir, informa’t i contrainforma’t. Si no, t’enganyaran.

Tens desenes de vies obertes per informar-te. Una d’elles és el mitjà més lliure, alternatiu i autosatisfactori, la xarxa de Twitter.  Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació: la llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. 

–> Aquí teniu alguns periodistes a seguir…

NOM MITJÀ SEGUIDORS
Jordi Évole La Sexta (Salvados) 862.046
Toni Soler Ara 101.646
Xavier Bosch TV3 (Àgora) 44.703
Jaume Barberà TV3 (Singulars) 41.391
Vicent Partal Vilaweb 23.544
Enric Juliana La Vanguardia 19.472
Francesc-Marc Àlvaro Freelance 18.062
Xavier Graset Catalunya Ràdio (Oracle) 17.970
Saül Gordillo El Periódico 14.238
Tian Riba TV3 (Divendres) 13.705
Albano-Dante Fachin Cafè amb Llet 10.944
Manuel Cuyàs El Punt Avui 8.663
Roger Palà Enderrock / Nació Digital 7.503
Albert Sáez El Periódico 5.908
Eduard Voltas Time Out 5.886
Oriol Lladó Freelance 5.770
Jaume Clotet Freelance 5.621
Albert Martinez Directa 5.329
Francesc Canosa Freelance 4.722
Ferran Casas Ara 4.633
Quico Salles Nació Digital 4.353
Pere Martí Freelance 3.630
Marc Martinez Rac1 3.263
David Miró Ara 3.260
Guillem Martinez El País 2.923
Carles Ribera El Punt Avui 2.733
Oriol Güell El País 2.706
David Bassa TV3 (Àgora) 2.455
Odei A.-Etxearte El Punt Avui 2.349
Albert Balanzà Nació Digital / L’Independent 2.278
Miquel Noguer El País 2.129
Neus Tomàs El Periódico 2.055
Joan Foguet Singular/Nació Digital 1.863
Anna Serrano El Punt Avui 1.179
Marc Bataller El Punt Avui 1.108

* Menció especial, us recomano seguir a @politica_CAT, amb els tuits informatius sobre la política catalana, elaborats des d’El Punt Avui.

–> I aquí teniu uns quants intel·lectuals i activistes a seguir…

NOM QUÈ FA? SEGUIDORS
Quim Monzó Escriptor 110.901
Miquel Calçada Comunicador 76.194
Vicenç Navarro Politòleg 26.438
Ernest Folch Editor 23.536
Salvador Cardús Sociòleg 18.905
Lluís Foix Comunicador 17.219
Jordi Graupera Politòleg 17.076
Toni Aira Comunicòleg 13.109
Joan Subirats Politòleg 9.462
Agustí Colomines Fundació CatDem 5.729
Gemma Galdon Polítiques i Tecnologies de Seguretat 5.643
Merche Negro Comunicadora 3.547
Edgar Rovira Politòleg 2.556
Miquel Martin Gamisans Comunicador 2.207
Xavier Antich Filòsof 2.138
Montse Santolino Comunicadora 2.014
Jordi Armadans Fundació per la Pau 1.968
Carles A. Foguet Politòleg 1.875
Raimundo Viejo Politòleg 1.870
David Espinós Comunicador 1.818
Jaume Asens Advocat 1.729
Jordi Muñoz Politòleg 1.698
Marc Rius Fundació Nous Horitzons 1.315
Gabriel Colomé Politòleg 1.206
Gemma Ubasart Politòloga 1.202
Xavier Casals Historiador 184

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, tristadissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

“Si te van a matar, no te suicides”

Us recomano la profunda, contundent i intel·ligent conferència sobre #BonPeriodisme que va donar la periodista Soledad Gallego-Díaz a l’Escuela de Periodismo d’El País-UAM. Gallego-Díaz, que va formar part de la primera redacció d’El País l’any 1976, és ara directora adjunta i corresponsal a l’Argentina.

El mateix diari va publicar la seva conferència en format article el 16 de març. Jo us proposo un resum, basat en les idees-clau, en només set punts. Val la pena. Ella, una periodista integrada i professionalista, creu que en les bondats del sistema de comunicació actual -jo no gaire- però el text mostra algunes cosetes interessants. Tot el que diu no serveix de res sinó ho emmarques dins el Model Propaganda de Chomsky i Herman. Però, ens serveix com a base per (re)pensar el Periodisme d’Avui.

Si te van a matar, no te suicides

De puro miedo a la muerte de los periódicos, los periodistas terminaremos pegándole un tiro al periodismo. La peor manera de suicidarse es limitarse a vocear distintas versiones. Periodismo es indagar y buscar la verdad

 

1) Una manera de suicidarse es creer que el periodismo es “nuestro”, de una generación determinada de periodistas, que nos hemos convertido en sus guardianes, en los guardianes de sus esencias y que somos los únicos con derecho o autoridad para ejercer su control. Esa es una idea bastante letal y funesta, porque lleva a no aceptar cambios, a negarse a ver las nuevas realidades y, sobre todo, porque impide precisamente lo que más necesitamos, un debate abierto entre periodistas de todas las generaciones y de todos los distintos medios, que nos permita recuperar influencia como profesionales.

2) El problema no es si sigue existiendo el periódico en papel o en la tableta. El problema es: qué es el periodismo en esta nueva época, cómo le afectan esas nuevas herramientas y si esas herramientas y nuevos procesos pueden deteriorar, o romper incluso, las reglas básicas de nuestra profesión.

3) Otro modo de suicidarse es confundir periodismo y comunicación. Uno de los mayores peligros es que la comunicación asfixie al periodismo. Cuanto más sé del mundo de la comunicación, más exigente me vuelvo con el mundo del periodismo. ¿Todo es periodismo? Desde luego que no. Quizás todo es comunicación, pero el periodismo tiene reglas, normas y objetivos determinados.

4) Ya he mencionado las reglas que enumeraron Kovach y Rosenstiel. Me gustaría también recordar las recomendaciones de Albert Camus a los periodistas. Sus reglas. Eran estas: “Reconocer el totalitarismo y denunciarlo. No mentir y saber confesar lo que se ignora Negarse a cualquier clase de despotismo, incluso provisional”.

5) Otra manera de suicidarnos es rendirse a la prisa. Siempre ha habido prisas en este oficio. Desde aquellos tiempos en que Reuters decidió enviar una paloma mensajera para adelantar algunas informaciones económicas, siempre hemos tenido que trabajar bajo presión. Pero una cosa es trabajar con prisas y otra, suprimir completamente el contexto de los hechos para ganar tiempo. La instantaneidad es un fenómeno formidable, pero no debe suplir a la obligación de proporcionar ese contexto.

6) La peor manera de suicidarse es dejar de indagar los hechos y limitarse a vocear las distintas versiones. Eso no es periodismo. Volvemos a la comunicación, que consiste en compartir mensajes, y no en averiguar qué tienen de cierto.

7) Termino ya. Nadie sabe nada del futuro. Los periodistas, menos que nadie. Limitemos a describir lo que pasa en el presente y expliquemos por qué pasa.

Periodistes, llistes i Twitter

El #BonPeriodisme avui té camins nous sorgits de la revolució tecnològica d’Internet. No sé encara si es pot fer algun tipus de periodisme –bo o dolent- a la xarxa social Twitter, però alguns ho estan provant amb més o menys èxit. Com això és nou, molt nou, tot és qüestió de prova-error. Veurem…

Si us inicieu a Twitter, us voldria recomanar els 20 periodistes més interessants (per a mi) d’entre els que tenen més èxit –més seguidors, vull dir- en aquest món virtual. No són els meus 20 periodistes preferits. Són els meus 20 preferits dintre de la llista que va elaborar Saül Gordillo amb els 200 periodistes més seguits a Twitter.

A mi, tot i que estic d’acord en què hi ha molt d’ego i molta tonteria, m’encanten les llistes. Des de sempre, m’ha agradat fer llistes. De tot, de qualsevol cosa. Tot i això, no m’agrada massa la llista d’en Gordillo perquè barreja naps amb cols. I he fet una adaptació a la meva mida. Potser al Saül no li agrada la meva; però és la meva.

Aquests 20 periodistes són en gran part directors de diaris, corresponsals a l’estranger o periodistes de cultura. Els que tenen més seguidors solen ser periodistes coneguts; tot i que també hi ha gent que s’ho ha currat molt a Twitter per ser on és ara. De la llista saulgordillista, n’he tret tots els periodistes d’esports (sentint-ho molt pel Toni Padilla i el Ramon Besa, dos dels meus favorits); n’he tret les estrelles de ràdio i televisió (amb alguna excepció); i n’he tret els presentadors del TeleNotícies de TV3 (perquè fan un ús molt limitat i autocontrolat de Twitter); i, evidentment, n’he tret els periodistes que ara mateix només opinen i tertuliegen (m’agraden, però ara parlo d’una altra cosa).

Insisteixo: no és una classificació ni un rànquing, sinó una llista de gent a seguir a Twitter. Serien els meus favorits dintre dels més seguits i més comercials. Repeteixo: una bona part dels meus periodistes preferits ni tan sols tenen Twitter o, injustament, encara no tenen molts seguidors. I, a més, em falten dones, moltes dones boníssimes.

La cosa quedaria així:

PERIODISTA MITJÀ Seguidors TWT
Antoni Bassas TV3 50817
Toni Soler Guasch Minoria Absoluta 41618
Xavier Bosch TV3 / Ara 21485
Vicent Partal Vilaweb 10545
Toni Cruanyes TV3 8805
Saül Gordillo El Periódico 7589
Xavier Graset Catalunya Ràdio 7302
Jordi Perez Colome Freelance 6932
Silvia Cobo Freelance 6037
Enric Hernandez El Periódico 4478
Oriol Lladó Freelance 2953
Roger Palà Enderrock 2917
Manuel Cuyàs El Punt Avui 2728
Albert Martínez La Directa 2576
Albert Sáez El Periódico 2527
Francesc Canosa Freelance – El País 2413
Xavier Aldekoa Freelance – La Vanguardia 2396
Ariadna Oltra TV3 – Els Matins 2265
Ferran Casas Ara 2087
Jordi de Miguel Freelance – La Directa 1734

 

* Com entre els 20 primers no m’havia sortit cap periodista que pertanyi estrictament a una secció de Política d’algun mitjà, he decidit fer una segona llista amb els Periodistes de Política més seguits a Twitter.

Recordo: no té cap validesa. L’últim que surt a la llisteta és l’Albert Martín Vidal i, en canvi, és dels millors periodistes –de Política i del que sigui- d’aquesta ciutat.

La quantitat no és massa important. És una dada a valorar, però és molt més fonamental la qualitat, la profunditat, la ironia i el rigor dels tuits d’aquests periodistes.

 

Així que és un mer joc, una distracció, un entertainment. No us enfadeu! 😉

 

PERIODISTA MITJÀ Seguidors TWT
Xavier Rius E-Notícies 4102
Sergi Picazo El Punt Avui 2425
Ferran Casas Ara 2087
Jesús Badenes Diari de Girona 1745
Jaume Clotet Freelance 1478
Marc Amat RAC1 1357
Marc Colomer Ara 1267
Jordi Pons TV3 1242
Pere Martí Ara 1184
Quico Sallés Nació Digital 1178
Joan Foguet El País 1118
Maiol Roger El País 1086
David Bassa TV3 1004
Lluís Bou ElSingular 1001
Miquel Noguer El País 956
Anna Figuera TV3 – Els Matins 868
Iñaki Ellakuria La Vanguardia 861
Odei Etxearte El Punt Avui 847
Oriol March Ara 792
David Casals Europa Press 706
Roger Tugas Ara 690
Mireia Golera RAC1 623
José Rico El Periódico 480
Anna Serrano El Punt Avui 470
Enric Rimbau Freelance 453
Josep Casulleras Vilaweb 447
Marc Bataller El Punt Avui 418
Sara González Ara 375
Neus Tomàs El Periódico 356
Marina Romero COM Ràdio 334
Laura Lorenzo Onda Cero 297
Manel Mateu TV3 269
Sandra Arenas 8 TV 249
Pere Rios El País 241
Albert Martín Vidal Público 23

* Si falta algú a partir de 230 seguidors, aviseu-me! @sergipicazo

Homenatge urgent a Josep Pernau

Diuen els que en saben que Josep Pernau va ser un mestre de periodistes. Avui ha mort a Barcelona als 80 anys després de cinc dècades dedicades a fer més entenedor el món entre els lectors. 

Alguns, encara joves, no hem tingut la sort de conèixer-lo. L’hem llegit ja només en articles d’opinió i a la seva històrica columna ‘Opus mei’ a El Periódico de Catalunya, però els veterans d’aquesta i d’altres redaccions ens diuen i ens repeteixen que va ser un dels millors en això del #BonPeriodisme. 

Aquesta columna, escrita per Pernau el setembre de 2005, parla sobre l’ofici d’escriure opinió: “Confessions del columnista”

Això és el que han escrit d’ell, avui, a corre-cuita, d’urgència.

*Aniré ampliant els articles a mesura que vagin arribant.
 

Vicent Partal, director de Vilaweb. “El meu director” 

Antoni Maria Piqué, al bloc Paper Papers. “Josep Pernau, 1930-2011”

Josep Maria Cadena, periodista, secretari general del Consell de la Informació. “Tenia un fortíssim esperit de servei”

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.

El Project Censored català

Dels anys 30 al 2010. D’allò que es va publicar a allò que no es va publicar. El Project Censored català, o com ells prefereixen dir-se l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2010, ha estat la idea periodística més original, digna i reveladora de l’any passat.  Tossuda autocrítica: front els 12 silencis més sorollosos, 12 reportatges en profunditat. Quin millor periodisme hi ha que donar veu als que no tenen veu? Als “nadies” (de Galeano).

La idea, sorgida del cap rigorós d’Humbert Roma i posada en pràctica per les mans brillants de Roger Palà, és senzilla. Definir uns quants temes que no surten massa o no aconsegueixen titulars als mitjans, que ells consideren que haurien de ser coneguts per la ciutadania; i, escollir dotze periodistes, servidor entre ells, per escriure el reportatge que hauria d’haver estat –i no ho va ser mai- publicat a la premsa catalana. Els CIE’s, els recursos naturals del Sàhara, el franquisme de Samaranch, l’extrema dreta al País Valencià, el paradís fiscal andorrà o els beneficis dels bancs durant la crisi són alguns dels “temes silenciats”.

Aquí teniu una còpia, en PDF. Guardeu-la, i llegiu-la amb calma. 

Com diu el Roger al pròleg:

“La censura moderna, segons Carl Jensen, professor de periodisme i fundador del Project Censored, és la constant i sofisticada manipulació de la realitat per part dels mitjans de comunicació de masses, basada en la no-inclusió intencional de determinades notícies o part de determinades notícies. Aquesta no inclusió pot ser conseqüència de pressions polítiques, econòmiques o legals, però mai es fa explícita”.

Reivindicar l’octubre de 1934

El primer #BonPeriodisme d’un bloc del segle XXI són dos articles escrits l’any 1934. Reivindicació dels mestres. Qui perd els orígens perd la identitat. Visca el periodisme clàssic! Morin els 140 caràcters. Declaració d’intencions.

Primer consell d’El Perseguidor. No llegiu un diari només. No us creieu el que us expliquin. La veritat sí que existeix. Però… contrasteu, compareu i, aleshores, escolliu.

Els Fets d’Octubre del 34 són encara avui motiu de polèmica entre historiadors, periodistes i polítics. Aquí tenim dos articles, dos punts de vista, dos móns. Cal llegir-los tots dos.

Gaziel, el conegut periodista i director de La Vanguardia, no va veure mai de bon ull la rebel·lió de Companys. Agustí Calvet –conegut com a Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona 1964), va escriure l’endemà el seu famós article Apuntes de una noche inolvidable, subtitulat “Para los catalanes del mañana”. Feia el que s’ha anomenat periodisme d’orientació, modalitat de gènere d’opinió per guiar els lectors davant fets importants. L’article començava així:

“Viernes 5.- Paro general, dispuesto por elementos al servicio del Gobierno de Cataluña. Cosa nunca vista: un paro de esta clase, organizado por el Poder público.

En fin: desde mi casa de Sarriá hay que bajar a Barcelona. No circulan trenes ni tranvías. Apenas hay algún taxi. Bajo en un auto de alquiler que casualmente lleva patente particular y parece un coche propio. A pesar de ello, en la calle de Balmes, ante la Confederación de la Industria Taxista, nos detienen en forma destemplada. Aducimos algunas razones y, mientras vacilan, continuamos. Llego al periódico. Recibo informes toda la mañana. Las cosas parecen agravarse. En la Generalidad hay un optimismo, una actividad, una fiebre realmente extraordinarios”

L’article és crític amb l’actitud rebel del president Companys i la Generalitat.

“En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada… Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.”

Una visió completament diferent la va donar un periodista molt menys conegut que Gaziel: Lluís Aymamí (Barcelona 1899-Mèxic 1979). Ell estava amb Companys aquell dia i va descriure minuciosament tot el que passava al Palau de la Generalitat. El seu article El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist  (quan cliqueu heu de baixar una mica per trobar l’article) no va poder ser publicat a la premsa de l’endemà pel fracàs del moviment insurreccional. Però, mesos després, Aymamí el va publicar com un llibre-reportatge, que es va convertir en un petit best seller del moment. En dos mesos, es van fer tres edicions de l’obra; i parlem de març de 1935.

Escriu perles, com aquesta:

“A l’últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca distància del micròfon, comenta llegint: “Catalans!”… Quan arriba a la frase esperada “…i proclama l’Estat Català…” una gran ovació frenètica i el xiscle esporàdic d’una dona interrompen el discurs. Companys repeteix: “…i proclama l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola”.

A mesura que s’entreveu el naufragi, el reportatge d’Aymamí capta amb sinceritat la desesperança que en aquell moment històric es respira dins el Palau de la Generalitat.

“En aquells moments, sota la impressió desagradable i tràgica d’un tiroteig cada vegada més fort i granejat, a les fosques i sentint-se incessantment el sonar dels timbres dels telèfons, pensàrem –no sabem per quina mena d’associació d’idees- en l’espectacle de la Plaça de la República poc abans. Sentíem encara l’eco de les paraules del President Companys, els aplaudiments i els crits de la multitud, i aleshores, aquella multitud que ens havia semblat imponent i vibrant, ja no ens ho semblà tant. Recordàvem que la Plaça no s’havia omplert del tot com altres vegades. De seguida pensàvem que l’hora no era gaire a propòsit, que hi havia vaga de tramvies i taxis i de metros. Que segurament hi havia molts milers de ciutadans que haurien vingut, però s’havien concentrat amb les armes a l’espatlla en indrets diversos de la ciutat…

Pensàvem això, i el que passava ens anguniejava. (…) Pensàvem això, materialment a les fosques. I –consti que no volem fer un joc de paraules- no ho vèiem gens clar”.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Sí, sóc el Picazo. Aquest ha de ser el meu futur bloc. De moment, però, és només una mena de web de presentació.
 
La meva situació personal i laboral actual m’impedeix escriure un bloc com cal. Ara mateix estic treballant intensament a la redacció d’El Punt i de l’Avui i, alhora, culminant la primera fase del projecte de documentals Després de la Pau -de moment, Bòsnia i Líban- amb els companys de Contrast i Fora de Quadre.
 
Però, en realiat, la meva lluita quotidiana, tal com diria l’escriptora Marisa Madieri, és la recerca de la “profunditat del temps”.
 
“La profundidad del tiempo es una reciente conquista mía. El tiempo, antes casi sin dimensiones, reducido a mero presente debido a una vida apresurada, acosada por un turbión de obligaciones y de alegrías robadas, ahora se despliega en horas livianas, se dilata y se arrellana”      Marisa Madieri

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat