//
archives

Estats Units

This category contains 5 posts

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

Això és una història! “El telegrafista del Titànic”

No sé si és estrictament #BonPeriodisme.

Però, com em va suggerir la meva inseparable Simone de Beauvoir, sembla un “article mític”.

El relat fa venir ganes de llegir, llegir i llegir. El periodisme no és només explicar la veritat, descobrir les intimitats del poder i aconseguir exclusives mai explicades. El periodisme, per a mi, també és un fabulós i magnífic instrument -tècnica i estratègia- per transportar-nos a nous móns desconeguts o endinsar-nos dins històries increïbles. This is an story! Històries, històries, històries… Ja ens ho deia l’altre dia Jaume Clotet en una interessant reflexió sobre el periodisme d’avui dia: “Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les”. Parafrasejant a aquell, ens calen històries d’ara…

Aquesta, però, és una història antiga i ja explicada: la del Titanic. Però, l’article, escrit en primera persona per un tal Harold Bride, el telègrafista del Titanic, ens mostra aquelles últimes hores del naufragi més famós la història. No és un reportatge d’anàlisi ni potser el millor periodisme mai fet, però és una història real, ben escrita i publicada a la premsa de l’època.

Senzillament, gaudiu d’aquesta perla:

Per Harold Bride

 

El relat comença així. Imagineu aquell instant:

“Recordé que él estaba muy cansado y me levanté sin vestirme, y fui a relevarlo. Ni siquiera sentí el impacto. Apenas si me daba cuenta de lo que pasaba hasta que el capitán vino a vernos. No hubo sacudida alguna”

* Troballa periodística aconseguida gràcies a l’inesgotable font del company Ivan Vila. Seguiu-lo, seguiu-lo…

Sinatra vs. Talese, el periodisme musical que ha fet història

Quan encara estudiava Periodisme, un amic i recomanable periodista, Roger Palà, em va demanar que li busqués un llibre sobre reportatges clàssics de la revista Rolling Stone. Anys 60, anys 70. Quan la revista Rolling Stone valia la pena, clar. Vaig al·lucinar. Reportatges musicals –més aviats, sociomusicals, políticomusicals- com mai no els havia llegit. El llibre era de tapes verdes i dures, en una edició molt antiga, pàgines groguenques, molt i molt usat… però ni el Roger ni jo aconseguim recordar el seu títol.

El llibre, però, i segurament la Rolling Stone, eren la prova que un periodisme musical i cultural més interessant, més profund i més radical era possible. El Roger ho intenta, i a vegades aconsegueix, a les pàgines de l’Enderrock.

 

Però, anant a les arrels, un altre company i amic periodista, l’Ivan Vila, em recomana llegir-me aquest mític reportatge del cantant Frank Sinatra escrit pel també mític periodista Gay Talese. Una joia, que està penjat a internet gràcies a Letras Libres. No és el clàssic panegíric, de publicitat i promoció en que s’ha convertit avui la majoria del periodisme sobre música. És crític, és descriptiu, exposa el millor i pitjor Sinatra.

El títol és innegablement bo: “Sinatra está resfriado”. No hi ha res més a dir.

NOTA: El report és llarguíssim, impossible de llegir sencer. Però comenceu igualment i deixeu-lo quan no pugueu més. No importa. Cinc minuts de lectura seran suficients per entendre l’estil.

“Why the revolution will not be tweeted”

“La revolució no serà tuitejada”

Si tens un titular tan bo,

et dius Malcolm Gladwell, i ets un veterà de The New Yorker,

Si pots comparar la lluita pels drets civils dels negres americans amb la del joves iranians d’avui contra els Aiatolàs,

i fas un report sobre l’activisme polític i el nous mitjans socials d’internet,

és fàcil que acabis escrivint una crònica referent que passarà a la història del #BonPeriodisme mundial (llàstima que l’escrivís abans de l’anomenada Primavera Àrab).

