//
archives

Periodisme

This category contains 25 posts

101 moments periodístics de l’any 2013

Aquest és el meu resum, periodísticament parlant, de l’any 2013.

El millor del #BonPeriodisme en 101 moments.

Els articles que més m’han interessat, els reports amb els que més he aprés, les opinions bàsiques per entendre el món i els vídeos i documentals més potents de la xarxa d’aquest trist, pobre i dissortat 2013.

Un any viscut a la intempèrie. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

No és cap llista exhaustiva. L’únic que representen els textos i els vídeos seleccionats són les meves dèries, obsessions i interessos. Però, de tota manera, crec que per molts de vosaltres seran un punt de partida per recordar i reflexionar sobre la Catalunya, l’Estat i el món que deixem enrere aquest any.

Aquest any 2013 he començat a fer classes de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Jo sóc avui aquell xaval de barri, cagat de por però suant il·lusió, que va trepitjar per primer cop l’edifici de totxos de la facultat aquell setembre de 1998. Dedico, doncs, aquest recull de #BonPeriodisme als meus alumnes: dubtosos, preocupats, fastiguejats, estressats i atemorits per professors veterans ‘aguafiestas’; però que m’agraden aquells dies on se’ls veu traspuar periodisme en vena.

ARTICLES

1. Web-doc dels NSA Files i el Cas Snowden, a The Guardian. The Snowden files reveal a number of mass-surveillance programs undertaken by the NSA and GCHQ. The agencies are able to access information stored by major US technology companies, often without individual warrants, as well as mass-intercepting data from the fibre-optic cables which make up the backbone of global phone and internet networks. The agencies have also worked to undermine the security standards upon which the internet, commerce and banking rely. http://www.theguardian.com/world/the-nsa-files

2. Muere Nelson Mandela, el hombre que liberó a la Sudáfrica negra. Crónica fantástica de John Carlin, especialista en Sudáfrica y biógrafo de Mandela, para El País. Periodismo de 24 quilates. http://internacional.elpais.com/internacional/2013/03/28/actualidad/1364463433_244316.html

3. 65 països, inclòs l’Estat espanyol, amb risc alt o molt alt de revolta social durant l’any 2014, segons la revista conservadora The Economist.  http://www.economist.com/news/21589143-where-protest-likeliest-break-out-ripe-rebellion

4. Hugo Chávez, visto por Ignacio Ramonet, en Le Monde Diplomatique. La muerte del presidente venezolano golpeó la América Latina insurrecta. “Como un huracán, como un ciclón, como un tifón indomable, el verbo de Chávez y el ejemplo de las realizaciones de la revolución bolivariana han despertado toda América Latina. Y ha surgido aquí la más brillante generación de líderes excepcionales de la historia. La incapacidad de la clase política tradicional para canalizar la revuelta de los menos favorecidos abrió el camino a dirigentes nuevos, de origen sindical, militante social, militar o hasta guerrillero” http://www.monde-diplomatique.es/?url=mostrar/pagLibre/?nodo=e83712cb-011d-4c26-ad04-44fb4981ceee

+  Venezuela y Hugo Chávez en veinte gráficos. Un repaso a los 14 años en el poder de Hugo Chávez en Venezuela a través de los datos brutos, sin adjetivos. Para seguir la evolución y no perderse: el primer mandato de Chávez fue en febrero de 1999. http://www.eldiario.es/escolar/Venezuela-Hugo-Chavez-punado-graficos_6_86151394.html

5. Cobertura brutal d’Al Jazzera sobre el cop d’estat a Egipte. Narracions en directe, infografies al web, articles d’opinió… La majoria de la bona feina es va fer en viu i al moment, i serà difícil trobar-la enregistrada. Això és un especial interactiu sobre Egipte per a la web: http://www.aljazeera.com/indepth/interactive/2013/08/2013817122637981237.html

6. #OffshoreLeaks : qui détient les comptes secrets ? http://lemde.fr/YxO8G3 Des millions de transactions effectuées dans des paradis fiscaux viennent d’être mis au jour, après quinze mois d’enquête par la presse internationale, incluant Le Monde. Un “Offshore Leaks” qui rassemble pas moins de 2,5 millions de fichiers, auxquels il faut encore ajouter les comptes de 120 000 sociétés offshores.

7. Revealed: Qatar’s World Cup ‘slaves’. Exclusive: Abuse and exploitation of migrant workers preparing emirate for 2022. World Cup construction ‘will leave 4,000 migrant workers dead’ http://www.theguardian.com/world/2013/sep/25/revealed-qatars-world-cup-slaves

8. El País i El Mundo publiquen “Los papeles de Bárcenas” gràcies a una filtració desconeguda. http://politica.elpais.com/tag/caso_barcenas/a/

9. Eldiario.es i Infolibre publiquen “Los correos de Blesa” gràcies a una filtració aconseguida per un hacker del Partido X. http://www.eldiario.es/loscorreosdeblesa/ + http://www.infolibre.es/tags/temas/los_correos_secretos_blesa.html

10. 10 empresas controlan casi todo lo que compras. ¿Competencia perfecta u oligopolio? http://www.businessinsider.com/these-10-corporations-control-almost-everything-you-buy-2012-4 pic.twitter.com/q1w2OGOuaqBYKa-62IEAAlr9L.jpg_large11. ¿Conoces a los 24 excargos públicos españoles que, a día de hoy, tienen un puesto en el sector eléctrico? #Tarifazo pic.twitter.com/IW48xvcii6

12. Les quaranta fortunes més grans dels Països Catalans segons el rànquing de la revista Forbes http://m.vilaweb.cat/noticia/4153411/20131101/quaranta-fortunes-paisos-catalans.html … via @vilaweb

13. 100 banqueros españoles cobran más de un millón de euros al año http://economia.elpais.com/economia/2013/11/29/actualidad/1385724681_693794.html

14. Mapa de morts a les fronteres europees. pic.twitter.com/HkVTbkmOF7 Fa 20 anys que el Mediterrani és un cementiri de migrants. Aquestes morts tenen un responsable: les màfies? No. Les nostres lleis.

15. Escándalos en la Sanidad catalana. Reportajes, denuncias, investigaciones y cantidad de información que antes era poco transparente salió a la luz gracias al buen trabajo de la edición catalana de El País. Oriol Güell, alma mater, es un crack. Aquí tenéis el especial de la web sobre “La Sanidad Catalana”. http://elpais.com/tag/c/3b7f6f32d043b93f5a2400f3a82e5c39 Hay que reconocer que el inicio de tot plegat es la información de la revista Cafè amb Llet con Albano Dante y Marta Sibina al frente.

16. “El lobby del Pont Aeri” Report sobre els sopars discrets entre la crème de la crème d’empresaris i polítics BCN-MAD http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/687094-el-lobby-del-pont-aeri.html

17. El jutge va imputar el 27 de setembre Serra, Todó i 52 directius de Catalunya Caixa. Fa uns mesos ho havíem denunciat a #AnuariMediacathttp://www.media.cat/anuari/narcis-serra-i-les-ombres-de-catalunya-caixa/

18. “De què viuré i de què menjaré? Els pobres professors guanyen poc. No en tindria prou”. Duran i Lleida. Duran diu que no pot viure amb sou de professor pq deu 1 milió d’euros al banc per tenir 3 cases, una de 600.000 € http://www.lavanguardia.com/politica/20110908/54213021088/duran-lleida-mas-de-un-millon-en-deuda-hipotecaria-y-8-900-euros-en-cuentas-corrientes.html

REPORTS / ESPECIALS

19. Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 http://media.cat/anuari/ Editat pel Grup Barnils. 15 reportatges sobre 15 temes maltractats, menystinguts o censurats pels grans mitjans de comunicació a Catalunya.

anuari-media-cat-0

20. Project Censored. Top 25 Censored Stories in the United States media from 2012-2013. El control de natalitat d’immigrants africans a Israel, descobert per una televisió israeliana, és una de les notícies més oblidades pels grans mitjans de comunicació dels Estats Units, segons el Project Censored.  http://www.projectcensored.org/category/top-25-censored-stories-from-2012-2013/

21. Viatge a Egipte i Israel de l’autofreelance Jordi Pérez Colomé i el seu exhaustiu i rigorós blog ObamaWorld. Aquest 2013 va demanar ajuda amb un crowdfunding per pagar-se el viatge i les cròniques, i ho va aconseguir. D’allà va sorgir, entre desenes de posts, el llibre digital ‘Un estado y medio’ sobre el conflicte ‘Israel i Palestina http://www.obamaworld.es/2013/07/29/sale-un-estado-y-medio-mi-ebook-sobre-israel/  Pérez Colomé, a més, ens explica aquí quants diners i com ha guanyat amb el seu blog durant 2013 –> http://www.obamaworld.es/2013/12/19/cuanto-dinero-he-ingresado-gracias-al-blog-en-2013/

22. Radiografies de Ciutat Meridiana. Tres periodistes de tres generacions parlant sobre el barri més marginat i degradat de la ciutat de Barcelona. Jaume V. Aroca http://www.lavanguardia.com/20130929/54388123354/inventar-o-comer-jaume-v-aroca.html + Clara Blanchar http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/28/catalunya/1380390828_420170.html + Aitor Álvarez http://www.media.cat/anuari/ciutat-meridiana-ciutat-solidaria/

23. El fenòmen CUP. Les Candidatures d’Unitat Popular han esclatat mediàticament amb força aquest 2013. A finals de l’any anterior, vaig publicar tres reportatges consecutius sobre la història, el perfil i les possibilitats electorals de la CUP. “La CUP va néixer un abril a Vinaròs” http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/601253-la-cup-va-neixer-un-abril-a-vinaros.html Aquest va ser l’últim. El verb afilat de David Fernàndez han trencat el silenci que va afectar l’esquerra independentista els darrers 20 o 30 anys.

24. Esquerres en (re)construcció. Article sobre els problemes i reptes de les esquerres a Catalunya. CONTRADICCIÓ Un 56% dels catalans es consideren d’esquerres i només un 11%, de dretes, però CiU és la formació política que ha guanyat totes les eleccions a la Generalitat des del 1980 REALITAT La suma de vots d’ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP va obtenir el 25-N el seu tercer pitjor resultat de la història, amb només 57 diputats al Parlament http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/608176-esquerres-en-reconstruccio.html?cca=1

25. Serie de grandes reportajes Periodismo Comprometido patrocinada por Intermón Oxfam. Bru Rovira, Ramón Lobo o Ander Izaguirre narran historias no contadas en lugares como Marruecos, Guatemala y Colombia. Intermon, con estos largos reportajes publicados en Jotdown, pretende “visibilizar la realidad que intentamos cambiar día a día”. http://www.oxfamintermon.org/es/campanas-educacion/proyectos/grandes-reportajes-de-periodismo-comprometido

26. Una història dels “nadie” d’Amèrica Llatina escrita pel periodista Jordi de Miguel. ‘No hay semillas bajo la escoria. Una minera bajo sospecha en República Dominicana’ Encara que no us interessin les mines ni us interessi Dominicana, llegiu-la i gaudiu de bon periodisme narratiu. http://www.fronterad.com/?q=no-hay-semillas-bajo-escoria-minera-bajo-sospecha-en-republica-dominicana

27. Reportatges sobre l’extrema dreta a Catalunya elaborats pel periodista Bertran Cazorla i, en la seva majoria, publicats al setmanari Directa gràcies a la bona feina de companys com Jesús Rodriguez i Manu Simarro. Aquí els cinc millors: d’aquell de la División Azul i Llanos de Luna fins a la Plataforma per Catalunya.   http://www.media.cat/2013/06/17/qui-es-bertran-cazorla-retrat-dun-periodista-incomode-a-traves-de-set-reportatges/

28. Número de setembre de la revista Tinta Libre. Explicava els perquès de la independència de Catalunya al lector progressista espanyol. pic.twitter.com/vgOlb2afdC Amb articles de perez_andujar@guillemmartnez@XavierCasalsM i @pererusi Fins i tot vaig escriure jo un reportatge titulat: “¿Por qué los catalanes se quieren largar?”

29. Las siete cicatrices africanas, de Xavier Aldekoa. Siete historias duras sobre el África digna, dura e irredenta que narra cada día el corresponsal de La Vanguardia. Podéis encontrarlas aquí http://labuenaprensa.blogspot.com.es/2013/09/siete-cicatrices-africanas.html y aquí  http://www.lavanguardia.com/buscador/index.html?filter.q=XAVIER+ALDEKOA&filter.page=2

30. “El Recortómetro. Volvamos a mayo de 2010” Todos los recortes presupuestarios en el Estado español desde la implantación por decreto de las políticas de austeridad. Web elaborada por Merche Negro e Ismael Peña López  http://elrecortometro.org/

31. Dia a dia de la Guerra Civil a Catalunya. Des de la Batalla de l’Ebre a la caiguda de Catalunya en mans de Franco. Reportatges a El Punt Avui.  http://www.elpuntavui.cat/canals/series/75-aniversari-de-la-guerra-civil.html?utm_source=canalguerracivil&utm_medium=web&utm_campaign=promocions

32. El año que se consolidaron dos revistas futboleras como nunca habíamos visto: Panenka y Líbero. El fútbol que se lee. http://www.panenka.org/ + http://revistalibero.com/ Lo mejor que he leído nunca sobre el fútbol. El dossier de Panenka sobre “Futbolistas y Barrios marginales” es ya una joya de coleccionista.

panenka_portada23

OPINIÓ / ANÀLISI

33. La llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació https://sergipicazo.wordpress.com/2013/02/25/60-tuitaires-a-seguir-per-saber-ho-tot-tot-i-tot-de-la-politica-a-catalunya/

34. Roger Palà, posant pals a les rodes del procés, a Nació Digital. Crítica al sobiranisme de CiU des de l’independentisme progressista. Aquí teniu dues de les seves bombes més comentades, discutides i criticades: ‘Escratxe al president’ http://www.naciodigital.cat/opinio/5959/escratxe/al/president i ‘Els big four de CiU’ http://www.naciodigital.cat/opinio/6390/big/four/ciu

35. Boníssim… Què hagués dit Montalbán sobre Zapatero, la indepe, Obama, Twitter o Guardiola. Made in @quimaranda -> http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/686285-manolo-i-la-decada-prodigiosa.html

manolovazquezmontalban

36. Un cabrejat Iñaki Gabilondo sobre el procés sobiranista i la inacció del govern espanyol: “Bah, no fueron tantos” Clatellot al PSOE -venint d’algú del seu entorn- i al PP per la qüestió catalana http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2013/09/bah-no-eran-tantos.html

37. Dos articles fonamentals de Josep Ramoneda sobre el procés sobiranista i l’esquerra. ‘La Catalunya postautonómica’ http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/06/24/catalunya/1372091659_470308.html  i ‘Negociar, qué?’ http://politica.elpais.com/politica/2013/09/11/actualidad/1378920341_320130.html

38. Guillem Martínez, artículo en El País, sobre el final del Régimen’78, que los partidos no verbalizan: “El pasmo y lo constituyente” http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/07/catalunya/1365352224_323831.html

39. Mònica Terribas, la nova directora i presentadora d'”El matí de Catalunya Ràdio”,  fa la seva primera portada en l’estrena de la temporada 2013-2014. http://www.catradio.cat/videos/4665251/Portada-de-Monica-Terribas—02092013

40. Un must de Paul Krugman sobre la crisis. “Con esta Desigualdad no habrá Recuperación” –> http://www.caffereggio.net/2013/12/22/por-que-la-desigualdad-es-importante-de-paul-krugman-en-negocios-de-el-pais/

41. Joan Subirats, catedrático de Ciencia Política en la UAB, escribe en @elpaiscatalunya sobre las recetas “sálvese quién pueda” de Holanda y UK, y posibles alternativas http://bit.ly/1eQYeu1

42. Cuando ya se sabían las respuestas, el pueblo les cambió las preguntas. Article sobre comunicación política y mucho más: “Líderes perezosos”, made in Antoni Gutiérrez Rubi   @antonigr –> http://blogs.elpais.com/micropolitica/2013/10/lideres-perezosos.html

43. Tot i que no sempre hi estigui d’acord… llegeixo cada setmana les anàlisis polítiques de Francesc Valls a El País, de Ferran Casas a l’Ara, de Carles Ribera a El Punt Avui, d’Albert Sàez a El Periódico, d’Enric Juliana a La Vanguardia, de l’Eduard Voltas al Nació Digital o del Vicent Partal a Vilaweb.

44. Uno de los artículos más comentados del año de Ignacio Escolar en Eldiario.es. ‘Juego de tronos en el PP: el mapa’. Un repaso rápido a las familias, corrientes, clanes y cuadrillas que componen el muy dividido Partido Popular. Sirva de material de consulta para descifrar algunas informaciones que, sin estas claves, son muy difíciles de explicar.  http://www.eldiario.es/escolar/Juego-tronos-PP-mapa_6_110648956.html

45. Portada de The Economist. Toda Europa representada con monumentos y España con un toro banderilleado. Via @miquelroigpic.twitter.com/fsE3r4CoUA

economist

46. La periodista i antropòloga Iolanda Parra experta en temes de pau, publica un articulàs sobre el concepte “Pau Neoliberal” d’obligada lectura. http://www.contrast.es/ca/blog/la-pau-neoliberal/  Comença així: “És cert que la ‘pau’ i l’acció de ‘peacebuilding’ actuals són un invent occidental posterior a la Segona Guerra Mundial? Podríem dir que la construcció de pau impulsada per l’ONU, els Estats Units o la Unió Europea al món s’està fent servir com un instrument per imposar el sistema econòmic neoliberal? A Bagdad o a Rwanda, a Txetxènia o a Sri Lanka, a Palestina o a Colòmbia, quina pau ens ofereixen?”

47. David Remnick, director de The New Yorker, entrevistado por Ramón Lobo en Jotdown: «No seamos románticos: en el periodismo anterior a internet también había basura» Imperdible! http://www.jotdown.es/2013/08/david-remnick-no-seamos-romanticos-en-el-periodismo-anterior-a-internet-tambien-habia-basura/

PlaçaHuertas_01-300x22348. Discursazo  del periodista Marc Andreu en  el acto de inauguración de la plaza que desde hoy lleva el nombre de Josep Maria  Huertas Claveria, periodista e historiador de los barrios de Barcelona.  Poblenou va inaugurar la nova plaça Huertas Claveria el 29 de maig passat  http://www.eldiario.es/catalunya/Josep_Maria_Huertas_Claveria-periodismo-Barcelona_0_138586354.html

49. Noam #Chomsky, en estat pur, per #AnuariMediacat. Com hauria de ser un periodista? “Honest, íntegre i desobedient”. Aquí teniu molt més de Chomsky sobre el periodisme i la censura http://www.media.cat/anuari/epileg-chomsky-contra-lobediencia/ A Chomsky li van preguntar quin era el millor diari del món. Aquesta va ser la seva resposta: The Wall Street Journal.

50. Articles i reflexions sobre el periodisme d’avui fets per professionals i professors de periodisme. El milloret que he llegit aquest any l’he anat guardant en aquest apartat del meu blog: https://sergipicazo.wordpress.com/reflexions/

51. Un blog excel·lent per visualitzar el futur del periodisme escrit per un subdirector de diari en paper: Albert Sàez, que també és professor a la Blanquerna. “Slow news: Repensar el periodisme” http://slownewsblog.com/

VÍDEOS:

52. Salvados, de Jordi Évole. Aquí us deixo “El més vist” dels programes de Salvados d’aquesta temporada, novament un èxit de públic i de qualitat. Trencant silencis a la televisió i amb audiència. http://www.lasexta.com/programas/salvados/ultimos-videos/

53. Les entrevistes d’Ariadna Oltra a Els Matins de TV3 han brillat aquest any. Sobretot les entrevistes a polítics de tots els colors. Un cas de bona entrevista –i de bones respostes- va ser la que li va fer a David Fernàndez, diputat de la CUP, l’endemà de l’acció de la sandàlia contra Rodrigo Rato. Mireu fragment d’entrevista de @ariadnaoltra a David Fernàndez http://bit.ly/19jnK3c

54. El reportatge #Veusdunageneració disponible al @TV3alacarta: http://ow.ly/lsKdC  Dóna la paraula a 50 joves de 18 a 35 anys que parlen amb franquesa colpidora de l’actual crisi.

55. El Canal 33 obre una nova temporada de (S)avis, el programa d’entrevistes en profunditat amb personatges que han tingut un paper clau en la nostra història recent, i que no només l’han viscuda, sinó que han contribuït  a escriure-la. Aquesta vegada, entrevistats pel periodista Josep Puigbó, que torna així a Televisió de Catalunya. Aquí tots els programes: http://www.tv3.cat/savis/videos

56. Vuelve a disfrutar de los “Mejores documentales y reportajes” que marcaron la pauta de #teleSUR este 2013 —> http://bit.ly/1b7jWDy

57. Els documentals nominats als Òscars 2013. Repasseu la llista, amb tràiler resum de cada docu. El que més impacte i polèmica ha generat aquest any és “Five Broken Camaras” sobre l’ocupació israeliana de Palestina.  http://www.taringa.net/posts/info/16248647/Oscars-2013-Nominados-a-Mejor-Documental.html

58. Els 16 millors documentals de 2013, segons Filmin. Entre ells, el potent i colpidor ‘The Act of Killing’, sobre els esquadrons de la mort a Indonèsia. https://www.filmin.es/blog/los-16-mejores-documentales-en-lo-que-llevamos-de-ano

59. Documental sobre el camp refufiats #Daadab –a la frontera de Kènia i Somàlia- poblat per somalís que fugen del conflicte: http://dadaabdoc.wix.com/dadaab   Dirigit per Gemma Garcia, Oriol Andrés i Carlos Castro, membres del col·lectiu Contrast, que es van passar unes quantes setmanes allà dins. És brutal!

60. Tots els documentals i càpsul·les audiovisuals del projecte “Després de la Pau’ elaborat per Contrast a països com Bòsnia, Guatemala, Ruanda i el Líban. Elaborats per @ContrastGrup durant els darrers dos anys. http://www.youtube.com/user/contrastperiodistes/videos

61. Documental sobre les Pussy Riot i la censura a la Rússia de Putin. Impressionant! I moooolt punki! Tot i que ha sigut finançat per la cadena nord-americana HBO.  http://www.hbo.com/documentaries/pussy-riot-a-punk-prayer

ap_pussy_riot_3_dm_120815_wg
62. Ester Quintana, que perdió un ojo por culpa de una bala de goma lanzada por los Mossos d’Esquadra en 2012, en una manifestación continuó siendo noticia este año por la lucha incansable de colectivos sociales y partidos políticos de izquierdas para poner fin a una de las armas policiales de represión más polémicas. FOTO:  “Así ha quedado mi ojo” pic.twitter.com/dI1xqCKhbB VÍDEO elaborado per 15MbcnTV http://www.youtube.com/watch?v=ksm7f3ey1bc

63. “Què és la pau? La pau és un estat mental” Vídeo de l’Institut Català Internacional per la Pau, que dura només 10 minutets, sobre el pacifisme amb reflexions de Pepe Beúnza, @PereOrtega, Gabriela Serra o Martín Beristain, entre d’altres activistes catalans, libanesos, ruandesos, bosnians o llatinoamericans. http://www.youtube.com/watch?v=X5t8m9lgP00&feature=youtu.be

64. ‘Desenterrant el silenci’. Documental de Sergi Bernal sobre el mestre Antoni Benaiges, afusellat pel franquisme a Burgos. Una història recuperada de l’oblit per emmarcar. http://desenterrant.blogspot.com

65.  Discurso ya histórico de Malala Yousafzai, la joven a quien el Talibán le disparó en 2012 por defender el derecho de las niñas a la educación, ante las Naciones Unidas en julio. “Hay niños que no quieren consolas, quieren ir al colegio”  + ‘Un niño, un profesor, un lápiz y un libro pueden cambiar el mundo’ http://www.youtube.com/watch?v=UJZHFlao88Y

66. Google Zeitgeist. Els fets, històries i notícies més buscats a Google durant l’any 2013 en un vídeo resum de només 1 minut i 30 segons. http://www.youtube.com/watch?v=Lv-sY_z8MNs&feature=youtu.be M’arriba gràcies a Oriol Lladó.

FOTOS:

67. Les fotos de l’any de Reuters, en un vídeo de 3 minuts http://bit.ly/JY8Jzl

68. Els premis World Press Photo 2013 http://www.worldpressphoto.org/awards/2013

69. La Crisis en Fotos. Excelente video con casi 400 fotos del fotoperiodista @morenatti2004 sobre la crisis en España. http://vimeo.com/80274887#

70. Esta emotiva foto de un desahucio ha sido una de las ganadoras del Premio Nacional de Periodismo. A. Garcia Coronado. pic.twitter.com/iceZrjUTwI

71. Un hombre sirio llora sobre el cuerpo de su hijo. pic.twitter.com/3zecQDLbme La foto con la que Manu Brabo ha obtenido el Pulitzer.

72. En abril, falleció el fotógrafo Paco Elvira. Ésta fue una de sus fotografías. Rodolfo Martín Villa con el brazo en alto. pic.twitter.com/l42OMUIojR

73. El Wall Street Journal escull una foto sobre la Via Catalana com a millor foto de l’any. http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/the-wall-street-journal-elige-una-foto-diada-como-mejor-del-ano-2940201#

LLIBRES PERIODÍSTICS

74. ‘Papel Mojado’ és el millor llibre que s’ha escrit sobre la crisi estructural de la premsa a l’Estat espanyol. Made in Pere Rusiñol i la secció Reality News de la revista Mongolia. Centrat en la influència de la banca en el futur de la premsa, sobre tot en quatre casos: Público, El País, El Mundo i La Vanguardia. http://www.eldiario.es/zonacritica/Papel-prensa-fracaso-periodicos-Espana_6_130946927.html

75. Todo #periodista debería leer este certero párrafo de Enric González en “Memorias líquidas” editado por @JotDownSpain pic.twitter.com/heGEicEVeuBJCP5u_CYAAoBTL.jpg_large76. Amb el llibre ‘Warcelona, una història de violència’, el fotoperiodista Jordi Borràs  i Pol·len Edicions posen sobre la taula la violència als carrers de Barcelona, violència en totes les seves cares i expressions possibles: un contenidor cremat, una mirada, una pallissa, una pedrada esberlant un vidre, una amenaça armada i uniformada, una bandera estripada… violència com a recurs dels que no tenen res o com a excusa per tapar les vergonyes del mal govern. http://www.pol-len.cat/products/warcelona

77. Foc a la Barraca. Recull d’articles i reflexions del periodista, ara diputat al Parlament, David Fernàndez. Amb pròleg de la Montserrat Santolino. http://www.viruseditorial.net/index.php

78. ‘Game over. Partits polítics, corrupció i vicis del sistema’ del periodista d’El Periódico Fidel Masreal. Amb pròleg de Joan Subirats. Parla sobre política, però inclou una crítica potent als mitjans de comunicació i als periodistes de política. http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/game-over-analisis-critico-sistema-partidos-2818535

79. ‘Et presento el jutge Garzón’, de la periodista Sònia Bagudanch. Una biografia no autoritzada on es presenta la cara més fosca del superjutge. És el primer exemplar d’una col·lecció de llibres sobre Periodisme que promet molt impulsada pel Grup Barnils i l’editorial Saldonar http://www.media.cat/2013/04/03/sonia-bagudanch-presenta-el-garzon-que-hem-patit-en-una-biografia-no-autoritzada/

EXPERIÈNCIES

31

80. Fos a negre. Aquesta és la última imatge que s’ha vist al plató de Canal 9  pic.twitter.com/ebkxYIKBZv  12.19 del matí. 29 de novembre de 2013. El govern del PP al País Valencià va tancar en directe les emissions de Canal 9. [VÍDEO] Últim minut de lluita de #RTVVnoestanca https://www.youtube.com/watch?v=VH7pdx9TdP8

81. Premi Memorial Gomis de Periodisme Solidari per a la corresponsal en terres africanes Gemma Parellada. Aquí teniu una entrevista a la web de la Fundació per la Pau.  http://fundipau.org/parlant-de-pau-amb-gemma-parellada/

82. Premi Cirilo Rodríguez per a la corresponsal catalana d’El Mundo a l’Afganistan des de fa una pila d’anys: Mónica Bernabé. http://www.elmundo.es/elmundo/2013/05/24/comunicacion/1369417422.html “Es la única reportera española que vive en este país. Sus crónicas destripan el día a día de un territorio en el que bulle el conflicto y que busca un porvenir”.

83. TIME nombra al Papa Francisco Persona del Año pic.twitter.com/0tzCaCwH7A Le define como “septuagenario superestar” Fue elegido en substitución del papa Benedicto XVI, que cedió en vida el papado a su sucesor por la dificultad de enfrentar los problemas y corruptelas en El Vaticano.

84. La Fundación Civio activa el projecte @quien_manda, un mapa del poder a l’Estat espanyol. Pinta ben interessant! http://quienmanda.es

85. ¿Qué ocurre hoy en Haití? Un libro sobre sus terremotos no contados, por la activista e investigadora Iolanda Fresnillo. Regálalo desde #OpenBazaar http://goteo.org/bazaar/6

86. El setmanari d’informació alternativa Directa va aconseguir 33.300 euros, de 829 mecenes, en un exitós Verkami per microfinançar un canvi de la revista, iniciar el procés de cooperativització del col·lectiu i renovar la seva web. Va ser un èxit. Demanaven 22.000 euros i van aconseguir 33.000. http://www.verkami.com/projects/5711-la-directa-es-transforma-mes

87. La capçalera Avui ja supera La Veu de Catalunya com la més longeva de la història de la premsa en català? http://ow.ly/23vepU via @Carles_Ribera, vicedirector d’El Punt Avui.

88. L’1 de març va néixer la revista Alternativas Económicas, un mensual especialitzat en qüestions econòmiques des d’una perspectiva progressista. Així es presentaven al seu primer número: http://alternativaseconomicas.coop/posts/alternativas-economicas-ya-a-la-venta Els seus impulsors són tres periodistes d’alt nivell: Andreu Missé, Pere Rusiñol i Ariadna Trillas.

89. Maig de 2013. Neix Catalunya Plural, de la mà de la Fundació Periodisme Plural, la versió catalana d’Eldiario.es  http://www.eldiario.es/catalunya/opinions/Neix-catalunyapluralcat_6_130596942.html

90. “La Maleta de Portbou” –> Josep Ramoneda llança una revista d’humanitats i economia http://comunicacio21.cat/2013/09/josep-ramoneda-llanca-una-revista-d%e2%80%99humanitats-i-economia/

91. (Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana -> 11 idees sobre com seran els mitjans web del futur http://wp.me/pI0YG-8O

92. Un diario holandés financiado a través de ‘crowdfunding’ recauda 1 millón de euros en ocho días http://bit.ly/12bx1g4  #periodismoemprende Via Silvia Cobo.

93. La bona gent del projecte Som Atents, col·lectiu d’estudiants i professors de Periodisme, a la UAB. Fan crítiques periodístiques i fan els reportatges que els agradaria publicar.  http://www.somatents.com/

94. Una de les últimes perles està escrita per la professora i periodista Catalina Gayà, la millor mirada del periodisme català: “Una niña escocesa de 9 años se convirtió en un fenómeno mediático al publicar en un blog fotos de los tristes almuerzos de su escuela” http://www.somatents.com/martha-payne/#.UrysXfZFju1

95. Màrius Carol serà el proper director de La Vanguardia en substitució de José Antich, que feia 13 anys que n’exercia el càrrec. Perfil crític de Carol made in l’Observatori Media.cat http://www.media.cat/2013/12/11/un-periodista-de-paper-couche-al-front-de-la-vanguardia/

96. Informe: ‘Qui són els què ens marquen l’opinió?’ Qui mana a les tertúlies? Anàlisi sobre qui són i com són les persones encarregades de conformar l’opinió pública a Catalunya. A partir d’un buidatge dels participants a espais d’opinió dels mitjans amb més audiència, surt un rànquing dels tertulians més influents -segons les vegades que es participa i tenint en compte l’audiència- i s’analitza el perfil.  http://www.media.cat/2013/03/24/informe-qui-son-els-que-ens-marquen-lopinio/

97. La vida íntima de un kiosko (o cómo hacer un #reportweet). Post de Silvia Cobo en su blog. Cuenta la historia de Cyril Petit,  redactor jefe del semanario Le journal du Dimanche. “Renunció a quedarse el pasado lunes en su cómodo y calentito despacho. El periodista decidió pasar la jornada en un kiosko del centro de París y os digo una sola cosa: en París hace un frío que pela”. http://silviacobo.com/kiosklive-como-hacer-un-reportaje-en-twitter/

98. 20 anys del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Vídeo de la campanya de promoció i contra la precarietat laboral dels periodistes  http://www.youtube.com/watch?v=TFVLsaT5oKw

99. Sorgiment del nou col·lectiu Mitjans en Lluita https://twitter.com/MitjansenLluita “Sense informació no hi ha llibertat” Protesta de @mitjansenlluita davant del govern català pic.twitter.com/1AERD8aPTeBNmlrmnCIAA3PhK.jpg_large————————————————————————–

100. El Periódico de Catalunya anuncia el segrest del reporter Marc Marginedas a Síria. “La portada que nunca hubiéramos querido publicar” #MarcTesperem pic.twitter.com/XZkOab5GhY

101. El Mundo anuncia el secuestro de Javier Espinosa y Ricardo García Vilanova, también en Siria. El corresponsal en Oriente Próximo y el reconocido fotógrafo ‘freelance’ fueron capturados el 16 de septiembre. El Mundo colgó un especial en su web sobre la desaparición de los dos periodistas -> http://www.elmundo.es/e/ja/javier-espinosa.html

Anuncis

Crida d’urgència, precària i indignada pel Tancament de Canal 9

«Primer van anar contra els precaris i els sense contracte,

i com jo no era ni precari ni sense contracte, no vaig fer res.

Després van anar contra Canal 9 i van tancar la televisió,

però com jo era ni treballador de Canal 9 ni valencià, tampoc vaig fer res.

Quan finalment van venir per mi i em van acomiadar,

ja no hi havia ningú que pugués protestar»

A les 12.19 del matí d’un 29 de novembre de 2013 la policia va tancar en directe la televisió pública autonòmica del País Valencià.  He fet aquesta adaptació d’urgència, precària i indignada del poema de Martin Niemölleral -habitualment atribuït a Bertold Brecht- pel cas del Tancament de Canal 9.

«Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista,
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista,
Cuando vinieron a por los judíos,
no pronuncié palabra,
porque yo no era judío,
Cuando finalmente vinieron a por mi,
no había nadie más que pudiera protestar.»

Martin Niemöller (Lippstadt, Renania del Norte-Westfalia, 1892 – Wiesbaden, Hesse, 1984)

 

 

Microperiodisme contra la crisi dels mitjans?

El microperiodisme és el futur del periodisme independent?
És bo? És dolent?

Aix, no ho sé.
Ningú no ho sap.

El company Marc Andreu anomena “minifundisme periodístic” a aquesta extraordinària explosió de nous mitjans, sobretot a l’Estat espanyol amb Eldiario.es, Infolibre.es, La Marea, Alernativas Económicas, Mongolia o Jotdown. És un concepte interessant. Dóna per pensa-hi.

Guardeu-vos nou minuts per veure aquest interessant vídeo titulat “Periodistas contra la crisis” penjat a Youtube per Guia Cultural Videoreportajes. Comença així: “Según las cifras, 1 de cada 10 profesionales del periodismo se quedaron sin trabajo. Pero esta crisis tan brutal ha provocado que nazca una gran cantidad de medios nuevos”. Pasen y vean.

(Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana

Actualment mitjans en paper i nous mitjans digitals estan pensant, repensant i tornant a pensar les seves estratègies sobre el futur de la premsa a Internet. Ja us dic des del principi que les anades i vingudes dels últims cinc anys em fan pensar que ningú no té ni p… idea de cap a on anem ni què carai s’ha de fer.

Tot i això estic convençut que, malgrat la crisi econòmica i la crisi de la premsa, vivim una de les millors èpoques de la història recent per fer periodisme. És més fàcil, més barat, més potent, més global, més interactiu, amb més facilitats tecnològiques, més democràtic i amb més potencials lectors que en cap altre període de la història de la Humanitat. L’únic problema, són, com sempre, els diners. Aix! Tossudament, cal seguir intentant-ho.

Fa un temps vaig llegir un article publicat a El País que es titulavaEl boom de la prensa digital latinoamericana, escrit per Juan Diego Quesada, sobre Plaza Pública (Guatemala), Reporte Indigo, Animal Político y Sin Embargo (México), El Faro (Salvador), Confidencial (Nicaragua), Verdad Abierta y La Silla Vacía (Colombia), Idi reporteros (Perú), Puercoespín y Chequeando (Argentina). Entre el que explicava l’article i la collita de l’experiència de fracassos pròpia, van sorgir algunes idees sobre quines serien les característiques bàsiques dels nous mitjans digitals basats en el periodisme independent i crític contra el poder. Si voleu fer un The Guardian, un New Yorker o una BBC això que va aquí sota no us serveix de res. Però si voleu fer una altra cosa, no sé com dir-li, però una altra cosa, mireu-vos-ho.

(* en castellà, perquè l’original estava en castellà i l’elaboració posterior m’ha sortit així)

1.- Apuesta por el periodismo con estándares altos de calidad. Bien escrito, casi literario, reportajes largos, en profundidad, con acceso a todas las fuentes, con gráficos y fotografías trabajadas. Sin paja. Todo calidad, 100% pura.

2.- Mezcla de profesionales salidos los medios tradicionales de prensa, radio y televisión con jóvenes nativos digitales. Experiencia e imaginación. Agenda de contactos y desparpajo creativo.

3.- Aprovechar las facilidades técnicas y los bajos costos que proporciona la Red a la difusión de la información.

4.- Una redacción pequeña y relativamente barata. Ep! Todos con contrato y bien pagados.

5.- Slow journalism (periodismo reposado). La cosa es fácil: un restaurante, con productos de la huerta, en una masía, cocinando a fuego lento, suele ser mejor que un McDonalds aunque la comida tarde en hacerse. O no? Y pagamos por él porque nos gusta comer bien. Habría que aplicar lo mismo al periodismo: incluso en internet. “Llegan tarde al escenario de la noticia, casi siempre cuando todos los periodistas de otros medios se han ido, e intentan reconstruir el rompecabezas de lo ocurrido”, reivindica el artículo de Quesada.

6.- Dar relevancia a los datos. Rebuscar en las bases de datos, los registros mercantiles y el Boletín Oficial del Estado con el único objetivo de “fiscalizar a los gobiernos”. Por ejemplo, alguno de los medios latinoamericanos que destaca el artículo cuenta con un ingeniero informático que baja y clasifica información pública con ayuda de robots y un antropólogo con experiencia en estadística para hacer análisis. Flipante, no?

7.- Transparencia y contacto directo con el lector. Sea físicamente –fiestas, encuentros, entrevistas colectivas- o virtualmente. Si los jóvenes consumen horas y horas como locos en las redes sociales habrá que estar ahí para dialogar con ellos. La interconectividad permite mantener un diálogo abierto con los lectores 24/7: y, de paso, corregir errores y buscar noticias exclusivas. “Prueba enviar un tuit a los grandes medios. No te van a contestar. No hay nadie al otro lado”, insisten.

8.- “Toda la culpa es de García Márquez”, asegura Quesada. “Los que hacemos periodismo narrativo e investigación hemos pasado por cursos o talleres de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano”, concreta uno de los periodistas latinoamericanos entrevistados. “Descubrimos ahí que la crónica es el modelo más acertado para retratar la realidad”, apuntilla. ¿Quién diríais que es nuestro particular García Márquez? Vamos a escribir crónicas, carajo!

9.- El texto no es nada sin lo multimedia: el vídeo, las imágenes en movimiento. Recuerden que es un invento que tiene más de cien años. Ya sería hora de ponerlo en práctica en la web sin tantos reparos ni miedos ni precaución. Hay que ponerse las pilas.

10.- Las futuras webs están obligadas a sacar productos en papel. Periódicamente. Productos casi de lujo para lectores que demanden calidad pero en formato vieja escuela. El olor del papel de la revista recién imprimida. ¿No os encanta? “Pensábamos que la conexión a redes iba a ser mejor para estas fechas pero no es así. No queremos marginar a buena parte de la población mexicana”, reconoce el director de Reporte Indigo, una de las webs destacadas por el artículo.

11.- Hay que cubrir política, economía, cultura, sí, sí, sí, pero las nuevas webs apuestan por los llamados “temas ciudadanos”, impulsados por la sociedad civil, de las protestas sociales, de las quejas en la parada del autobús y en la cola de la panadería. Son, dicen en el artículo de El País, “los temas que más consumen los jóvenes”. Pone el ejemplo que en Reporte Indigo las noticias más leídas en su portal en 2012 tienen que ver con el Yo Soy 132, un movimiento en México que reivindica un cambio radical en la forma de gobernar el país. Aquí vendrían a ser, por poner algún ejemplo, las infos sobre el 15-M, las mareas de la Educación y la Sanidad o las manifestaciones por la independencia de Catalunya.

Què us sembla? S’equivoquen molt aquests llatinoamericans?

És impossible fer-ho sense diners?

Els que treballem a mitjans de comunicació “clàssics”, ja ho fem tot això? Ho hem de fer més i millor?

L’Anuari Media.cat: visca l’SlowJournalism!

L’últim Dia Mundial de la Llibertat d’Expressió vam presentar l’Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 com un exemple més de #BonPeriodisme i una aposta per l’SlowJournalism. Davant la suposada crisi del periodisme, només reivindiquem una cosa: més periodisme. Tossudament. El projecte, ideat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, publica cada any quinze reportatges sobre quinze temes que, segons la seva opinió i després d’observar els mitjans amb lupa durant tot l’any, han sigut poc o gens tractats pels principals mitjans dels Països Catalans. Tot i algunes crítiques rebudes, seguim insistint que la idea de fer l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes; no és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació de la importància del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Els meus companys i jo mateix, al diari El Punt Avui, ho intentem fer cada dia.

El Roger Palà, periodista compromès i coordinador de l’Anuari, ho explica així:

“Vivim un temps caracteritzat per l’abundància informativa, pel ritme trepidant i per l’actualització constant dels continguts periodístics. Multitud de notícies ens arriben sense esforç, ja sigui per correu electrònic, a les aplicacions dels nostres telèfons intel·ligents i tauletes o mitjançant les omnipresents xarxes socials. Aquesta abundància col·loca el periodisme –i els periodistes– davant d’un nou repte: anar més enllà del titular impactant i aportar continguts de qualitat per a aquell lector que no en tingui prou amb la immediatesa i la superficialitat del tuit”

El Model Propaganda ideat per Noam Chomsky i Edward Herman fa just 25 anys arriba a afirmar que tota informació ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se als grans mitjans de comunicació: els interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les querelles i les amenaces possibles, fins i tot dels mateixos lectors; i la ideologia dels periodistes del mitjà. Jo afegeixo que tampoc hi ajuden gaire altres factors com la falta de temps i d’espai per explicar les notícies i el treball accelerat a les redaccions. Aquest esquema és una generalització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni al 100%. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden anar contra els interessos del seu propietari o d’alguns dels seus anunciants. Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies contra el poder. En definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex.

No m’enrotllo més. No parlem tant de periodisme i fem més periodisme. Aprofiteu aquest cap de setmana llarg i feu un ullada als reportatges que publiquem a l’Anuari Media.cat de 2012. Cliqueu aquí per llegir els reportatges o baixeu a una d’aquestes llibreries i compreu-lo en paper per 10 euros. S’accepten crítiques!

Per als que preferiu la pel·lícula en lloc de la novel·la, us recomano els [VÍDEOS] resum d’alguns dels reportatges d’aquest Anuari. Mireu, mireu:

–> ONZE MORTS EN DETENCIONS I COMISSARIES (report made in Bertran Cazorla)

–> CIUTAT MERIDIANA, CIUTAT SOLIDÀRIA (report made in Gemma Garcia i Oriol Andrés)

–> 10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI (report made in Francesc Vila)

–> NOU MINISTRES DE FRANCO SOBREVIUEN A FRAGA (report made in Joaquim Vilarnau)

 

 

 

Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo

En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…

Però amb calma! Visca l’slow journalism.

Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.

– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.

– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”. 

– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.

– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”

– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.

– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.

– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.

–  “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.

– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.

– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.

– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.

 

Huesca, 15 de març de 2013

Deu preguntes crítiques contra Chávez i el chavisme

* Arran de la mort d’Hugo Chávez i veient el debat generat, he recuperat del calaix una vella entrevista a Luis Britto García, intel·lectual veneçolà, partidari però crític de la Revolució Bolivariana. Aquesta entrevista va ser publicada al setmanari Directa, al gener de 2008. Fa molts anys ja, però crec que els dubtes, tòpics i crítiques sobre Chávez i el chavisme segueixen igual avui dia. És una entrevista feta, d’acord amb l’escriptor veneçolà, a la contra i a l’atac. Crec que és ideal per a persones que tinguin dubtes raonables sobre què passa a Veneçuela i vulguin una perspectiva alternativa. Després, que cadascú extregui les seves conclusions.  

 

Luis Britto García (Caracas, 1940) és escriptor i investigador en el món de la comunicació. Les seves novel·les ‘Rajatabla’ (1970) i ‘Abrapalabra’ (1979) van guanyar el premi literari Casa de las Américas. Més enllà de la ficció, els seus assaigs són fonamentals per entendre Veneçuela: entre aquests, destaca ‘Venezuela: investigación de unos medios por encima de toda sospecha’. Després d’una llarga trajectòria dins el Partit Comunista, es declara chavista i, alhora, crític del chavisme. “Jo voldria que Chávez fos més radical”, diu. Enlloc d’una entrevista formal, li proposo una entrevista a la contra, tirant-li a sobre totes les acusacions clàssiques contra Chávez, la Revolució Bolivariana i la situació de Veneçuela. 

1.- Diuen que és un pallasso, un vulgar i un maleducat?

Chávez és un president que parla de forma col·loquial i que canta cançons als mítings. És una sort! La majoria de presidents veneçolans eren sempre molt avorrits, almidonats i sense cap carisma. El president té el dret a ser com vulgui mentre tingui el suport de la població. Hi ha molta gent avorrida a Veneçuela, però el poble no vota per ells. Potser és que som un poble poc disciplinat, poc jeràrquic i molt igualitari, i per això volem tractar de tu a tu al president del govern.

2.- Diuen que Chávez és un militar. Com pot l’esquerra confiar en un militar?

I com van poder confiar els francesos en Charles de Gaulle o els estadounidencs en Eissenhower? Els dos eren militars i van ser presidents conservadors. De tota manera, l’oficialitat de l’exèrcit veneçolà ha sigut històricament policlassista i molt obert: està formada per fills de l’oligarquia i de les classes populars, com el mateix Hugo Chávez. Això sorprèn ja que altres exèrcits, com el xilè, tenen una actitud molt de dretes. I, en tot cas, a vegades les armes han de servir a causes humanitàries: la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial o les guerrilles del maquis a la Guerra Civil eren violentes i militars, però feien servir les armes contra el mal.

3.- Diuen que és un colpista perquè va donar un cop d’estat l’any 92 al govern de Carlos Andrés Pérez?

Primer cal saber que no es pot acabar amb un joc respectant les regles del joc imposades pels poderosos. I després, cal recordar que abans de la rebel·lió militar liderada per Chávez, el govern d’aquella època va posar punt i final a la revolta popular del Caracazo amb la massacre de milers de veneçolans pobres a mans de l’exèrcit. Això va deslegitimar de manera absoluta al govern. Carlos Andrés Pérez havia lliurat la sobirània del país al capital estranger i va imposar el seu programa neoliberal a sang i foc.

4.-Diuen que els plans socials, el fi de l’analfabetisme i apropar els hospitals a les zones més pobres del país és només pur populisme i demagògia.

Segons el neoliberalisme, tota mesura amb un caràcter social és populista. Jo crec que populisme és fer servir els mitjans de la tradició nacional i popular per legitimar un projecte de col·laboració de classes, que sovint va acompanyat de mesures d’almoina. El projecte bolivarià ha creat una gran alarma per haver despullat una confrontació de classes a Veneçuela. D’una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras, i d’altra banda, grans sectors populars. Després del referéndum revocatori que va guanyar Chávez, la presidenta de la patronal va afirmar sense amagar-se que “no hem sabut fer arribar el nostre missatge a les masses”. És a dir, el missatge opositor era el missatge de la patronal d’empresaris. Tanmateix, més enllà d’això, et recomano una cosa: pregunta a una família amb un fill salvat d’alguna malaltia pels metges de la missió sanitària Barrio Adentro si considera que això és populisme? Pregunta a una dona que hagi après a llegir i escriure gràcies a la missió educativa Robinson si considera que això és populisme? Quan va arribar Chávez al govern hi havia 300.000 universitaris, i avui hi ha 740.000, i a més s’ha eliminat, segons diu la Unesco, l’analfabetisme de Veneçuela. És populista afavorir l’accés a l’educació de milers de veneçolans? És populisme duplicar la despesa del Govern en Salut i la d’Educació?

5.- Diuen que Chávez és un dictador, que no respecta la voluntat del poble i reprimeix les manifestacions de l’oposició?

Això només es pot respondre amb un somriure. Chávez va patir un cop d’estat, va ser detingut amb la intenció d’executar-lo però va ser posat en llibertat després de que una gran manifestació demanés el seu retorn a la presidència. Però, quan va tornar, no va prendre cap mesura contra els militars i els empresaris que van prendre part en el cop d’estat. No va tancar cap mitjà de comunicació, tot i que les televisions privades van cridar en antena a fer un cop d’estat contra Chávez. Quina classe de dictador és aquest? A Espanya, Tejero es va passar 30 anys a la presó. A Veneçuela, no hi va haver cap represàlia. La voluntat popular ha demostrat, elecció rera elecció, que dona suport a les polítiques de Chávez i el seu govern. La voluntat popular no és la voluntat dels amos dels mitjans de comunicació o de la patronal d’empresaris.

6.- Diuen que Chávez vol perpetuar-se en el poder eternament?

I què diuen aleshores del president dels governs espanyol, francès o britànic? Ells també poden ser reelegits indefinidament. Per què no fan la guerra contra aquests suposats tirans i dictadors europeus abans de fixar-se en el president d’un petit país llatinoamericà? A Veneçuela qualsevol funcionari d’elecció popular pot ser sotmès a un referèndum revocatori a meitat del seu mandat. De fet, contra Chávez es va dur a terme un intent per revocar-lo, i el president va aconseguir el 60% dels vots al seu favor. Quin mandatari europeu sotmet el seu poder a referèndum a meitat de la legislatura? Chávez seguirà en el poder si el poble ho vol, i si no, se’n anirà cap a casa.

7.- Diuen que té un rol molt protagonista i messiànic, no accepta cap successor i es presenta com un salvador de la pàtria?

Bé, això  podria ser més o menys cert, però si el dilema està entre Chávez i vendre la principal indústria del país a interessos estrangers, com vol l’oposició, prefereixo a Chávez. És messiànic voler conservar la sobirania del propi país? Jo crec que no. Tanmateix, si parlem de messianisme, de qui hauríem de tenir por és el del president d’Estats Units, que no només vol “salvar” la seva pàtria sinó el món sencer per mitjà de guerres i d’invasions militars.

8.- Diuen que Chávez vol imposar un partit únic als diferents partits d’esquerra de Veneçuela?

No sé d’on han tret l’adjectiu d’únic. El nom és Partit Socialista Unit de Veneçuela. Lluny de ser una senyal d’autoritarisme, l’objectiu és acabar amb les estructures de partit ja existents i amb la burocràcia del poder. El govern de Chávez va començar amb el suport d’un partit que es deia MVL200, però el grup es va autodissoldre per buscar una major flexibilitat i apropar-se a la gent. Quantes vegades hem vist que un partit que guanya les eleccions s’autodissolgui? Quantes vegades s’ha dissolt el PSOE? Després van crear els Cercles Bolivarians i es van autodissoldre; després el Moviment V República, i va ser suprimit també. L’únic objectiu és crear una nova estructura de partit que aglutini diferents forces de l’esquerra, però ja se sap que no hi seran totes: ni el partit Podemos, ni el Partit Comunista ni el Patria para Todos formaran part d’aquest partit… Tots els partits d’esquerra veneçolans han estat sempre molt minoritaris i per això Chávez volia unificar a la majoria d’organitzacions.

9.- Diuen que va tancar el canal de televisió RCTV.

No. Va ser una cessament de l’emisió. L’espectre radioelèctric, com a quasi tots els països del món, pertany a l’estat. Les televisions tenen concessions per emetre, que duren vint anys segons va establir una llei del president Jaime Lucinchi, un socialdemòcrata. RCTV va arribar al final de la seva concessió i el Govern va optar per no renovar-la degut a una sèrie d’incompliments legals. Però, si us plau, RCTV no està tancada ja que segueix emetent 24 hores al dia per cable, que és un sistema molt popular i massiu a Veneçuela.

10.- Diuen que té un programa de televisió, l’Aló Presidente, on fa propaganda durant hores dels èxits del seu govern fent servir la televisió pública.

L’Aló Presidente és una mena de rendició de comptes setmanal del president davant el seu poble. El programa és transmet per la televisió i la ràdio pública, però a Veneçuela hi ha unes 60 cadenes de televisió i un miler d’emissores de ràdio. Així que, qui no vulgui, no està obligat a veure el programa. Jo crec que res pot impedir que un governant expliqui la seva acció política i respongui a les preguntes que formulen els ciutadans de tot el país. La gent es queixa, fa peticions i exposa les seves crítiques. I el president ha de respondre. El problema dels mitjans de comunicació a Veneçuela no és aquest programa sinó que la majoria de mitjans són privats i han iniciat una gran campanya contra el govern democràtic. Aquests mitjans han incitat a la guerra civil i, fins i tot, a l’assassinat del president. A més, diàriament, s’insulta a la mare de Chávez, que és un dels pitjors insults que es poden fer a Amèrica Llatina, o el titllen de mico. Jo, per exemple, he estat vedat d’aquests mitjans: això sí que es censura. Abans em trucaven, però ara ja no ho fan mai. A Veneçuela no hi ha llibertat d’expressió perquè la tenen confiscada els mitjans de comunicació privats.

….

Com a part extra d’aquella entrevista, li pregunto el perquè alguns mitjans de comunicació tenen aquesta actitud tan crítica amb un president llatinoamericà concret com el de Veneçuela.

Als mitjans de comunicació espanyols s’ataca a Chávez d’una manera radical. Li diuen des de dictador o corrupte… fins a pallasso o maleducat.

Els espanyols, doncs, opinen el mateix que la majoria de mitjans veneçolans. No em sorprèn: respon a que hi ha grans interessos empresarials espanyols que estan sent perjudicats per Chávez. Per exemple, el cas de Repsol, que ha vist com Chávez aturava el procés de privatització de l’empresa pública Petróleos de Venezuela i reduïa així els seus beneficis en el futur. Com Repsol és un dels majors anunciants a la premsa espanyola, no m’estranya la seva actitud.

No?

El problema de fons rau en la lluita pel petroli i el gas, i és una lluita a nivell mundial. Després de la Guerra Freda, que va ser una mena de tercera gran guerra, la quarta guerra mundial va començar a Veneçuela el 27 de febrer de 1989 amb una gran sublevació popular contra el model neoliberal, que es va anomenar el ‘Caracazo’. És una guerra entre pobles i grans organismes financers i empreses transnacionals. El petroli ha arribat ja a la seva cota màxima de producció i ara va de baixada. Per tant, la potència que controli els hidrocarburs serà qui guanyi aquesta guerra mundial. Els escenaris de batalla són diferents, i un d’ells és avui mateix Veneçuela, la reserva de petroli més important a Amèrica. Nosaltres no estem buscant bronca amb ningú; simplement, tenim el dret d’aplicar els beneficis del petroli en benefici del poble veneçolà. Això no és cap heretgia, no?

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

60 tuitaires a seguir per saber-ho tot, tot i tot de la política a Catalunya

Ha començat la legislatura més interessant i -potser- més tensa de la història de Catalunya. Tant en l’eix nacional, com en l’eix social.

Jo visc aquests dies amb il·lusió periodística i política de poder seguir la “Batalla de Catalunya” -de l’extrema esquerra fins la dreta més rància, del referèndum d’independència a la suspensió de l’autonomia- des de la primera línia i fins l’última gota. Veurem, però, si tot acaba en no-res.

Tinc un temor. La primera víctima d’una guerra és la informació. El #BonPeriodisme pot tenir els dies comptats. Els excessos mediàtics poden dur-nos a camins de periodisme de l’odi cap als “altres” que mai no haguéssim imaginat. El soroll de les mil i una declaracions que vindran serà ensordidor.

Keep Calm and get the truth.

Llegeix, mira, remira, observa, escolta, canvia de canal, torna a llegir, informa’t i contrainforma’t. Si no, t’enganyaran.

Tens desenes de vies obertes per informar-te. Una d’elles és el mitjà més lliure, alternatiu i autosatisfactori, la xarxa de Twitter.  Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació: la llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. 

–> Aquí teniu alguns periodistes a seguir…

NOM MITJÀ SEGUIDORS
Jordi Évole La Sexta (Salvados) 862.046
Toni Soler Ara 101.646
Xavier Bosch TV3 (Àgora) 44.703
Jaume Barberà TV3 (Singulars) 41.391
Vicent Partal Vilaweb 23.544
Enric Juliana La Vanguardia 19.472
Francesc-Marc Àlvaro Freelance 18.062
Xavier Graset Catalunya Ràdio (Oracle) 17.970
Saül Gordillo El Periódico 14.238
Tian Riba TV3 (Divendres) 13.705
Albano-Dante Fachin Cafè amb Llet 10.944
Manuel Cuyàs El Punt Avui 8.663
Roger Palà Enderrock / Nació Digital 7.503
Albert Sáez El Periódico 5.908
Eduard Voltas Time Out 5.886
Oriol Lladó Freelance 5.770
Jaume Clotet Freelance 5.621
Albert Martinez Directa 5.329
Francesc Canosa Freelance 4.722
Ferran Casas Ara 4.633
Quico Salles Nació Digital 4.353
Pere Martí Freelance 3.630
Marc Martinez Rac1 3.263
David Miró Ara 3.260
Guillem Martinez El País 2.923
Carles Ribera El Punt Avui 2.733
Oriol Güell El País 2.706
David Bassa TV3 (Àgora) 2.455
Odei A.-Etxearte El Punt Avui 2.349
Albert Balanzà Nació Digital / L’Independent 2.278
Miquel Noguer El País 2.129
Neus Tomàs El Periódico 2.055
Joan Foguet Singular/Nació Digital 1.863
Anna Serrano El Punt Avui 1.179
Marc Bataller El Punt Avui 1.108

* Menció especial, us recomano seguir a @politica_CAT, amb els tuits informatius sobre la política catalana, elaborats des d’El Punt Avui.

–> I aquí teniu uns quants intel·lectuals i activistes a seguir…

NOM QUÈ FA? SEGUIDORS
Quim Monzó Escriptor 110.901
Miquel Calçada Comunicador 76.194
Vicenç Navarro Politòleg 26.438
Ernest Folch Editor 23.536
Salvador Cardús Sociòleg 18.905
Lluís Foix Comunicador 17.219
Jordi Graupera Politòleg 17.076
Toni Aira Comunicòleg 13.109
Joan Subirats Politòleg 9.462
Agustí Colomines Fundació CatDem 5.729
Gemma Galdon Polítiques i Tecnologies de Seguretat 5.643
Merche Negro Comunicadora 3.547
Edgar Rovira Politòleg 2.556
Miquel Martin Gamisans Comunicador 2.207
Xavier Antich Filòsof 2.138
Montse Santolino Comunicadora 2.014
Jordi Armadans Fundació per la Pau 1.968
Carles A. Foguet Politòleg 1.875
Raimundo Viejo Politòleg 1.870
David Espinós Comunicador 1.818
Jaume Asens Advocat 1.729
Jordi Muñoz Politòleg 1.698
Marc Rius Fundació Nous Horitzons 1.315
Gabriel Colomé Politòleg 1.206
Gemma Ubasart Politòloga 1.202
Xavier Casals Historiador 184

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

PD: Aquest post està dedicat especialment a Arnau Palà Ibàñez perquè el llegeixi fent una cerca per pura casualitat al Google que hi hagi d’aquí quinze o vint anys.

Vuit idees sobre la revolució de les audiències a la premsa a Catalunya entre 2009 i 2012

Els mitjans de comunicació estem patint una doble crisi –l’econòmica i la periodística- però no ens mataran tan fàcilment. N’estic convençut. Digueu-me friki, però he aprofitat el cap de setmana per mirar-me a fons els Baròmetres de la Comunicació des de l’any 2009 fins a ara. Tres anys de crisi econòmica, tres anys d’acomiadaments de milers de companys, tres anys d’aparició/desaparació de diaris i tres anys de continus canvis tecnològics. Diríem que, com a mínim, han sigut tres anys intensos. Rellegir avui aquestes n’ha donat vuit idees interessantilles. Cal conèixer bé què carai passa avui amb això de la premsa per repensar bé el nostre futur. La cosa està fatal, sí, però hi ha moviments positius, que em generen optimisme i que apunten allò del tot està per fer.

* Les enquestes de la Fundacc, que fa cada tres mesos, tenen una mostra de 22.000 entrevistes personals. Això és bastant. Les dades són de lectors (no d’exemplars venuts).
 
* Només he mirat què passa amb la premsa: ni ràdio, ni TV (no tinc tant de temps!).
 

Aleshores, què voleu primer, la bona o la mala notícia pel periodisme català?

Va, comencem, per les bones notícies.

Bones notícies

– El número global de lectors de premsa ha augmentat a l’últim Baròmetre, després d’una època baixant. Fent projeccions de l’enquesta, al 2009, uns 2,3 milions de catalans deien que havien fullejat algun diari d’informació general; a l’última onada de 2012, deien el mateix 2,7 milions. Veníem d’una tendència a la baixa els darrers mesos, i això podria haver-se frenat. Veurem en propers baròmetres. Ep, i la immensa majoria de lectors de diaris són de pagament: 2,5 milions front 600 mil. Això no vol dir que tots els lectors de diari compren el diari, però com a mínim valoren aquella informació i l’intenten consumir per qualsevol via: al bar, a la feina o comprant-lo. Els dos únics diaris que han pujat en lectors des de l’any 2009 fins ara són La Vanguardia i (a causa de la fusió) El Punt Avui. De tota l’oferta de mitjans de comunicació en català (ràdio, TV, premsa), els diaris en català són els que més han augmentat en audiència.

Males notícies

– Si comptem, però, des de la segona meitat de 2011, moment que la crisi a Catalunya repunta, tots els principals diaris del país han perdut desenes de milers de lectors. Aquell moment marca un punt d’inflexió a la baixa en les vendes i en els lectors. Al 2010 i una mica el 2011, el número de lectors de la majoria de capçaleres havia pujat o, com a mínim, s’havia mantingut. Les retallades del govern de la Generalitat en subvencions i publicitat als mitjans han sigut l’estocada final d’uns delmats pressupostos. Seguim en un estat molt crític. En aquest període, han caigut diaris com Público -24 de febrer de 2012- i ADN -22 de desembre de 2011-. El país no es pot permetre perdre més llençols periodístics pel camí.

L’evolució de la premsa de paper de 2009 a 2012, en vuit punts:

1.- La Vanguardia s’emporta una victòria momentània en la lluita amb El Periódico. Els de Godó van agafar el lideratge a principis de l’any 2011 i no l’ha deixat. Històricament, El Periódico era el diari més llegit a Catalunya, però el diari de Zeta ha patit un desgast fort en els últims dos anys en número de lectors: ara se situa ja a una distància de 134 mil lectors. És sorprenent: a finals de 2010, era al revés, El Periódico li treia 60 mil lectors a La Vanguardia. A més, entre finals de 2009 i finals de 2011, El Periódico va créixer i va guanyar 51 mil lectors. El problema per a ells va ser que en el mateix període els de Godó van guanyar uns molt sorprenents 211 mil lectors. La pujada de La Vanguardia en dos anys és igual al número total de lectors de diaris com El País o El Punt Avui. Estrany, però és el que diu el Baròmetre. El canvi de govern a Catalunya –novembre de 2010- podria tenir alguna cosa a veure? Les costoses promocions i el regal de milers de diaris de Godó a trens de Rodalies i universitats són la clau del canvi de lideratge? Podrà mantenir La Vanguardia aquest ritme de gratuïts?

2.- El Periódico va a la baixa, és cert, però ara mateix està amb una xifra de lectors similar que al llunyà 2009. Aleshores, amb 700 mil lectors, eren líders! Els problemes per la propietat, el resituament periodístico-polític després de la caiguda de les esquerres a Catalunya i l’Estat i la lenta adaptació al món d’internet del diari, entre molts d’altres factors, han provocat en els darrers temps una davallada important en número de lectors. Entre finals de 2011 i ara, el diari ha perdut 60 mil lectors. Ells saben millor que ningú que els hi haurà passat. Jo no tinc ni idea de què hi passa a dins. El que està clar és que a la redacció de Consell de Cent no estan acostumats al segon lloc, i les coses han començat a canviar tant al paper com al digital (Saül Gordillo and company).

3.- La fusió d’El Punt Avui ha enfortit el projecte, però ha fet perdre lectors en xifres totals. Just abans de l’adquisició de Corporació Catalana per Hermes, El Punt tenia uns 140 mil i l’Avui uns 120. En total, 260. Amb els dos diaris ja formant part del Grup Hermes però venent-se per separat, a la tercera onada de 2011, es va arribar al pic de lectors amb El Punt amb 180 i l’Avui amb 110, en total, 290.  La fusió, com ja es preveia, va fer baixar l’audiència. Estava previst per diversos motius. Primer, la crisi feia estralls i la premsa diària patia de valent; segon, El Punt va decidir deixar de fer les edicions comarcals, i per tant els lectors que volien informació local al Maresme, Penedès, Vallès o Barcelonès nord van deixar de comprar el diari; i tercer, en fusionar-se van desaparèixer els lectors de l’Avui que només volien Avui i els lectors d’El Punt que només volien El Punt. La primera onada fusionats va donar 245 mil lectors: un espectacular resultat per un diari “nou” com El Punt Avui. Aquesta xifra, però, en successives onades ha anat baixant, primer, fins a 208 i, ara, a 202. La baixada és innegable. La direcció, amb l’arribada d’un nou propietari al març de 2012, ha iniciat canvis importants, tant en el contingut (supressió de la secció de local, i aposta per Política i Economia), en el digital (espereu a la tardor!) i en el màrketing (vegeu el festival de música ‘Catalunya vol viure en llibertat’). Segueix sent el primer diari escrit únicament en català, manté un fortíssim lideratge a Girona i té audiències mitjanes a la resta de demarcacions.

4.- L’Ara segueix una tendència positiva, però em sorprèn que continui una mica lluny dels grans. Sorprèn que un diari com l’Ara -líder a internet, amb una imatge moderna i uns continguts que intenten diferenciar-se de la resta- no hagi fet encara més forat. Després de gairebé dos anys, el diari se situa en les diferents onades entorn els 110.000 lectors de mitjana. Al principi –a la quarta onada de 2011- va sumar 105 i, ara, ha aconseguit pujar fins a 116. Tendència clarament creixent… Per primer cop l’Ara supera –encara que sigui per poc, uns 3 o 4 mil- El Punt Avui a Barcelona, Tarragona i Lleida. Però, és clar, el context de competència de premsa diària en el global de Catalunya és duríssim. És només el vuitè diari entre els d’informació general, tot i que entre la gent jove de Barcelona o al món del Twitter pugui semblar just el contrari. De moment, però, resisteix i això és bo. Personalment considero que seria un notícia excel·lent que el periodisme català pogués mantenir vius almenys quatre diaris fets íntegrament a Catalunya com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara. Això sí a internet s’ha convertit en un temps rècord en el diari líder en català gràcies a un intens i original treball de tota la seva redacció.

5.- El diari més potent de l’Estat i més reconegut internacionalment, El País, va a la baixa a Catalunya. Després d’una important pujada al 2011, la seva audiència al Principat ha tornat a nivells de l’any 2009: uns 218 mil. La capçalera de referència a tot l’Estat va arribar a situar-se, a les onades de 2011, per sobre sempre dels 240 mil. Aquest dur 2012 –dur per a tota la premsa- ha fet que caigués una miqueta, tampoc massa, però sí una mica. El diari, que és líder indiscutible a l’Estat, s’ha de contentar a Catalunya amb la cinquena plaça entre els generalistes. Segurament amb més pàgines sobre informació catalana la cosa seria diferent… però tampoc ningú ho sap. Una curiositat: tot i que no són competència directa (els públics i els continguts són mooooolt diferents), El País i El Punt Avui estan mantenint un interessant frec a frec des de fa dos o tres anys en xifres d’audiència. A la quarta onada de 2011, l’aleshores recentment fusionat El Punt Avui va donar el sorpasso per primer cop a la història i va situar-se per davant –només tres mil lectors amunt- del poderós El País. L’última caiguda de tots dos ha sigut menys forta pels de Prisa. Ara El Punt Avui s’ha quedat a bastant distància, a uns 16 mil lectors d’El País.

6.- Els lectors de Públic/o, on són? No els trobo per enlloc. A l’última onada en que va aparèixer, a fins de 2011, tenia 45 mil lectors. Com tota la premsa ha baixat no és fàcil veure on han anat a parar. Potser ja no compren cap diari? Segurament, per casos personals que conec, ara deuen comprar El País, i aquest supòsit potser és el que ha fet menys dura la caiguda del diari progressista estatal.

7.- Les revistes, setmanals, quinzenals o mensuals, creixen, creixen i creixen. Quasi totes! Des de les revistes del cor –les número 1- fins a les revistes d’informació local passant per les especialitzades en història, cultura o turisme. Ens falta, com sempre he pensat, una bona revista de política i economia de referència com sí tenen als països anglosaxons (Time, Newsweek, Economist), francesos (Le Nouvel Obs, Le Monde Diplomatique) o alemanys (Der Spiegel). Tot arribarà. L’èxit de la periodicitat no diària és un fet innegable. Mireu les dades comparades entre 2009 i 2012, tres anys d’intensa crisi. Comencem: El 9 Nou, el primer dels setmanaris no del cor, passa de 120 a 131 mil; el Tot Mataró i Maresme de 73 a 104; el Capgrós –també de Mataró- de 60 a 95; o el Reclam d’Osona-Ripollès de 58 a 77. També pugen revistes de caire estatal editades a Barcelona com El Jueves (de 102 a 117) o Interviú (87 a 99). Entre les mensuals, la reina és Muy Interesante, que fa un salt brutal: de 296 a 433 mil en tres anys! La segueixen revistes com ara National Geographic (244 a 366), Sàpiens (de 105 a 146, i col·locant-se en quarta posició) o Vogue (que de no tenir versió espanyola al 2009 passa a tenir 124 mil lectors).

8.- El gran canvi, la gran revolució, la gran notícia del periodisme català en aquests últims tres anys és, no doubt!, l’explosió de la informació a internet i les xarxes 2.0. Recordeu que al 2009, ningú tenia idea de què carai era Twitter, i coses com Facebook eren una super novetat que no sabíem si duraria uns pocs mesos. Només una dada, extreta del Baròmetre sobre els mitjans i internet: al 2009, només un 24% -uns 800.000 catalans- accedia a internet per llegir les notícies a les webs de la premsa; a l’última onada de 2012, el percentatge ha pujat a un 60% -quasi 2,7 milions-. Les webs de tots els diaris creixen i creixen a cada Baròmetre i, tot i que el negoci digital encara és insuficient, ja no parlem de futur: parlem de present. El canvi és una revolució: sí o sí?

Doncs, res. Així estem. Després de les dades, ens toca pensar, reflexionar i afrontar un futur dur però il·lusionant. Idees, comentaris, crítiques, autocrítiques? Podeu deixar-les aquí i anem xerrant a través del bloc. Va, ànims a tots els periodistes! Tot és possible.

SERGI PICAZO

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, tristadissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

(Auto) Homenatge a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2011

L’Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics de 2011 és, sens dubte, una de les meves experiències periodístiques més exitoses, més original i on més he après de la meva curta carrera professional. Sóc un dels co-coordinadors junt amb Roger Palà i, ara, ja podem fer-ne un balanç positiu. Això és un auto-homenatge que em faig jo mateix al meu bloc. Onanisme periodístic. Brindo per nosaltres. Sense rubor!

Això de l’Anuari ha resultat una feinada, però ha valgut la pena. Vam juntar quinze bons periodistes per fer quinze reportatges sobre temes silenciats, marginats o oblidats pels grans mitjans. Vam aconseguir que 262 persones ens ajudessin a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Vam sumar a la idea original del Grup de Periodistes Ramon Barnils suports tan diversos com el del professor de periodisme Xavier Giró, el del Col·legi de Periodistes o el d’ONG com Enginyeria sense Fronteres, Setem o l’Observatori del Deute. Vam batre rècords de visites a la web de Media.cat i a la pròpia pàgina de l’Anuari. I, a més a més, la gira de presentacions que estem fent arreu dels Països Catalans ens està permetent fer una cosa poc habitual al nostre gremi: escoltar què hi diu la gent “normal”, la gent de la societat civil, la gent amb ganes de fer coses.

Enmig d’un panorama general de desencís i acomiadaments, sovint un pensa que aquest periodisme que fem -crític amb el poder, sense recursos econòmics i d’un format molt artesanal- no interessa pràcticament ningú. Als convençuts, i poc més. Els nostres continuats fracassos demostraven la hipòtesi. Exemples com l’Anuari dels Silencis, però, donen una empenta a seguir. I seguirem. Tindreu notícies.

Moltes gràcies a totes!

Els mitjans de comunicació de Catalunya patim, segurament, un dels pitjors moments -sobretot econòmic i laboral- dels darrers 30 anys. Però estic convençut que el periodisme viu una de les millors èpoques. Farem història… Ja ho veureu. Espero que el futur del periodisme segueixi estant als mitjans de comunicació, als grans diaris, ràdios i televisions. N’estic convençut. Sense els mitjans no hi ha periodisme. Però el futur del periodisme també deixarà espai a que iniciatives petites, modestes i toca-collons com això de l’Anuari tinguin un paper informatiu rellevant. També n’estic bastant segur.

Per mi, immodestament, l’Anuari dels Silencis és un exemple de #BonPeriodisme. He de dir que ja vaig dir el mateix ara fa un any amb un post sobre el primer any de l’Anuari al 2010 on jo vaig tenir un paper mínim: “Project Censored català”. Pocs diners, però idees clares. Poca experiència, però molt d’esforç. Militància per un periodisme digne, lliure i crític. Aquí us deixo una conversa entre el veterà periodista Siscu Baiges i un servidor al voltant de l’Anuari, el periodisme d’avui dia i els silencis mediàtics. L’entrevista està penjada al canal de 6qTV al Youtube, un projecte que demostra les infinites possibilitats del periodisme digital en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies a totes, de veritat!

[VÍDEO] “La funció social dels mitjans de comunicació”

Reportatge del Latituds, a Televisió de Catalunya: 
“La Funció Social dels Mitjans de Comunicació”

El programa de reportatges, que s’emet al Canal 33 i està dirigit per Jordi Vilardell, ja ens té acostumats al #BonPeriodisme. Exemples en trobareu uns quants penjats a la seva web. Us recomano el seu últim reportatge, “La funció social dels mitjans de comunicació” perquè fa una profunda i encertada reflexió sobre l’estat actual del periodisme.

SINÒPSI: “Els mitjans de comunicació modelen la imatge que tenim del món, els nostres models i els nostres símbols; però molts banalitzen els seus continguts i a Catalunya els de la resta de l’estat fan una forta pressió cultural. Per això des de sectors diversos s’impulsen canvis que permetin utilitzar el potencial de la comunicació pel desenvolupament social”.

VEURE EL VÍDEO: La-funcio-dels-mitjans-de-comunicacio

Per cert, al report hi apareixen dos companys de mil batalles periodístiques: Roger Palà, com a co-coordinador amb mi de l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics de 2011; i el professor Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

ENLLAÇOS (recomanats al bloc del Latituds, i que trobo interessants)

 

AULAMÈDIA, Educació en Comunicació

MEDIA.CAT, Observatori Crític dels Mitjans

ANUARI MÈDIA.CAT Els Silencis Mediàtics del 2011 

Noam Chomsky i les 10 estratègies de manipulació mediàtica.

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

 

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Llibres indispensables per a un periodista

La meva recomanació de “Llibres Indispensables per a un Periodista” aprofitant aquest #SantJordi. Són unes 40 propostes d’ara i de sempre. Són les meves, però s’accepten suggeriments per seguir creixent. Gràcies!
 
Els meus favorits, entre els favorits, segueixen sent les lectures que vaig fer quan era jove a la universitat.
 

Clàssics.

Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

Retratos y encuentros. GAY TALESE

El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

  • Periodisme i literatura.

A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

  • L’estat (més o menys actual) del periodisme.

Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

Ojo con los media!  MICHEL COLLON

La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

Desinformación. PASCUAL SERRANO

  • Vides de periodista.

La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

Vida de un periodistaBEN BRADLEE

Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

  • Internet i 2.0.

La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

35 periodistes “a seguir” a Twitter

Probando, 1, 2, probando, probando…

#BonPeriodisme a Twitter. Invent del diable. Oportunitat històrica. El mitjà és el missatge? Periodista, emissor i receptor, que arriba directament i sense filtre al lector, que també és emissor i receptor. Quina cosa raríssima! De què carai ens pot servir als periodistes? El viatge, colze a colze, de periodisme i Twitter agafa velocitat de creuer. No sabem on anem, però hi anem, tant si us agrada com si no, hi anem. Fins quan? Un any, una dècada? La majoria naveguem buscant encara entendre de què carai va tot això. Això del Twitter és ja una autèntica obsessió per a molts. Aix! 😉

Jo no en sé gaire. Segueixo molts periodistes però també molts polítics, alguns escriptors i uns quants activistes socials: en general, segueixo agitadors. Però, sobretot sobretot sobretot, em fixo molt en què estan fent una sèrie de, diríem, “Tuitaires Líders”.

Per deformació, segueixo moltíssims periodistes. Massa? No sé si saben molt o poc sobre el Twitter, però em van molt bé per estar al dia de tot el que passa (bé, no, perdó, de tot el que passa a la Xarxa…). Us podria recomanar un centenar o així. La majoria d’ells fan #BonPeriodisme als seus mitjans: ràdio, tele, premsa… Però us voldria recomanar només 35. No són els 35 millors periodistes que conec -ni molt menys! ni boig! ni parlar-ne!- però sí estic segur que són 35 periodistes que estan provant coses diferents sobre la manera de fer periodisme a Twitter. Val la pena seguir-los. Veurem com els hi va!

Fan #BonPeriodisme al 2.0. A mi em serveix molt el que fan. Proven coses, informen, opinen, comenten, fan broma… I si s’equivoquen en algun tuït, com a mínim serà perquè s’hi arrisquen!

Aquest seria el meu diari particular de Twitter.               (*Sé que hi ha poques dones, I know!!!)

POLÍTICA i ECONOMIA

Ignacio Escolar ‏ @iescolar

Director de eldiario.es. Fundador y primer director de Público. Autor de escolar.net. Analista política en radio y televisión. Más en www.escolar.net/about

Vicent Partal ‏ @vpartal

Director de VilaWeb. Ja sou de +VilaWeb? www.mesvilaweb.cat

Carlos E. Cué ‏ @carlosecue

Periodista de EL PAÍS especializado en política

José Luis Sastre ‏ @jl_sastre

Periodista. Cadena SER

Jaume Clotet ‏ @jaumeclotet

Periodista. Som el que signem.

Carles Ribera ‏ @Carles_Ribera

Periodista. Subdirector @ElPuntAvui. Gironí a Barcelona http://about.me/carlesribera

Oriol Güell @oriolgd

Jefe El País Cataluña. Politólogo (UAB’95). Periodista vocacional. Explorador frustrado.

Ferran Casas ‏ @Ferrancm

Tinc 34 anys, sóc el cap de política de l”ARA’ i intento preservar la mirada perplexa.

David Bassa ‏ @david_bassa

Periodista de TV3

Xavier Alegret ‏ @XAlegret

Periodista. Redactor de l’Econòmic

Jaume Freixes ‏ @JaumeFreixes

Periodista de TV3, Televisió de Catalunya. News and politics reporter.

 

SOCIAL

Juan Luis Sánchez ‏ @juanlusanchez

periodista. Sociedad, Redes, Derechos Humanos. Cofundador de Periodismo Humano y ahora hacia nuevas aventuras

Albert Martínez ‏ @albertmartnez

(sense bio)

Montse Santo ‏ @montsanto

Comunicadora, periodista, analista i activista de la comunicació x al canvi social. Treballo (de moment) en cooperació internacional.

Jordi de Miguel ‏ @jordidemiguel

Periodista, comunicador social. Redactor a @La_Directa i membre de http://cicomunica.blogspot.com.

Col·lectiu Contrast ‏ @ContrastGrup

Col·lectiu de periodistes. Volem fer periodisme per transformar la societat. Treballem al projecte documental Després de la Pau despresdelapau.wordpress.com

Álvaro Martinez ‏ @alvaromartinez

Redactor d’@escacc | Coordinador de @noticiesdin i soci de l’@ACCC_ | CV: http://linkd.in/fncE4n | Aquí, opinions *personals*

 

MÓN LOCAL

Antonio Baquero ‏ @antoniobaqueroi

Reportero de sucesos de sucesos en @elperiodico_cas, especialista en terrorismo y exreportero de guerra. No renuncio a abordar el crimen desde la ciencia

Edu Martín-Borregón ‏ @emartinborregon

Comunicació, periodisme i fotografia (freelance) — Director de @TrSolidaria, coorganitzador del @TerrassaNtweets i gaudint amb @5x55terrassa

Joan Rueda ‏ @Joan_Rueda

Periodista d’El Punt Avui, secció Catalunya. Nascut a Terrassa.

Meritxell M. Pauné ‏ @la_txell

#la_txell (Esplugues de Llobregat, 1985) és una periodista catalana especialitzada en informació local barcelonina i en temàtiques educatives i sobre joventut.

 

INTERNACIONAL

Jordi Perez Colome ‏ @jordipc

Periodista. Esto es el twiter de Obamaworld. Hablo sobre todo de política americana y su influencia. O sea, del mundo.

Pascual Serrano ‏ @pascual_serrano

Periodista. España. Su útlimo libro es Contra la neutralidad (Editorial Península)

Monica García Prieto ‏ @monicagprieto

Corresponsal en Oriente Próximo basada en Beirut para @phumano y @cuartopoder. Pluriempleada nata. Y workaholic vocacional.

Lola Huete Machado ‏ @missylolahuetem

Journalistin von EL PAÍS. Redactora de EL PAÍS SEMANAL. Writer/blogger/traveler… Existo, luego escribo. Y aquí son mis opiniones, de nadie más.

Xavier Aldekoa ‏ @xavieraldekoa

Corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica La Vanguardia, Africa Correspondent Col·laborador a Rac-1, DEIA, Magazine i Radio Euskadi.

 

COMUNICACIÓ i NOVES TECNOLOGIES

Media.cat ‏ @MediacatCat

Observatori crític dels mitjans

Juan Varela ‏ @periodistas21

Periodista y consultor de medios. Autor de Periodistas21.com

Toni Piqué ‏ @ampique

Journalist. Consultant on content development & newsroom organisation.

Escacc ‏ @escacc

Tendències en comunicació i indústries culturals. Tuitejant @marcroca, @csolaniubo i @alvaromartinezhttps://www.facebook.com/fundacioescacc #10enCom

Silvia Cobo ‏ @silviacobo

Periodista /freelance journalist. Writing about media, journalism and social media. Autora del libro: Internet para periodistas (mayo 2012, UOC editorial).

 

CULTURA

Roger Palà   @RogerPala

Periodista. Sóc cap de redacció d’Enderrock. Escric el bloc ‘Al darrera la nevera’. Col·laboro a El Punt Avui, Mèdia.cat, la Directa, El Temps i Nació Digital.

Joan Foguet ‏ @joanfoguet

Periodista, però bona persona

Oriol Lladó ‏ @oriolllado

Periodista. Piulo sobre sostenibilitat, cultura/es i Badalona. Segons el Klout sóc broadcaster i tinc un índex de 62.

Iolanda Parra ‏ @iolandaparra

Periodista i antropòloga. Membre de Contrast. Faig servir twitter per aprofundir en l’antropologia, la investigació per la pau, les migracions i el periodisme.

 

LA CONTRAPORTADA

365d365e   @365d365e ‏

Aquell paio que un any va fer 365 entrevistes en 365 dies (bé… en 425).

 

De tota manera, podeu seguir les meves llistes de ‘Basics’ i ‘Periodistes’ al meu perfil de Twitter: @sergipicazo

“Si te van a matar, no te suicides”

Us recomano la profunda, contundent i intel·ligent conferència sobre #BonPeriodisme que va donar la periodista Soledad Gallego-Díaz a l’Escuela de Periodismo d’El País-UAM. Gallego-Díaz, que va formar part de la primera redacció d’El País l’any 1976, és ara directora adjunta i corresponsal a l’Argentina.

El mateix diari va publicar la seva conferència en format article el 16 de març. Jo us proposo un resum, basat en les idees-clau, en només set punts. Val la pena. Ella, una periodista integrada i professionalista, creu que en les bondats del sistema de comunicació actual -jo no gaire- però el text mostra algunes cosetes interessants. Tot el que diu no serveix de res sinó ho emmarques dins el Model Propaganda de Chomsky i Herman. Però, ens serveix com a base per (re)pensar el Periodisme d’Avui.

Si te van a matar, no te suicides

De puro miedo a la muerte de los periódicos, los periodistas terminaremos pegándole un tiro al periodismo. La peor manera de suicidarse es limitarse a vocear distintas versiones. Periodismo es indagar y buscar la verdad

 

1) Una manera de suicidarse es creer que el periodismo es “nuestro”, de una generación determinada de periodistas, que nos hemos convertido en sus guardianes, en los guardianes de sus esencias y que somos los únicos con derecho o autoridad para ejercer su control. Esa es una idea bastante letal y funesta, porque lleva a no aceptar cambios, a negarse a ver las nuevas realidades y, sobre todo, porque impide precisamente lo que más necesitamos, un debate abierto entre periodistas de todas las generaciones y de todos los distintos medios, que nos permita recuperar influencia como profesionales.

2) El problema no es si sigue existiendo el periódico en papel o en la tableta. El problema es: qué es el periodismo en esta nueva época, cómo le afectan esas nuevas herramientas y si esas herramientas y nuevos procesos pueden deteriorar, o romper incluso, las reglas básicas de nuestra profesión.

3) Otro modo de suicidarse es confundir periodismo y comunicación. Uno de los mayores peligros es que la comunicación asfixie al periodismo. Cuanto más sé del mundo de la comunicación, más exigente me vuelvo con el mundo del periodismo. ¿Todo es periodismo? Desde luego que no. Quizás todo es comunicación, pero el periodismo tiene reglas, normas y objetivos determinados.

4) Ya he mencionado las reglas que enumeraron Kovach y Rosenstiel. Me gustaría también recordar las recomendaciones de Albert Camus a los periodistas. Sus reglas. Eran estas: “Reconocer el totalitarismo y denunciarlo. No mentir y saber confesar lo que se ignora Negarse a cualquier clase de despotismo, incluso provisional”.

5) Otra manera de suicidarnos es rendirse a la prisa. Siempre ha habido prisas en este oficio. Desde aquellos tiempos en que Reuters decidió enviar una paloma mensajera para adelantar algunas informaciones económicas, siempre hemos tenido que trabajar bajo presión. Pero una cosa es trabajar con prisas y otra, suprimir completamente el contexto de los hechos para ganar tiempo. La instantaneidad es un fenómeno formidable, pero no debe suplir a la obligación de proporcionar ese contexto.

6) La peor manera de suicidarse es dejar de indagar los hechos y limitarse a vocear las distintas versiones. Eso no es periodismo. Volvemos a la comunicación, que consiste en compartir mensajes, y no en averiguar qué tienen de cierto.

7) Termino ya. Nadie sabe nada del futuro. Los periodistas, menos que nadie. Limitemos a describir lo que pasa en el presente y expliquemos por qué pasa.

Això és una història! “El telegrafista del Titànic”

No sé si és estrictament #BonPeriodisme.

Però, com em va suggerir la meva inseparable Simone de Beauvoir, sembla un “article mític”.

El relat fa venir ganes de llegir, llegir i llegir. El periodisme no és només explicar la veritat, descobrir les intimitats del poder i aconseguir exclusives mai explicades. El periodisme, per a mi, també és un fabulós i magnífic instrument -tècnica i estratègia- per transportar-nos a nous móns desconeguts o endinsar-nos dins històries increïbles. This is an story! Històries, històries, històries… Ja ens ho deia l’altre dia Jaume Clotet en una interessant reflexió sobre el periodisme d’avui dia: “Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les”. Parafrasejant a aquell, ens calen històries d’ara…

Aquesta, però, és una història antiga i ja explicada: la del Titanic. Però, l’article, escrit en primera persona per un tal Harold Bride, el telègrafista del Titanic, ens mostra aquelles últimes hores del naufragi més famós la història. No és un reportatge d’anàlisi ni potser el millor periodisme mai fet, però és una història real, ben escrita i publicada a la premsa de l’època.

Senzillament, gaudiu d’aquesta perla:

Per Harold Bride

 

El relat comença així. Imagineu aquell instant:

“Recordé que él estaba muy cansado y me levanté sin vestirme, y fui a relevarlo. Ni siquiera sentí el impacto. Apenas si me daba cuenta de lo que pasaba hasta que el capitán vino a vernos. No hubo sacudida alguna”

* Troballa periodística aconseguida gràcies a l’inesgotable font del company Ivan Vila. Seguiu-lo, seguiu-lo…

Periodisme per la pau: què carai és això?

Fa uns anys ja, el periodisme per la pau va injectar-se, de cop i a contracorrent, a les nostres venes. El culpable va ser el periodista i mestre de periodistes Xavier Giró. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que, en comptes de “corresponsals de guerra”, la premsa hauria de tenir “corresponsals de pau”. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que els periodistes, en comptes de subratllar tota violència, odi i enfrontament –malgrat fos per criticar o denunciar-, haurien d’escriure tot impulsant valors de pau i reconciliació quan expliquen els conflictes. Però, clar, ¿com fer-ho quan et toca escriure per a un mitjà de comunicació? Uff, difícil, però no impossible.

Què pensa el professor Xavier Giró sobre la pau i la violència? 

El projecte de reportatges Després de la Pau, que com molts sabeu he estat fent durant l’any 2011 amb els companys del col·lectiu Contrast, és justament un bon exemple de Periodisme de Pau. Els reports volen posar l’èmfasi en les iniciatives de pau, reconciliació, memòria i justícia que han sorgit en països que han patit violències internes extremes i sagnants en els darrers 40 anys. Els dos primers capítols van ser Bòsnia i Líban. Els dos següents, ja confirmats pel 2012, seran Ruanda i Guatemala. Podríem aterrar a aquests països i posar el focus de la nostra càmera sobre la violència que encara resta, l’odi que encara passeja pels pobles o els silencis que criden més del que callen. Sería lícit, sería periodístic. I tant! Tanmateix, hem optat per anar-hi per posar el focus en els processos de reconciliació entre comunitats o en les iniciatives per la memòria de l’horror: en les coses que sí han funcionat, tot i que siguin poques. Tot i admetre que l’odi, la violència i la injustícia continuen presents, la sèrie dels documentals Després de la Pau optarà per mostrar l’altra cara de la moneda.

El gran periodista de Televisió de Catalunya, Joan Roura, ens va ajudar molt a fer el reportatge del Líban. És un referent per a nosaltres. Però, en públic i en privat, ens critica sempre el mateix: 1) que això del periodisme per la pau és una etiqueta inútil (“Hi ha periodisme i prou!”) i 2) Que al Líban, país que ell coneix millor que nosaltres, no hi ha pau ni hi haurà, i que tot això que gravem “són quatre pacifistes, ben intencionats, però sense poder d’influència”. Té raó i no té raó.

Generalment, els periodistes acostumem a cobrir, de manera profunda i extensa, les guerres. En canvi, pràcticament cap periodista s’interessa per anar a cobrir les paus. Durant anys i anys, les guerres al Líban (1975-1990) o a Bòsnia (1992-1995) van ser retransmeses quasi en directe per centenars de “corresponsals de guerra”. Un cop signats els acords de pau, la majoria dels periodistes va decidir o va ser obligada a tornar cap a casa o viatjar a altres racons bèl·lics del món. Ara, però, 15 o 20 anys després, algú havia d’anar a fer periodisme sobre la pau. (Ah! I, si podem, malgrat no li agradi a en Roura, farem periodisme de pau i periodisme per la pau).

Després de la Pau ha girat per diferents ciutats de Catalunya i el País Valencià amb l’ojectiu de sensibilitzar per la pau. Intentem explicar què s’ha fet i què no s’ha fet en els processos de pau, reconciliació i memòria a Bòsnia i Líban. Sense jutjar si és bo o dolent. Però posant l’accent en aquelles iniciatives que sí han funcionat. Val la pena. La pau és el gran tema silenciat quan els mitjans parlen sobre els conflictes. Això no vol dir que amagarem allò que no ha funcionat.

El periodisme de pau és un camí llarg, difícil i complicat. Esperem arribar-hi.

Sergi Picazo

 

* Vols seguir llegint?

El meu twitter

Error: Twitter did not respond. Please wait a few minutes and refresh this page.

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat