Mitjans Alternatius

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, trista, dissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

…

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Eufòria 5-Derrotisme 0. Arrenca l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011

Fora fa fred. Són les 23.31 hores de la nit d’un dilluns qualsevol de crisi econòmica. La Iolanda fa F5 mentre rento els plats. “Ja ho heu aconseguit. 3.210 euros!”. Eufòria 5-Derrotisme 0. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011 va aconseguir els diners que havíem demanat en només tretze hores de temps a través de Verkami. Tretze hores de reivindicació del #BonPeriodisme. Objectiu assolit.

Gràcies. Moltes gràcies.

L’èxit del micromecenatge us el devem a totes vosaltres. A les 115 persones que vau decidir aquelles primeríssimes hores posar diners de la vostra butxaca en una idea, en un somni, en un projecte de periodisme clàssic. Fins i tot sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. A totes, gràcies!

També agraïm les organitzacions que van confiar en el projecte abans que ningú: l’observatori crític Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB -dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró-, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I, sobretot, agraeixo al meu company de viatge, el Roger Palà, que sempre compti amb mi.

El Project Censored català ha demostrat un cop més que els ciutadans sí volem pagar diners per gaudir d’un periodisme crític, realment independent, de denúncia de les injustícies i que obri llum sobre els mecanismes del poder. El projecte és tossuda autocrítica: davant dels 12 silencis mediàtics més sorollosos de l’any, 12 reportatges periodístics en profunditat. Fins i tot la gent ha decidit pagar per internet i pagar per un cosa que serà gratuïta per a la majoria de ciutadans en format PDF. Recordo ara tots els intents de projectes periodístics en els meus darrers deu anys de militància. Aix! Intents, fracassos, esbroncades, prèdiques en el desert i… sí, és clar, algun cas d’èxit i satisfacció per no sentir-me sol -com la Directa o l’Observatori de la Cobertura de Conflictes-.

Com em diu sempre l’amic David Fernàndez, company de mil batalles, “entre totes ho farem tot”. 

PD1: Si voleu llegir, la reivindicació que vaig fer de l’Anuari 2010 el passat mes de setembre, llegiu aquest post.

PD2: Si voleu llegir els dotze reportatges silenciats que va tractar l’Anuari 2010, descarregueu-vos el PDF.