El perseguidor
Televisió
Crida d’urgència, precària i indignada pel Tancament de Canal 9
«Primer van anar contra els precaris i els sense contracte,
i com jo no era ni precari ni sense contracte, no vaig fer res.
Després van anar contra Canal 9 i van tancar la televisió,
però com jo era ni treballador de Canal 9 ni valencià, tampoc vaig fer res.
Quan finalment van venir per mi i em van acomiadar,
ja no hi havia ningú que pugués protestar»
A les 12.19 del matí d’un 29 de novembre de 2013 la policia va tancar en directe la televisió pública autonòmica del País Valencià. He fet aquesta adaptació d’urgència, precària i indignada del poema de Martin Niemölleral -habitualment atribuït a Bertold Brecht- pel cas del Tancament de Canal 9.
«Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a por los judíos,
no pronuncié palabra,
porque yo no era judío,
Cuando finalmente vinieron a por mi,
no había nadie más que pudiera protestar.»
Martin Niemöller (Lippstadt, Renania del Norte-Westfalia, 1892 – Wiesbaden, Hesse, 1984)
Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo
En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…
Però amb calma! Visca l’slow journalism.
…
Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.
– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.
…
– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”.
…
– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.
…
– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”
…
– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.
…
– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.
…
– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.
…
– “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.
…
– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.
…
– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.
…
– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.
Huesca, 15 de març de 2013
Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”
Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.
No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, trista, dissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉
Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.
…
Xavier Giró, professor de periodisme
És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.
Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?
La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.
¿…?
“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.
Quins grisos?
Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.
Què més?
La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.
El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?
El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.
Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?
La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.
I apareix l’autocensura.
En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.
Posa’m un exemple.
Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.
Les paraules són importants…
O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.
Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?
El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.
El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?
No!
I com es pot trobar, doncs?
Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.
Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?
No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.
Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes.
El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.
Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?
Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.
N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?
També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.
Serveixen només per convèncer als ja convençuts?
El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.
I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)
Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.
Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.
Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?
Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.
Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.
Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.
Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya
Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.
Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:
A SANT FELIU DE LLOBREGAT
25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)
A BARCELONA:
28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ)
14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)
19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)
A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.
* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.
La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.
La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.
Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.
Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.
O del nostre perfil al Twitter.
Els quinze ’30 minuts’ més vistos
El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.
Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3. La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.
A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.
El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.
A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.
El perseguidor 