Les primeres línies ja són una desmitificació total del fenòmen tecnològic, dels gurus 2.0. i de les revoltes per internet:

Cuando el año pasado los jóvenes de Irán se alzaron, el Departamento de Estado americano le pidió a Twitter que no interrumpiera el servicio para apoyar la organización estudiantil contra el régimen. Al igual que en Moldavia unos meses antes, la prensa anunciaba la Revolución Twitter. Pero, al parecer, las cosas no fueron tan así. ¿Cuál es el alcance real de las redes sociales y sus herramientas en el activismo político? ¿Pueden suplantar o siquiera cooperar con la vieja militancia? El periodista norteamericano Malcolm Gladwell, que con sus artículos en The New Yorker consiguió darle una vuelta de tuerca brillante al periodismo de investigación sobre temas sociales, culturales y científicos, busca respuestas del futuro en el presente y en el pasado.

David Simon: ¿periodisme vs. internet?

Només tres motius pels quals llegir-se aquesta llarga, profunda i revel·ladora entrevista a David Simon (Washington, EUA, 1960), experiodista del Baltimore Sun i famós autor de la sèrie políciaca de televisió The Wire, feta pel periodista Pedro de Alzaga.

1.- Perquè parla “clarito, clarito” sobre el periodisme d’abans, d’ara i del futur.

2.- Perquè no té pèls a la llengua contra els empresaris que volen reduir el periodisme a quatre ordinadors i contra els gurús que volen convertir el periodisme en un bloc de “periodisme ciutadà”.

3.- Perquè és capaç de respondre, en deu meravelloses línies, què és el periodisme avui dia, i què no ho és:

El periodismo, cuando se practica adecuadamente, es un acto increiblemente delicado, ético y exigente de tiempo que requiere conocer un asunto, mantener las fuentes, saber qué usar y qué no usar de estas fuentes, volver cada día para saber qué es nuevo y relevante en la institución que estás cubriendo y escribir de un modo sofisticado que a la larga desvele cosas complicadas sobre esa institución. Es algo que no puede hacerse desde el cuarto de estar, sino desde la calle y con llamadas telefónicas. La mejor gente que he conocido lo hacía, y cubría las instituciones durante ocho, nueve o diez años. En los periódicos de hoy en día, los reporteros con 10, 15 o 20 años de experiencia se han ido y no confío en que vayamos a descubrir lo que deberíamos descubrir en el ayuntamiento, en el departamento de policía o en el sistema escolar porque el reportero de 24 años que lo cubre lleva sólo seis meses.

Pels que no tingueu temps o sigueu una mica ganduls, us recomano almenys llegir aquesta resposta de David Simon:

¿Cree que tendremos mejor información en el futuro, que el buen periodismo prevalecerá?
Sí, pero sólo cuando el periodismo resuelva el problema de sus fuentes de ingresos. Internet fue hecho para pagar y financiará el periodismo profesional. No me refiero a blogueros, sino a reporteros y editores profesionales. Y será financiado, tal vez por instituciones sin ánimo de lucro, que sería lo más recomendable, tal vez por compañías que inviertan el dinero en la calidad antes de coger los beneficios. En cualquier caso, cuando los dinosaurios de la industria dejen camino, las cosas cambiarán.
Internet es más rápido, más limpio y más barato y cuando se use adecuadamente permitirá el renacimiento del periodismo. Pero tenemos que pagar por él. No mucho, sólo un poco cada mes, igual que pagamos la factura del cable o del teléfono móvil. Alguien llegará y dirá: “¿Sabe qué? Si podemos contar a la gente lo que sucede en Baltimore, en San Luis, en San José o en cualquier otro lugar del mundo donde la gente quiera saber qué está pasando en su comunidad, en su ayuntamiento o en el cuartel de la policía, deberíamos hacerlo. Tal vez no sean el cuarto de millón o el medio millón que leen los periódicos, sino sólo 80.000 personas. Pero si estás 80.000 personas pagan 10 dólares al mes, es suficiente para mantener una redacción completa”. Es más que el presupuesto de la redacción del Baltimore Sun. Alguien se dará cuenta de cómo hacerlo y eso será el principio, el renacimiento del periodismo.
Pero cuando suceda no será amateur. No séra un bloguero pensando si llama a alguien de la comisaría o decidiendo si comenta la noticia de un periódico. Será un tipo que vaya todos los días a cubrir una institución, mantenga fuentes y averigüe quién roba y quién no roba, quién es honesto y quién no lo es, y lo cuente como un profesional. Porque ese producto todavía tiene sentido, es viable y en algún momento alguien lo necesitará, pero los periódicos lo han olvidado.

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat