//
archives

Periodisme

This category contains 25 posts

Eufòria 5-Derrotisme 0. Arrenca l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011

Fora fa fred. Són les 23.31 hores de la nit d’un dilluns qualsevol de crisi econòmica. La Iolanda fa F5 mentre rento els plats. “Ja ho heu aconseguit. 3.210 euros!”. Eufòria 5-Derrotisme 0. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011 va aconseguir els diners que havíem demanat en només tretze hores de temps a través de Verkami. Tretze hores de reivindicació del #BonPeriodisme. Objectiu assolit.

Gràcies. Moltes gràcies.

L’èxit del micromecenatge us el devem a totes vosaltres. A les 115 persones que vau decidir aquelles primeríssimes hores posar diners de la vostra butxaca en una idea, en un somni, en un projecte de periodisme clàssic. Fins i tot sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. A totes, gràcies!

També agraïm les organitzacions que van confiar en el projecte abans que ningú: l’observatori crític Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB -dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró-, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I, sobretot, agraeixo al meu company de viatge, el Roger Palà, que sempre compti amb mi.

El Project Censored català ha demostrat un cop més que els ciutadans sí volem pagar diners per gaudir d’un periodisme crític, realment independent, de denúncia de les injustícies i que obri llum sobre els mecanismes del poder. El projecte és tossuda autocrítica: davant dels 12 silencis mediàtics més sorollosos de l’any, 12 reportatges periodístics en profunditat. Fins i tot la gent ha decidit pagar per internet i pagar per un cosa que serà gratuïta per a la majoria de ciutadans en format PDF. Recordo ara tots els intents de projectes periodístics en els meus darrers deu anys de militància. Aix! Intents, fracassos, esbroncades, prèdiques en el desert i… sí, és clar, algun cas d’èxit i satisfacció per no sentir-me sol -com la Directa o l’Observatori de la Cobertura de Conflictes-.

Com em diu sempre l’amic David Fernàndez, company de mil batalles, “entre totes ho farem tot”. 

PD1: Si voleu llegir, la reivindicació que vaig fer de l’Anuari 2010 el passat mes de setembre, llegiu aquest post.

PD2: Si voleu llegir els dotze reportatges silenciats que va tractar l’Anuari 2010, descarregueu-vos el PDF.

Periodistes, llistes i Twitter

El #BonPeriodisme avui té camins nous sorgits de la revolució tecnològica d’Internet. No sé encara si es pot fer algun tipus de periodisme –bo o dolent- a la xarxa social Twitter, però alguns ho estan provant amb més o menys èxit. Com això és nou, molt nou, tot és qüestió de prova-error. Veurem…

Si us inicieu a Twitter, us voldria recomanar els 20 periodistes més interessants (per a mi) d’entre els que tenen més èxit –més seguidors, vull dir- en aquest món virtual. No són els meus 20 periodistes preferits. Són els meus 20 preferits dintre de la llista que va elaborar Saül Gordillo amb els 200 periodistes més seguits a Twitter.

A mi, tot i que estic d’acord en què hi ha molt d’ego i molta tonteria, m’encanten les llistes. Des de sempre, m’ha agradat fer llistes. De tot, de qualsevol cosa. Tot i això, no m’agrada massa la llista d’en Gordillo perquè barreja naps amb cols. I he fet una adaptació a la meva mida. Potser al Saül no li agrada la meva; però és la meva.

Aquests 20 periodistes són en gran part directors de diaris, corresponsals a l’estranger o periodistes de cultura. Els que tenen més seguidors solen ser periodistes coneguts; tot i que també hi ha gent que s’ho ha currat molt a Twitter per ser on és ara. De la llista saulgordillista, n’he tret tots els periodistes d’esports (sentint-ho molt pel Toni Padilla i el Ramon Besa, dos dels meus favorits); n’he tret les estrelles de ràdio i televisió (amb alguna excepció); i n’he tret els presentadors del TeleNotícies de TV3 (perquè fan un ús molt limitat i autocontrolat de Twitter); i, evidentment, n’he tret els periodistes que ara mateix només opinen i tertuliegen (m’agraden, però ara parlo d’una altra cosa).

Insisteixo: no és una classificació ni un rànquing, sinó una llista de gent a seguir a Twitter. Serien els meus favorits dintre dels més seguits i més comercials. Repeteixo: una bona part dels meus periodistes preferits ni tan sols tenen Twitter o, injustament, encara no tenen molts seguidors. I, a més, em falten dones, moltes dones boníssimes.

La cosa quedaria així:

PERIODISTA MITJÀ Seguidors TWT
Antoni Bassas TV3 50817
Toni Soler Guasch Minoria Absoluta 41618
Xavier Bosch TV3 / Ara 21485
Vicent Partal Vilaweb 10545
Toni Cruanyes TV3 8805
Saül Gordillo El Periódico 7589
Xavier Graset Catalunya Ràdio 7302
Jordi Perez Colome Freelance 6932
Silvia Cobo Freelance 6037
Enric Hernandez El Periódico 4478
Oriol Lladó Freelance 2953
Roger Palà Enderrock 2917
Manuel Cuyàs El Punt Avui 2728
Albert Martínez La Directa 2576
Albert Sáez El Periódico 2527
Francesc Canosa Freelance – El País 2413
Xavier Aldekoa Freelance – La Vanguardia 2396
Ariadna Oltra TV3 – Els Matins 2265
Ferran Casas Ara 2087
Jordi de Miguel Freelance – La Directa 1734

 

* Com entre els 20 primers no m’havia sortit cap periodista que pertanyi estrictament a una secció de Política d’algun mitjà, he decidit fer una segona llista amb els Periodistes de Política més seguits a Twitter.

Recordo: no té cap validesa. L’últim que surt a la llisteta és l’Albert Martín Vidal i, en canvi, és dels millors periodistes –de Política i del que sigui- d’aquesta ciutat.

La quantitat no és massa important. És una dada a valorar, però és molt més fonamental la qualitat, la profunditat, la ironia i el rigor dels tuits d’aquests periodistes.

 

Així que és un mer joc, una distracció, un entertainment. No us enfadeu! 😉

 

PERIODISTA MITJÀ Seguidors TWT
Xavier Rius E-Notícies 4102
Sergi Picazo El Punt Avui 2425
Ferran Casas Ara 2087
Jesús Badenes Diari de Girona 1745
Jaume Clotet Freelance 1478
Marc Amat RAC1 1357
Marc Colomer Ara 1267
Jordi Pons TV3 1242
Pere Martí Ara 1184
Quico Sallés Nació Digital 1178
Joan Foguet El País 1118
Maiol Roger El País 1086
David Bassa TV3 1004
Lluís Bou ElSingular 1001
Miquel Noguer El País 956
Anna Figuera TV3 – Els Matins 868
Iñaki Ellakuria La Vanguardia 861
Odei Etxearte El Punt Avui 847
Oriol March Ara 792
David Casals Europa Press 706
Roger Tugas Ara 690
Mireia Golera RAC1 623
José Rico El Periódico 480
Anna Serrano El Punt Avui 470
Enric Rimbau Freelance 453
Josep Casulleras Vilaweb 447
Marc Bataller El Punt Avui 418
Sara González Ara 375
Neus Tomàs El Periódico 356
Marina Romero COM Ràdio 334
Laura Lorenzo Onda Cero 297
Manel Mateu TV3 269
Sandra Arenas 8 TV 249
Pere Rios El País 241
Albert Martín Vidal Público 23

* Si falta algú a partir de 230 seguidors, aviseu-me! @sergipicazo

Sinatra vs. Talese, el periodisme musical que ha fet història

Quan encara estudiava Periodisme, un amic i recomanable periodista, Roger Palà, em va demanar que li busqués un llibre sobre reportatges clàssics de la revista Rolling Stone. Anys 60, anys 70. Quan la revista Rolling Stone valia la pena, clar. Vaig al·lucinar. Reportatges musicals –més aviats, sociomusicals, políticomusicals- com mai no els havia llegit. El llibre era de tapes verdes i dures, en una edició molt antiga, pàgines groguenques, molt i molt usat… però ni el Roger ni jo aconseguim recordar el seu títol.

El llibre, però, i segurament la Rolling Stone, eren la prova que un periodisme musical i cultural més interessant, més profund i més radical era possible. El Roger ho intenta, i a vegades aconsegueix, a les pàgines de l’Enderrock.

 

Però, anant a les arrels, un altre company i amic periodista, l’Ivan Vila, em recomana llegir-me aquest mític reportatge del cantant Frank Sinatra escrit pel també mític periodista Gay Talese. Una joia, que està penjat a internet gràcies a Letras Libres. No és el clàssic panegíric, de publicitat i promoció en que s’ha convertit avui la majoria del periodisme sobre música. És crític, és descriptiu, exposa el millor i pitjor Sinatra.

El títol és innegablement bo: “Sinatra está resfriado”. No hi ha res més a dir.

NOTA: El report és llarguíssim, impossible de llegir sencer. Però comenceu igualment i deixeu-lo quan no pugueu més. No importa. Cinc minuts de lectura seran suficients per entendre l’estil.

I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)

Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.

Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.

Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?

Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.

Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.

Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.

Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya

Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.

Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:

A SANT FELIU DE LLOBREGAT

25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)

A BARCELONA:

28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ) 

14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)

19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)

A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.

* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.

La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació  postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.

Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos  iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.

Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.

O del nostre perfil al Twitter.

Homenatge urgent a Josep Pernau

Diuen els que en saben que Josep Pernau va ser un mestre de periodistes. Avui ha mort a Barcelona als 80 anys després de cinc dècades dedicades a fer més entenedor el món entre els lectors. 

Alguns, encara joves, no hem tingut la sort de conèixer-lo. L’hem llegit ja només en articles d’opinió i a la seva històrica columna ‘Opus mei’ a El Periódico de Catalunya, però els veterans d’aquesta i d’altres redaccions ens diuen i ens repeteixen que va ser un dels millors en això del #BonPeriodisme. 

Aquesta columna, escrita per Pernau el setembre de 2005, parla sobre l’ofici d’escriure opinió: “Confessions del columnista”

Això és el que han escrit d’ell, avui, a corre-cuita, d’urgència.

*Aniré ampliant els articles a mesura que vagin arribant.
 

Vicent Partal, director de Vilaweb. “El meu director” 

Antoni Maria Piqué, al bloc Paper Papers. “Josep Pernau, 1930-2011”

Josep Maria Cadena, periodista, secretari general del Consell de la Informació. “Tenia un fortíssim esperit de servei”

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… 😉 

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

Periodisme compromès. Hipoteques

Exemple de #BonPeriodisme sobre moviments socials a la premsa convencional. Qui deia que era impossible? Teoria de les esquerdes aplicada a la realitat dels mitjans de comunicació masses.

Catalina Gayà, excel·lent periodista d’El Periódico de Catalunya i que va ser profe meva, es marca un combatiu i profund reportatge sobre la lluita contra els desnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. I, a més, l’article és del més llegit al web. Qui deia que el periodisme social no interessa la gent? Qui deia que la gent només llegeix escàndols o prefereix la premsa rosa?

Llegiu el report aquí. Es titula: “Al carrer. De desnonats a activistes”.

L’única crítica, potser, seria que no cita un sol nom d’entitat bancària. Acusa els bancs en genèric. Això és fàcil. Tothom critica els “bancs”, però pocs critiquen el BBVA, BSCH, La Caixa, Catalunya Caixa o Unnim. Assenyalar algú amb noms i cognoms, si és poderós, sempre es més complicat. Ja ho deien Herman i  Chomsky al Model Propaganda.

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

David Simon: ¿periodisme vs. internet?

Només tres motius pels quals llegir-se aquesta llarga, profunda i revel·ladora entrevista a David Simon (Washington, EUA, 1960), experiodista del Baltimore Sun i famós autor de la sèrie políciaca de televisió The Wire, feta pel periodista Pedro de Alzaga.

1.- Perquè parla “clarito, clarito” sobre el periodisme d’abans, d’ara i del futur.

2.- Perquè no té pèls a la llengua contra els empresaris que volen reduir el periodisme a quatre ordinadors i contra els gurús que volen convertir el periodisme en un bloc de “periodisme ciutadà”.

3.- Perquè és capaç de respondre, en deu meravelloses línies, què és el periodisme avui dia, i què no ho és:

El periodismo, cuando se practica adecuadamente, es un acto increiblemente delicado, ético y exigente de tiempo que requiere conocer un asunto, mantener las fuentes, saber qué usar y qué no usar de estas fuentes, volver cada día para saber qué es nuevo y relevante en la institución que estás cubriendo y escribir de un modo sofisticado que a la larga desvele cosas complicadas sobre esa institución. Es algo que no puede hacerse desde el cuarto de estar, sino desde la calle y con llamadas telefónicas. La mejor gente que he conocido lo hacía, y cubría las instituciones durante ocho, nueve o diez años. En los periódicos de hoy en día, los reporteros con 10, 15 o 20 años de experiencia se han ido y no confío en que vayamos a descubrir lo que deberíamos descubrir en el ayuntamiento, en el departamento de policía o en el sistema escolar porque el reportero de 24 años que lo cubre lleva sólo seis meses.

Pels que no tingueu temps o sigueu una mica ganduls, us recomano almenys llegir aquesta resposta de David Simon:

¿Cree que tendremos mejor información en el futuro, que el buen periodismo prevalecerá?
Sí, pero sólo cuando el periodismo resuelva el problema de sus fuentes de ingresos. Internet fue hecho para pagar y financiará el periodismo profesional. No me refiero a blogueros, sino a reporteros y editores profesionales. Y será financiado, tal vez por instituciones sin ánimo de lucro, que sería lo más recomendable, tal vez por compañías que inviertan el dinero en la calidad antes de coger los beneficios. En cualquier caso, cuando los dinosaurios de la industria dejen camino, las cosas cambiarán.
Internet es más rápido, más limpio y más barato y cuando se use adecuadamente permitirá el renacimiento del periodismo. Pero tenemos que pagar por él. No mucho, sólo un poco cada mes, igual que pagamos la factura del cable o del teléfono móvil. Alguien llegará y dirá: “¿Sabe qué? Si podemos contar a la gente lo que sucede en Baltimore, en San Luis, en San José o en cualquier otro lugar del mundo donde la gente quiera saber qué está pasando en su comunidad, en su ayuntamiento o en el cuartel de la policía, deberíamos hacerlo. Tal vez no sean el cuarto de millón o el medio millón que leen los periódicos, sino sólo 80.000 personas. Pero si estás 80.000 personas pagan 10 dólares al mes, es suficiente para mantener una redacción completa”. Es más que el presupuesto de la redacción del Baltimore Sun. Alguien se dará cuenta de cómo hacerlo y eso será el principio, el renacimiento del periodismo.
Pero cuando suceda no será amateur. No séra un bloguero pensando si llama a alguien de la comisaría o decidiendo si comenta la noticia de un periódico. Será un tipo que vaya todos los días a cubrir una institución, mantenga fuentes y averigüe quién roba y quién no roba, quién es honesto y quién no lo es, y lo cuente como un profesional. Porque ese producto todavía tiene sentido, es viable y en algún momento alguien lo necesitará, pero los periódicos lo han olvidado.

Els quinze ’30 minuts’ més vistos

El periodisme a la televisió en l’actualitat -sobretot arran de l’entrada en joc de la TDT- deixa molt a desitjar.

Tot i això, sempre hi ha esquerdes. Algunes, gegants. Una d’elles és el programa 30 minuts de la televisió pública catalana TV3.  La nova línia impulsada per Eduard Sanjuan després de la seva arribada a la direcció ha donat encara un punt més de qualitat, proximitat i crítica al poder al programa de reportatges.

A la tele, imagino, és difícil fer #BonPeriodisme. Però, al 30, s’ha aconseguit, i quasi cada setmana. A la seva pàgina web pròpia, podeu repassar ara mateix els quinze 30 minuts més vistos de la història de la cadena.

El segon més vist, que m’agrada i em toca especialment, narra “Els anys del barraquisme a Barcelona”.

A més, si teniu ganes i sou una mica freakies, us recomano mirar programes antics dels anys 80 i 90. Alguns són boníssims: per exemple, els que van fer durant la guerra de l’exIugoslàvia.

La millor revista del món

Uns diuen que la millor serà sempre Time. Altres prefereixen ara The Economist. Els british aposten per la menys coneguda The Spectator. Els francòfons clàssics diuen que només llegeixen Le Nouvel Obs i els alternatius només la Revue XXI. Els que saben alemany, que no deuen ser gaires, Der Spiegel.  El Top Ten News Magazine, de la web Allyoucanread, diu que les 10 millors revistes d’actualitat són aquestes (sempre segons el cànon nord-americà). Hi ha qui va més enllà i s’atreveix a dir quines són les 51 millors revistes de la història començant per Esquire o The New Yorker (també american way, però).

Les revistes són més importants pel periodisme del que sovint pensen alguns. Setmanaris i mensuals són dels pocs sectors de la premsa en paper que augmenten tiratge i vendes a Catalunya. Sorprenentment, a Catalunya no tenim moltes revistes d’actualitat política o econòmica en l’àmbit nacional. La més llegida, en aquest àmbit i amb totes les cometes del món, seria l’estatal Interviú. De l’àmbit només català només destaquen algunes com El Temps, El Triangle, la Directa…

A mi, però, la revista d’actualitat política i econòmica, a nivell internacional, que més m’agrada és Le Monde Diplomatique. Aquí van els cinc motius perquè la considero com el millor referent del #bonperiodisme actual en el món de les revistes de paper:

1.- Perquè és mensual. No tinc pressa. Informació i immediatesa són antònims. Si vull saber què passa a Líbia, com és realment Síria per dins o perquè esclaten els riots anglesos, es necessita temps. Gairebé cap periodista és capaç de fer un anàlisi excel·lent en 24 hores.

2.- Perquè m’explica què passa al món sense la dictadura d’allò que és estricta actualitat i sortint dels cercles mediàtics habituals. Al mes d’agost, hi havia un article sobre Uganda per sucar-hi pa.

3.- Perquè és, més o menys, propietat dels seus periodistes, es finança bàsicament per subscripció i no té quasi publicitat. El seu exdirector, Ignacio Ramonet, ho explica en aquest vídeo.

4.- Perquè fa periodisme en profunditat, des de baix i a l’esquerra. LMD s’emmarca en la millor tradició de la premsa escrita de qualitat. Escriuen tan bé! Des de les cròniques a l’estil del new journalism americà, fins a les anàlisis amb intencionalitat i subjectivitat a l’estil del periodisme polític francès. Ah, i sempre amb espai, molt d’espai. “No a la censura del minut”, que diria Chomsky.

5.- Perquè hi escriu, cada setmana i a la portada, Ignacio Ramonet. Ment brillant, analista amb totes les dades a la mà, escriptor rigorós i… alhora consciència autocrítica de l’esquerra i figura més coneguda del periodisme compromès amb la societat.

Elogi del periodisme

L’escriptor francès i Nobel de Literatura François Mauriac deia, segons l’article de Juan Arias que recomano avui a EL PERSEGUIDOR, que “la lectura al matí del diari era la manera de resar de l’home laic”. Elogi del periodisme. Reivindicació del saber. Tossudament informats. La necessitat occidental d’estar al dia de tot el que passa al món ens serveix per tenir allò que Eudald Carbonell defineix com “la consciència que crema”: consciència de ser feliç o de ser desgraciat… Això què ens importa ja?

Abans de fer cap altra recomanació de #BonPeriodisme, heu de llegir això. Després, ja parlarem, discutirem i ens criticarem. Però, abans, un elogi de la lectura (de premsa, però lectura).  

TRIBUNA: JUAN ARIAS

¿Es que vale la pena leer los periódicos?

Aquest paràgraf del text, publicat a El País aquest estiu, és un bon resum de l’article.

Y sin embargo, estoy convencido de que el mundo con todos sus horrores es hoy mejor que hace solo cien años. Y estoy convencido de que lo es precisamente por esa maldita información que se nos cuela cada vez más por las ventanas de nuestra vida. Con los ojos cerrados al mundo, este se degradaría aún más. Luz y taquígrafos, que se decía hace tiempo -hoy diríamos, luz e Internet-, son el mejor remedio a la barbarie, a los abusos del poder, a los atropellos a los más débiles. Por eso, todos los déspotas del mundo, odian la libertad de expresión

El Project Censored català

Dels anys 30 al 2010. D’allò que es va publicar a allò que no es va publicar. El Project Censored català, o com ells prefereixen dir-se l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2010, ha estat la idea periodística més original, digna i reveladora de l’any passat.  Tossuda autocrítica: front els 12 silencis més sorollosos, 12 reportatges en profunditat. Quin millor periodisme hi ha que donar veu als que no tenen veu? Als “nadies” (de Galeano).

La idea, sorgida del cap rigorós d’Humbert Roma i posada en pràctica per les mans brillants de Roger Palà, és senzilla. Definir uns quants temes que no surten massa o no aconsegueixen titulars als mitjans, que ells consideren que haurien de ser coneguts per la ciutadania; i, escollir dotze periodistes, servidor entre ells, per escriure el reportatge que hauria d’haver estat –i no ho va ser mai- publicat a la premsa catalana. Els CIE’s, els recursos naturals del Sàhara, el franquisme de Samaranch, l’extrema dreta al País Valencià, el paradís fiscal andorrà o els beneficis dels bancs durant la crisi són alguns dels “temes silenciats”.

Aquí teniu una còpia, en PDF. Guardeu-la, i llegiu-la amb calma. 

Com diu el Roger al pròleg:

“La censura moderna, segons Carl Jensen, professor de periodisme i fundador del Project Censored, és la constant i sofisticada manipulació de la realitat per part dels mitjans de comunicació de masses, basada en la no-inclusió intencional de determinades notícies o part de determinades notícies. Aquesta no inclusió pot ser conseqüència de pressions polítiques, econòmiques o legals, però mai es fa explícita”.

Reivindicar l’octubre de 1934

El primer #BonPeriodisme d’un bloc del segle XXI són dos articles escrits l’any 1934. Reivindicació dels mestres. Qui perd els orígens perd la identitat. Visca el periodisme clàssic! Morin els 140 caràcters. Declaració d’intencions.

Primer consell d’El Perseguidor. No llegiu un diari només. No us creieu el que us expliquin. La veritat sí que existeix. Però… contrasteu, compareu i, aleshores, escolliu.

Els Fets d’Octubre del 34 són encara avui motiu de polèmica entre historiadors, periodistes i polítics. Aquí tenim dos articles, dos punts de vista, dos móns. Cal llegir-los tots dos.

Gaziel, el conegut periodista i director de La Vanguardia, no va veure mai de bon ull la rebel·lió de Companys. Agustí Calvet –conegut com a Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona 1964), va escriure l’endemà el seu famós article Apuntes de una noche inolvidable, subtitulat “Para los catalanes del mañana”. Feia el que s’ha anomenat periodisme d’orientació, modalitat de gènere d’opinió per guiar els lectors davant fets importants. L’article començava així:

“Viernes 5.- Paro general, dispuesto por elementos al servicio del Gobierno de Cataluña. Cosa nunca vista: un paro de esta clase, organizado por el Poder público.

En fin: desde mi casa de Sarriá hay que bajar a Barcelona. No circulan trenes ni tranvías. Apenas hay algún taxi. Bajo en un auto de alquiler que casualmente lleva patente particular y parece un coche propio. A pesar de ello, en la calle de Balmes, ante la Confederación de la Industria Taxista, nos detienen en forma destemplada. Aducimos algunas razones y, mientras vacilan, continuamos. Llego al periódico. Recibo informes toda la mañana. Las cosas parecen agravarse. En la Generalidad hay un optimismo, una actividad, una fiebre realmente extraordinarios”

L’article és crític amb l’actitud rebel del president Companys i la Generalitat.

“En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada… Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.”

Una visió completament diferent la va donar un periodista molt menys conegut que Gaziel: Lluís Aymamí (Barcelona 1899-Mèxic 1979). Ell estava amb Companys aquell dia i va descriure minuciosament tot el que passava al Palau de la Generalitat. El seu article El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist  (quan cliqueu heu de baixar una mica per trobar l’article) no va poder ser publicat a la premsa de l’endemà pel fracàs del moviment insurreccional. Però, mesos després, Aymamí el va publicar com un llibre-reportatge, que es va convertir en un petit best seller del moment. En dos mesos, es van fer tres edicions de l’obra; i parlem de març de 1935.

Escriu perles, com aquesta:

“A l’últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca distància del micròfon, comenta llegint: “Catalans!”… Quan arriba a la frase esperada “…i proclama l’Estat Català…” una gran ovació frenètica i el xiscle esporàdic d’una dona interrompen el discurs. Companys repeteix: “…i proclama l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola”.

A mesura que s’entreveu el naufragi, el reportatge d’Aymamí capta amb sinceritat la desesperança que en aquell moment històric es respira dins el Palau de la Generalitat.

“En aquells moments, sota la impressió desagradable i tràgica d’un tiroteig cada vegada més fort i granejat, a les fosques i sentint-se incessantment el sonar dels timbres dels telèfons, pensàrem –no sabem per quina mena d’associació d’idees- en l’espectacle de la Plaça de la República poc abans. Sentíem encara l’eco de les paraules del President Companys, els aplaudiments i els crits de la multitud, i aleshores, aquella multitud que ens havia semblat imponent i vibrant, ja no ens ho semblà tant. Recordàvem que la Plaça no s’havia omplert del tot com altres vegades. De seguida pensàvem que l’hora no era gaire a propòsit, que hi havia vaga de tramvies i taxis i de metros. Que segurament hi havia molts milers de ciutadans que haurien vingut, però s’havien concentrat amb les armes a l’espatlla en indrets diversos de la ciutat…

Pensàvem això, i el que passava ens anguniejava. (…) Pensàvem això, materialment a les fosques. I –consti que no volem fer un joc de paraules- no ho vèiem gens clar”.

Setembre

Uff! Gràcies a totes per l’interès inicial, regalat i generós en descobrir #BonPeriodisme a través d’aquest bloc encara d’incerta glòria

Sigui per ser un gandul, per ignorància o per mostrar una imatge d’obertura i pluralitat que sempre et fa quedar bé al 2.0., us volia demanar idees, propostes i recomanacions d’algun article o reportatge -d’aquells excel·lents, flipants- que us hagi colpit com a persones darrerament. Des d’un article publicat la setmana passada fins al magnífic llibre-reportatge de John Reed Ten days that shock the world sobre la Revolució Russa del 1917. 

El #BonPeriodisme, com els vells rockers, mai no mor!

Envieu-me la info per mail, twitter, FB o amb un comentari a aquest post.

I, please, please, please, us demano 13 metres d’aventatge. Comencem al setembre, vale? És una promesa. Amb piles carregades, periodisme a les venes i projectes al cor. Tossudament alçats.

Fins ara.

Les cinc normes d’El Perseguidor

Aquest bloc té cinc normes bàsiques:

1.- Que el periodisme que s’hi faci i s’hi recomani sigui periodisme social, indepependent, de qualitat, rigorós i que no respongui a interessos econòmics i polítics. El periodisme que m’agrada defensa els dèbils -en lloc dels poderosos-, posa el focus en els conflictes silenciats i oblidats i, com a resultat, es converteix en una eina per transformar el món en favor de la justícia, la igualtat i la llibertat. Això és el que vol fer, per exemple, el col·lectiu de periodistes Contrast, del qual formo part.

2.- Recomanar el bon periodisme que es fa avui i el que s’ha fet sempre. Faré llistes setmanals i mensuals de recomanacions de lectures periodístiques per una àmplia i profunda comprensió de la realitat social. El bloc tindrà dues seccions -dues bones excuses- per assolir la fita: ‘El millor report de la setmana’ i ‘Els millors reports de la història’ (inspirat per Basta de Mentiras, el llibre de John Pilger).

3.- Avui dia relacionar temes que ningú relaciona és un exercici periodístic revolucionari. Avui dia recordar i passar-se per l’hemeroteca és un altre exercici periodístic revolucionari. Com rebla el periodista Chris Lake, “exclusives are passe, but scoops of interpretation are now perhaps more important”. Doncs això, aquest bloc passa d’exclusives i primícies per suggerir un periodisme interpretatiu, d’anàlisi i de dades. “Subjectivity kicks ass”, que diu el Lake.

4.- Escoltar. Els periodistes vivim, o hauríem de viure, d’escoltar els altres. Les millors històries sorgeixen d’escoltar algú a la barra d’un bar, a la cua del forn o als passadissos del Parlament. Per tant, aquest bloc també vol escoltar. Ep! Però, com deia un poema de Machado: “A distinguir me paro las voces de los ecos”. Teniu activats tots els comentaris arreu del bloc. Opineu, critiqueu i suggeriu bon periodisme i bons periodistes. Merci!

5.- El Perseguidor és un tipus, més o menys, plural i obert. No tant com voldrien alguns, però més del que voldrien els altres. Per tant, aquest bloc citarà i recomanarà el bon periodisme que es faci allà on es faci, amb independència de la marca, de l’autoria o de la plataforma: a tota la premsa, d’aquí i d’allà, a totes les webs, a totes les televisions i a totes les ràdios. No és un bloc corporatiu. Com deia Montalbán: “No soy un patriota de mi medio”.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Sí, sóc el Picazo. Aquest ha de ser el meu futur bloc. De moment, però, és només una mena de web de presentació.
 
La meva situació personal i laboral actual m’impedeix escriure un bloc com cal. Ara mateix estic treballant intensament a la redacció d’El Punt i de l’Avui i, alhora, culminant la primera fase del projecte de documentals Després de la Pau -de moment, Bòsnia i Líban- amb els companys de Contrast i Fora de Quadre.
 
Però, en realiat, la meva lluita quotidiana, tal com diria l’escriptora Marisa Madieri, és la recerca de la “profunditat del temps”.
 
“La profundidad del tiempo es una reciente conquista mía. El tiempo, antes casi sin dimensiones, reducido a mero presente debido a una vida apresurada, acosada por un turbión de obligaciones y de alegrías robadas, ahora se despliega en horas livianas, se dilata y se arrellana”      Marisa Madieri

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano

El meu twitter

  • RT @Hibai_: La escasez de suministros en Venezuela es culpa del socialismo, que no funciona. Pero cuando en Gran Bretaña –5° economía del m… 13 hours ago
  • RT @JorgeRiechmann: Los dos países que son nuestros principales suministradores de gas (por capacidad de producción y proximidad geográfica… 1 day ago
  • RT @SentitCritic: 🚅 L'AVE, que s'endú la major inversió econòmica de l'Estat, transporta 40 milions de viatgers anuals. Rodalies i Mitjana… 1 day ago
  • La falta de pluja d'aquest estiu ha deixat força tocada la salut dels boscos en bona part de Catalunya. ara.cat/societat/bosco… 1 day ago
  • Han posat zona verda de pagament per aparcar al barri del Carmel. Aparcar és missió impossible; el transport públ… twitter.com/i/web/status/1… 1 day ago
  • Agafes el tren? Aquesta podria ser la teva llista de greuges. Bon recull de queixes fet per la periodista… twitter.com/i/web/status/1… 1 day ago
  • RT @SentitCritic: Quina setmana!👌 Del 20 al 24 de setembre a Crític ens hem centrat a respondre una pregunta: com ens hem de moure per ser… 1 day ago
  • RT @SentitCritic: 🚉 Retards, horaris impossibles, poca freqüència, escassa inversió... Et sona? Sí, parlem del tren a Catalunya. 👉 Posem d… 1 day ago
  • RT @nandocruz32: Aquesta no serà una Mercè normal. Betevé està en vaga. No és un mitjà qualsevol. És una televisió que dona veu a la ciutad… 1 day ago
  • RT @bernatpirineus: Els rics tardaran menys d'anar de la Seu a París que el que tardarem els pirinencs en fer la Seu - la Pobla. 2 days ago

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat