//
archives

Història

This category contains 11 posts

Deu preguntes crítiques contra Chávez i el chavisme

* Arran de la mort d’Hugo Chávez i veient el debat generat, he recuperat del calaix una vella entrevista a Luis Britto García, intel·lectual veneçolà, partidari però crític de la Revolució Bolivariana. Aquesta entrevista va ser publicada al setmanari Directa, al gener de 2008. Fa molts anys ja, però crec que els dubtes, tòpics i crítiques sobre Chávez i el chavisme segueixen igual avui dia. És una entrevista feta, d’acord amb l’escriptor veneçolà, a la contra i a l’atac. Crec que és ideal per a persones que tinguin dubtes raonables sobre què passa a Veneçuela i vulguin una perspectiva alternativa. Després, que cadascú extregui les seves conclusions.  

 

Luis Britto García (Caracas, 1940) és escriptor i investigador en el món de la comunicació. Les seves novel·les ‘Rajatabla’ (1970) i ‘Abrapalabra’ (1979) van guanyar el premi literari Casa de las Américas. Més enllà de la ficció, els seus assaigs són fonamentals per entendre Veneçuela: entre aquests, destaca ‘Venezuela: investigación de unos medios por encima de toda sospecha’. Després d’una llarga trajectòria dins el Partit Comunista, es declara chavista i, alhora, crític del chavisme. “Jo voldria que Chávez fos més radical”, diu. Enlloc d’una entrevista formal, li proposo una entrevista a la contra, tirant-li a sobre totes les acusacions clàssiques contra Chávez, la Revolució Bolivariana i la situació de Veneçuela. 

1.- Diuen que és un pallasso, un vulgar i un maleducat?

Chávez és un president que parla de forma col·loquial i que canta cançons als mítings. És una sort! La majoria de presidents veneçolans eren sempre molt avorrits, almidonats i sense cap carisma. El president té el dret a ser com vulgui mentre tingui el suport de la població. Hi ha molta gent avorrida a Veneçuela, però el poble no vota per ells. Potser és que som un poble poc disciplinat, poc jeràrquic i molt igualitari, i per això volem tractar de tu a tu al president del govern.

2.- Diuen que Chávez és un militar. Com pot l’esquerra confiar en un militar?

I com van poder confiar els francesos en Charles de Gaulle o els estadounidencs en Eissenhower? Els dos eren militars i van ser presidents conservadors. De tota manera, l’oficialitat de l’exèrcit veneçolà ha sigut històricament policlassista i molt obert: està formada per fills de l’oligarquia i de les classes populars, com el mateix Hugo Chávez. Això sorprèn ja que altres exèrcits, com el xilè, tenen una actitud molt de dretes. I, en tot cas, a vegades les armes han de servir a causes humanitàries: la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial o les guerrilles del maquis a la Guerra Civil eren violentes i militars, però feien servir les armes contra el mal.

3.- Diuen que és un colpista perquè va donar un cop d’estat l’any 92 al govern de Carlos Andrés Pérez?

Primer cal saber que no es pot acabar amb un joc respectant les regles del joc imposades pels poderosos. I després, cal recordar que abans de la rebel·lió militar liderada per Chávez, el govern d’aquella època va posar punt i final a la revolta popular del Caracazo amb la massacre de milers de veneçolans pobres a mans de l’exèrcit. Això va deslegitimar de manera absoluta al govern. Carlos Andrés Pérez havia lliurat la sobirània del país al capital estranger i va imposar el seu programa neoliberal a sang i foc.

4.-Diuen que els plans socials, el fi de l’analfabetisme i apropar els hospitals a les zones més pobres del país és només pur populisme i demagògia.

Segons el neoliberalisme, tota mesura amb un caràcter social és populista. Jo crec que populisme és fer servir els mitjans de la tradició nacional i popular per legitimar un projecte de col·laboració de classes, que sovint va acompanyat de mesures d’almoina. El projecte bolivarià ha creat una gran alarma per haver despullat una confrontació de classes a Veneçuela. D’una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras, i d’altra banda, grans sectors populars. Després del referéndum revocatori que va guanyar Chávez, la presidenta de la patronal va afirmar sense amagar-se que “no hem sabut fer arribar el nostre missatge a les masses”. És a dir, el missatge opositor era el missatge de la patronal d’empresaris. Tanmateix, més enllà d’això, et recomano una cosa: pregunta a una família amb un fill salvat d’alguna malaltia pels metges de la missió sanitària Barrio Adentro si considera que això és populisme? Pregunta a una dona que hagi après a llegir i escriure gràcies a la missió educativa Robinson si considera que això és populisme? Quan va arribar Chávez al govern hi havia 300.000 universitaris, i avui hi ha 740.000, i a més s’ha eliminat, segons diu la Unesco, l’analfabetisme de Veneçuela. És populista afavorir l’accés a l’educació de milers de veneçolans? És populisme duplicar la despesa del Govern en Salut i la d’Educació?

5.- Diuen que Chávez és un dictador, que no respecta la voluntat del poble i reprimeix les manifestacions de l’oposició?

Això només es pot respondre amb un somriure. Chávez va patir un cop d’estat, va ser detingut amb la intenció d’executar-lo però va ser posat en llibertat després de que una gran manifestació demanés el seu retorn a la presidència. Però, quan va tornar, no va prendre cap mesura contra els militars i els empresaris que van prendre part en el cop d’estat. No va tancar cap mitjà de comunicació, tot i que les televisions privades van cridar en antena a fer un cop d’estat contra Chávez. Quina classe de dictador és aquest? A Espanya, Tejero es va passar 30 anys a la presó. A Veneçuela, no hi va haver cap represàlia. La voluntat popular ha demostrat, elecció rera elecció, que dona suport a les polítiques de Chávez i el seu govern. La voluntat popular no és la voluntat dels amos dels mitjans de comunicació o de la patronal d’empresaris.

6.- Diuen que Chávez vol perpetuar-se en el poder eternament?

I què diuen aleshores del president dels governs espanyol, francès o britànic? Ells també poden ser reelegits indefinidament. Per què no fan la guerra contra aquests suposats tirans i dictadors europeus abans de fixar-se en el president d’un petit país llatinoamericà? A Veneçuela qualsevol funcionari d’elecció popular pot ser sotmès a un referèndum revocatori a meitat del seu mandat. De fet, contra Chávez es va dur a terme un intent per revocar-lo, i el president va aconseguir el 60% dels vots al seu favor. Quin mandatari europeu sotmet el seu poder a referèndum a meitat de la legislatura? Chávez seguirà en el poder si el poble ho vol, i si no, se’n anirà cap a casa.

7.- Diuen que té un rol molt protagonista i messiànic, no accepta cap successor i es presenta com un salvador de la pàtria?

Bé, això  podria ser més o menys cert, però si el dilema està entre Chávez i vendre la principal indústria del país a interessos estrangers, com vol l’oposició, prefereixo a Chávez. És messiànic voler conservar la sobirania del propi país? Jo crec que no. Tanmateix, si parlem de messianisme, de qui hauríem de tenir por és el del president d’Estats Units, que no només vol “salvar” la seva pàtria sinó el món sencer per mitjà de guerres i d’invasions militars.

8.- Diuen que Chávez vol imposar un partit únic als diferents partits d’esquerra de Veneçuela?

No sé d’on han tret l’adjectiu d’únic. El nom és Partit Socialista Unit de Veneçuela. Lluny de ser una senyal d’autoritarisme, l’objectiu és acabar amb les estructures de partit ja existents i amb la burocràcia del poder. El govern de Chávez va començar amb el suport d’un partit que es deia MVL200, però el grup es va autodissoldre per buscar una major flexibilitat i apropar-se a la gent. Quantes vegades hem vist que un partit que guanya les eleccions s’autodissolgui? Quantes vegades s’ha dissolt el PSOE? Després van crear els Cercles Bolivarians i es van autodissoldre; després el Moviment V República, i va ser suprimit també. L’únic objectiu és crear una nova estructura de partit que aglutini diferents forces de l’esquerra, però ja se sap que no hi seran totes: ni el partit Podemos, ni el Partit Comunista ni el Patria para Todos formaran part d’aquest partit… Tots els partits d’esquerra veneçolans han estat sempre molt minoritaris i per això Chávez volia unificar a la majoria d’organitzacions.

9.- Diuen que va tancar el canal de televisió RCTV.

No. Va ser una cessament de l’emisió. L’espectre radioelèctric, com a quasi tots els països del món, pertany a l’estat. Les televisions tenen concessions per emetre, que duren vint anys segons va establir una llei del president Jaime Lucinchi, un socialdemòcrata. RCTV va arribar al final de la seva concessió i el Govern va optar per no renovar-la degut a una sèrie d’incompliments legals. Però, si us plau, RCTV no està tancada ja que segueix emetent 24 hores al dia per cable, que és un sistema molt popular i massiu a Veneçuela.

10.- Diuen que té un programa de televisió, l’Aló Presidente, on fa propaganda durant hores dels èxits del seu govern fent servir la televisió pública.

L’Aló Presidente és una mena de rendició de comptes setmanal del president davant el seu poble. El programa és transmet per la televisió i la ràdio pública, però a Veneçuela hi ha unes 60 cadenes de televisió i un miler d’emissores de ràdio. Així que, qui no vulgui, no està obligat a veure el programa. Jo crec que res pot impedir que un governant expliqui la seva acció política i respongui a les preguntes que formulen els ciutadans de tot el país. La gent es queixa, fa peticions i exposa les seves crítiques. I el president ha de respondre. El problema dels mitjans de comunicació a Veneçuela no és aquest programa sinó que la majoria de mitjans són privats i han iniciat una gran campanya contra el govern democràtic. Aquests mitjans han incitat a la guerra civil i, fins i tot, a l’assassinat del president. A més, diàriament, s’insulta a la mare de Chávez, que és un dels pitjors insults que es poden fer a Amèrica Llatina, o el titllen de mico. Jo, per exemple, he estat vedat d’aquests mitjans: això sí que es censura. Abans em trucaven, però ara ja no ho fan mai. A Veneçuela no hi ha llibertat d’expressió perquè la tenen confiscada els mitjans de comunicació privats.

….

Com a part extra d’aquella entrevista, li pregunto el perquè alguns mitjans de comunicació tenen aquesta actitud tan crítica amb un president llatinoamericà concret com el de Veneçuela.

Als mitjans de comunicació espanyols s’ataca a Chávez d’una manera radical. Li diuen des de dictador o corrupte… fins a pallasso o maleducat.

Els espanyols, doncs, opinen el mateix que la majoria de mitjans veneçolans. No em sorprèn: respon a que hi ha grans interessos empresarials espanyols que estan sent perjudicats per Chávez. Per exemple, el cas de Repsol, que ha vist com Chávez aturava el procés de privatització de l’empresa pública Petróleos de Venezuela i reduïa així els seus beneficis en el futur. Com Repsol és un dels majors anunciants a la premsa espanyola, no m’estranya la seva actitud.

No?

El problema de fons rau en la lluita pel petroli i el gas, i és una lluita a nivell mundial. Després de la Guerra Freda, que va ser una mena de tercera gran guerra, la quarta guerra mundial va començar a Veneçuela el 27 de febrer de 1989 amb una gran sublevació popular contra el model neoliberal, que es va anomenar el ‘Caracazo’. És una guerra entre pobles i grans organismes financers i empreses transnacionals. El petroli ha arribat ja a la seva cota màxima de producció i ara va de baixada. Per tant, la potència que controli els hidrocarburs serà qui guanyi aquesta guerra mundial. Els escenaris de batalla són diferents, i un d’ells és avui mateix Veneçuela, la reserva de petroli més important a Amèrica. Nosaltres no estem buscant bronca amb ningú; simplement, tenim el dret d’aplicar els beneficis del petroli en benefici del poble veneçolà. Això no és cap heretgia, no?

Anuncis

Llibres indispensables per a un periodista

La meva recomanació de “Llibres Indispensables per a un Periodista” aprofitant aquest #SantJordi. Són unes 40 propostes d’ara i de sempre. Són les meves, però s’accepten suggeriments per seguir creixent. Gràcies!
 
Els meus favorits, entre els favorits, segueixen sent les lectures que vaig fer quan era jove a la universitat.
 

Clàssics.

Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

Retratos y encuentros. GAY TALESE

El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

  • Periodisme i literatura.

A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

  • L’estat (més o menys actual) del periodisme.

Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

Ojo con los media!  MICHEL COLLON

La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

Desinformación. PASCUAL SERRANO

  • Vides de periodista.

La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

Vida de un periodistaBEN BRADLEE

Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

  • Internet i 2.0.

La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

Això és una història! “El telegrafista del Titànic”

No sé si és estrictament #BonPeriodisme.

Però, com em va suggerir la meva inseparable Simone de Beauvoir, sembla un “article mític”.

El relat fa venir ganes de llegir, llegir i llegir. El periodisme no és només explicar la veritat, descobrir les intimitats del poder i aconseguir exclusives mai explicades. El periodisme, per a mi, també és un fabulós i magnífic instrument -tècnica i estratègia- per transportar-nos a nous móns desconeguts o endinsar-nos dins històries increïbles. This is an story! Històries, històries, històries… Ja ens ho deia l’altre dia Jaume Clotet en una interessant reflexió sobre el periodisme d’avui dia: “Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les”. Parafrasejant a aquell, ens calen històries d’ara…

Aquesta, però, és una història antiga i ja explicada: la del Titanic. Però, l’article, escrit en primera persona per un tal Harold Bride, el telègrafista del Titanic, ens mostra aquelles últimes hores del naufragi més famós la història. No és un reportatge d’anàlisi ni potser el millor periodisme mai fet, però és una història real, ben escrita i publicada a la premsa de l’època.

Senzillament, gaudiu d’aquesta perla:

Per Harold Bride

 

El relat comença així. Imagineu aquell instant:

“Recordé que él estaba muy cansado y me levanté sin vestirme, y fui a relevarlo. Ni siquiera sentí el impacto. Apenas si me daba cuenta de lo que pasaba hasta que el capitán vino a vernos. No hubo sacudida alguna”

* Troballa periodística aconseguida gràcies a l’inesgotable font del company Ivan Vila. Seguiu-lo, seguiu-lo…

Sinatra vs. Talese, el periodisme musical que ha fet història

Quan encara estudiava Periodisme, un amic i recomanable periodista, Roger Palà, em va demanar que li busqués un llibre sobre reportatges clàssics de la revista Rolling Stone. Anys 60, anys 70. Quan la revista Rolling Stone valia la pena, clar. Vaig al·lucinar. Reportatges musicals –més aviats, sociomusicals, políticomusicals- com mai no els havia llegit. El llibre era de tapes verdes i dures, en una edició molt antiga, pàgines groguenques, molt i molt usat… però ni el Roger ni jo aconseguim recordar el seu títol.

El llibre, però, i segurament la Rolling Stone, eren la prova que un periodisme musical i cultural més interessant, més profund i més radical era possible. El Roger ho intenta, i a vegades aconsegueix, a les pàgines de l’Enderrock.

 

Però, anant a les arrels, un altre company i amic periodista, l’Ivan Vila, em recomana llegir-me aquest mític reportatge del cantant Frank Sinatra escrit pel també mític periodista Gay Talese. Una joia, que està penjat a internet gràcies a Letras Libres. No és el clàssic panegíric, de publicitat i promoció en que s’ha convertit avui la majoria del periodisme sobre música. És crític, és descriptiu, exposa el millor i pitjor Sinatra.

El títol és innegablement bo: “Sinatra está resfriado”. No hi ha res més a dir.

NOTA: El report és llarguíssim, impossible de llegir sencer. Però comenceu igualment i deixeu-lo quan no pugueu més. No importa. Cinc minuts de lectura seran suficients per entendre l’estil.

I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)

Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.

Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.

Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?

Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.

Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.

Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.

Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya

Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.

Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:

A SANT FELIU DE LLOBREGAT

25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)

A BARCELONA:

28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ) 

14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)

19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)

A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.

* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.

La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació  postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.

Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos  iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.

Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.

O del nostre perfil al Twitter.

Homenatge urgent a Josep Pernau

Diuen els que en saben que Josep Pernau va ser un mestre de periodistes. Avui ha mort a Barcelona als 80 anys després de cinc dècades dedicades a fer més entenedor el món entre els lectors. 

Alguns, encara joves, no hem tingut la sort de conèixer-lo. L’hem llegit ja només en articles d’opinió i a la seva històrica columna ‘Opus mei’ a El Periódico de Catalunya, però els veterans d’aquesta i d’altres redaccions ens diuen i ens repeteixen que va ser un dels millors en això del #BonPeriodisme. 

Aquesta columna, escrita per Pernau el setembre de 2005, parla sobre l’ofici d’escriure opinió: “Confessions del columnista”

Això és el que han escrit d’ell, avui, a corre-cuita, d’urgència.

*Aniré ampliant els articles a mesura que vagin arribant.
 

Vicent Partal, director de Vilaweb. “El meu director” 

Antoni Maria Piqué, al bloc Paper Papers. “Josep Pernau, 1930-2011”

Josep Maria Cadena, periodista, secretari general del Consell de la Informació. “Tenia un fortíssim esperit de servei”

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… 😉 

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

Reivindicar l’octubre de 1934

El primer #BonPeriodisme d’un bloc del segle XXI són dos articles escrits l’any 1934. Reivindicació dels mestres. Qui perd els orígens perd la identitat. Visca el periodisme clàssic! Morin els 140 caràcters. Declaració d’intencions.

Primer consell d’El Perseguidor. No llegiu un diari només. No us creieu el que us expliquin. La veritat sí que existeix. Però… contrasteu, compareu i, aleshores, escolliu.

Els Fets d’Octubre del 34 són encara avui motiu de polèmica entre historiadors, periodistes i polítics. Aquí tenim dos articles, dos punts de vista, dos móns. Cal llegir-los tots dos.

Gaziel, el conegut periodista i director de La Vanguardia, no va veure mai de bon ull la rebel·lió de Companys. Agustí Calvet –conegut com a Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona 1964), va escriure l’endemà el seu famós article Apuntes de una noche inolvidable, subtitulat “Para los catalanes del mañana”. Feia el que s’ha anomenat periodisme d’orientació, modalitat de gènere d’opinió per guiar els lectors davant fets importants. L’article començava així:

“Viernes 5.- Paro general, dispuesto por elementos al servicio del Gobierno de Cataluña. Cosa nunca vista: un paro de esta clase, organizado por el Poder público.

En fin: desde mi casa de Sarriá hay que bajar a Barcelona. No circulan trenes ni tranvías. Apenas hay algún taxi. Bajo en un auto de alquiler que casualmente lleva patente particular y parece un coche propio. A pesar de ello, en la calle de Balmes, ante la Confederación de la Industria Taxista, nos detienen en forma destemplada. Aducimos algunas razones y, mientras vacilan, continuamos. Llego al periódico. Recibo informes toda la mañana. Las cosas parecen agravarse. En la Generalidad hay un optimismo, una actividad, una fiebre realmente extraordinarios”

L’article és crític amb l’actitud rebel del president Companys i la Generalitat.

“En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada… Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.”

Una visió completament diferent la va donar un periodista molt menys conegut que Gaziel: Lluís Aymamí (Barcelona 1899-Mèxic 1979). Ell estava amb Companys aquell dia i va descriure minuciosament tot el que passava al Palau de la Generalitat. El seu article El 6 d’Octubre tal com jo l’he vist  (quan cliqueu heu de baixar una mica per trobar l’article) no va poder ser publicat a la premsa de l’endemà pel fracàs del moviment insurreccional. Però, mesos després, Aymamí el va publicar com un llibre-reportatge, que es va convertir en un petit best seller del moment. En dos mesos, es van fer tres edicions de l’obra; i parlem de març de 1935.

Escriu perles, com aquesta:

“A l’últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca distància del micròfon, comenta llegint: “Catalans!”… Quan arriba a la frase esperada “…i proclama l’Estat Català…” una gran ovació frenètica i el xiscle esporàdic d’una dona interrompen el discurs. Companys repeteix: “…i proclama l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola”.

A mesura que s’entreveu el naufragi, el reportatge d’Aymamí capta amb sinceritat la desesperança que en aquell moment històric es respira dins el Palau de la Generalitat.

“En aquells moments, sota la impressió desagradable i tràgica d’un tiroteig cada vegada més fort i granejat, a les fosques i sentint-se incessantment el sonar dels timbres dels telèfons, pensàrem –no sabem per quina mena d’associació d’idees- en l’espectacle de la Plaça de la República poc abans. Sentíem encara l’eco de les paraules del President Companys, els aplaudiments i els crits de la multitud, i aleshores, aquella multitud que ens havia semblat imponent i vibrant, ja no ens ho semblà tant. Recordàvem que la Plaça no s’havia omplert del tot com altres vegades. De seguida pensàvem que l’hora no era gaire a propòsit, que hi havia vaga de tramvies i taxis i de metros. Que segurament hi havia molts milers de ciutadans que haurien vingut, però s’havien concentrat amb les armes a l’espatlla en indrets diversos de la ciutat…

Pensàvem això, i el que passava ens anguniejava. (…) Pensàvem això, materialment a les fosques. I –consti que no volem fer un joc de paraules- no ho vèiem gens clar”.

Setembre

Uff! Gràcies a totes per l’interès inicial, regalat i generós en descobrir #BonPeriodisme a través d’aquest bloc encara d’incerta glòria

Sigui per ser un gandul, per ignorància o per mostrar una imatge d’obertura i pluralitat que sempre et fa quedar bé al 2.0., us volia demanar idees, propostes i recomanacions d’algun article o reportatge -d’aquells excel·lents, flipants- que us hagi colpit com a persones darrerament. Des d’un article publicat la setmana passada fins al magnífic llibre-reportatge de John Reed Ten days that shock the world sobre la Revolució Russa del 1917. 

El #BonPeriodisme, com els vells rockers, mai no mor!

Envieu-me la info per mail, twitter, FB o amb un comentari a aquest post.

I, please, please, please, us demano 13 metres d’aventatge. Comencem al setembre, vale? És una promesa. Amb piles carregades, periodisme a les venes i projectes al cor. Tossudament alçats.

Fins ara.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Sí, sóc el Picazo. Aquest ha de ser el meu futur bloc. De moment, però, és només una mena de web de presentació.
 
La meva situació personal i laboral actual m’impedeix escriure un bloc com cal. Ara mateix estic treballant intensament a la redacció d’El Punt i de l’Avui i, alhora, culminant la primera fase del projecte de documentals Després de la Pau -de moment, Bòsnia i Líban- amb els companys de Contrast i Fora de Quadre.
 
Però, en realiat, la meva lluita quotidiana, tal com diria l’escriptora Marisa Madieri, és la recerca de la “profunditat del temps”.
 
“La profundidad del tiempo es una reciente conquista mía. El tiempo, antes casi sin dimensiones, reducido a mero presente debido a una vida apresurada, acosada por un turbión de obligaciones y de alegrías robadas, ahora se despliega en horas livianas, se dilata y se arrellana”      Marisa Madieri

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat