101 moments periodístics de l’any 2013

Aquest és el meu resum, periodísticament parlant, de l’any 2013.

El millor del #BonPeriodisme en 101 moments.

Els articles que més m’han interessat, els reports amb els que més he aprés, les opinions bàsiques per entendre el món i els vídeos i documentals més potents de la xarxa d’aquest trist, pobre i dissortat 2013.

Un any viscut a la intempèrie. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

No és cap llista exhaustiva. L’únic que representen els textos i els vídeos seleccionats són les meves dèries, obsessions i interessos. Però, de tota manera, crec que per molts de vosaltres seran un punt de partida per recordar i reflexionar sobre la Catalunya, l’Estat i el món que deixem enrere aquest any.

Aquest any 2013 he començat a fer classes de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Jo sóc avui aquell xaval de barri, cagat de por però suant il·lusió, que va trepitjar per primer cop l’edifici de totxos de la facultat aquell setembre de 1998. Dedico, doncs, aquest recull de #BonPeriodisme als meus alumnes: dubtosos, preocupats, fastiguejats, estressats i atemorits per professors veterans ‘aguafiestas’; però que m’agraden aquells dies on se’ls veu traspuar periodisme en vena.

ARTICLES

1. Web-doc dels NSA Files i el Cas Snowden, a The Guardian. The Snowden files reveal a number of mass-surveillance programs undertaken by the NSA and GCHQ. The agencies are able to access information stored by major US technology companies, often without individual warrants, as well as mass-intercepting data from the fibre-optic cables which make up the backbone of global phone and internet networks. The agencies have also worked to undermine the security standards upon which the internet, commerce and banking rely. http://www.theguardian.com/world/the-nsa-files

2. Muere Nelson Mandela, el hombre que liberó a la Sudáfrica negra. Crónica fantástica de John Carlin, especialista en Sudáfrica y biógrafo de Mandela, para El País. Periodismo de 24 quilates. http://internacional.elpais.com/internacional/2013/03/28/actualidad/1364463433_244316.html

3. 65 països, inclòs l’Estat espanyol, amb risc alt o molt alt de revolta social durant l’any 2014, segons la revista conservadora The Economist.  http://www.economist.com/news/21589143-where-protest-likeliest-break-out-ripe-rebellion

4. Hugo Chávez, visto por Ignacio Ramonet, en Le Monde Diplomatique. La muerte del presidente venezolano golpeó la América Latina insurrecta. “Como un huracán, como un ciclón, como un tifón indomable, el verbo de Chávez y el ejemplo de las realizaciones de la revolución bolivariana han despertado toda América Latina. Y ha surgido aquí la más brillante generación de líderes excepcionales de la historia. La incapacidad de la clase política tradicional para canalizar la revuelta de los menos favorecidos abrió el camino a dirigentes nuevos, de origen sindical, militante social, militar o hasta guerrillero” http://www.monde-diplomatique.es/?url=mostrar/pagLibre/?nodo=e83712cb-011d-4c26-ad04-44fb4981ceee

+  Venezuela y Hugo Chávez en veinte gráficos. Un repaso a los 14 años en el poder de Hugo Chávez en Venezuela a través de los datos brutos, sin adjetivos. Para seguir la evolución y no perderse: el primer mandato de Chávez fue en febrero de 1999. http://www.eldiario.es/escolar/Venezuela-Hugo-Chavez-punado-graficos_6_86151394.html

5. Cobertura brutal d’Al Jazzera sobre el cop d’estat a Egipte. Narracions en directe, infografies al web, articles d’opinió… La majoria de la bona feina es va fer en viu i al moment, i serà difícil trobar-la enregistrada. Això és un especial interactiu sobre Egipte per a la web: http://www.aljazeera.com/indepth/interactive/2013/08/2013817122637981237.html

6. #OffshoreLeaks : qui détient les comptes secrets ? http://lemde.fr/YxO8G3 Des millions de transactions effectuées dans des paradis fiscaux viennent d’être mis au jour, après quinze mois d’enquête par la presse internationale, incluant Le Monde. Un “Offshore Leaks” qui rassemble pas moins de 2,5 millions de fichiers, auxquels il faut encore ajouter les comptes de 120 000 sociétés offshores.

7. Revealed: Qatar’s World Cup ‘slaves’. Exclusive: Abuse and exploitation of migrant workers preparing emirate for 2022. World Cup construction ‘will leave 4,000 migrant workers dead’ http://www.theguardian.com/world/2013/sep/25/revealed-qatars-world-cup-slaves

8. El País i El Mundo publiquen “Los papeles de Bárcenas” gràcies a una filtració desconeguda. http://politica.elpais.com/tag/caso_barcenas/a/

9. Eldiario.es i Infolibre publiquen “Los correos de Blesa” gràcies a una filtració aconseguida per un hacker del Partido X. http://www.eldiario.es/loscorreosdeblesa/ + http://www.infolibre.es/tags/temas/los_correos_secretos_blesa.html

10. 10 empresas controlan casi todo lo que compras. ¿Competencia perfecta u oligopolio? http://www.businessinsider.com/these-10-corporations-control-almost-everything-you-buy-2012-4 pic.twitter.com/q1w2OGOuaq11. ¿Conoces a los 24 excargos públicos españoles que, a día de hoy, tienen un puesto en el sector eléctrico? #Tarifazo pic.twitter.com/IW48xvcii6

12. Les quaranta fortunes més grans dels Països Catalans segons el rànquing de la revista Forbes http://m.vilaweb.cat/noticia/4153411/20131101/quaranta-fortunes-paisos-catalans.html … via @vilaweb

13. 100 banqueros españoles cobran más de un millón de euros al año http://economia.elpais.com/economia/2013/11/29/actualidad/1385724681_693794.html

14. Mapa de morts a les fronteres europees. pic.twitter.com/HkVTbkmOF7 Fa 20 anys que el Mediterrani és un cementiri de migrants. Aquestes morts tenen un responsable: les màfies? No. Les nostres lleis.

15. Escándalos en la Sanidad catalana. Reportajes, denuncias, investigaciones y cantidad de información que antes era poco transparente salió a la luz gracias al buen trabajo de la edición catalana de El País. Oriol Güell, alma mater, es un crack. Aquí tenéis el especial de la web sobre “La Sanidad Catalana”. http://elpais.com/tag/c/3b7f6f32d043b93f5a2400f3a82e5c39 Hay que reconocer que el inicio de tot plegat es la información de la revista Cafè amb Llet con Albano Dante y Marta Sibina al frente.

16. “El lobby del Pont Aeri” Report sobre els sopars discrets entre la crème de la crème d’empresaris i polítics BCN-MAD http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/687094-el-lobby-del-pont-aeri.html

17. El jutge va imputar el 27 de setembre Serra, Todó i 52 directius de Catalunya Caixa. Fa uns mesos ho havíem denunciat a #AnuariMediacat – http://www.media.cat/anuari/narcis-serra-i-les-ombres-de-catalunya-caixa/

18. “De què viuré i de què menjaré? Els pobres professors guanyen poc. No en tindria prou”. Duran i Lleida. Duran diu que no pot viure amb sou de professor pq deu 1 milió d’euros al banc per tenir 3 cases, una de 600.000 € http://www.lavanguardia.com/politica/20110908/54213021088/duran-lleida-mas-de-un-millon-en-deuda-hipotecaria-y-8-900-euros-en-cuentas-corrientes.html

REPORTS / ESPECIALS

19. Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 http://media.cat/anuari/ Editat pel Grup Barnils. 15 reportatges sobre 15 temes maltractats, menystinguts o censurats pels grans mitjans de comunicació a Catalunya.

20. Project Censored. Top 25 Censored Stories in the United States media from 2012-2013. El control de natalitat d’immigrants africans a Israel, descobert per una televisió israeliana, és una de les notícies més oblidades pels grans mitjans de comunicació dels Estats Units, segons el Project Censored.  http://www.projectcensored.org/category/top-25-censored-stories-from-2012-2013/

21. Viatge a Egipte i Israel de l’autofreelance Jordi Pérez Colomé i el seu exhaustiu i rigorós blog ObamaWorld. Aquest 2013 va demanar ajuda amb un crowdfunding per pagar-se el viatge i les cròniques, i ho va aconseguir. D’allà va sorgir, entre desenes de posts, el llibre digital ‘Un estado y medio’ sobre el conflicte ‘Israel i Palestina http://www.obamaworld.es/2013/07/29/sale-un-estado-y-medio-mi-ebook-sobre-israel/  Pérez Colomé, a més, ens explica aquí quants diners i com ha guanyat amb el seu blog durant 2013 –> http://www.obamaworld.es/2013/12/19/cuanto-dinero-he-ingresado-gracias-al-blog-en-2013/

22. Radiografies de Ciutat Meridiana. Tres periodistes de tres generacions parlant sobre el barri més marginat i degradat de la ciutat de Barcelona. Jaume V. Aroca http://www.lavanguardia.com/20130929/54388123354/inventar-o-comer-jaume-v-aroca.html + Clara Blanchar http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/28/catalunya/1380390828_420170.html + Aitor Álvarez http://www.media.cat/anuari/ciutat-meridiana-ciutat-solidaria/

23. El fenòmen CUP. Les Candidatures d’Unitat Popular han esclatat mediàticament amb força aquest 2013. A finals de l’any anterior, vaig publicar tres reportatges consecutius sobre la història, el perfil i les possibilitats electorals de la CUP. “La CUP va néixer un abril a Vinaròs” http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/601253-la-cup-va-neixer-un-abril-a-vinaros.html Aquest va ser l’últim. El verb afilat de David Fernàndez han trencat el silenci que va afectar l’esquerra independentista els darrers 20 o 30 anys.

24. Esquerres en (re)construcció. Article sobre els problemes i reptes de les esquerres a Catalunya. CONTRADICCIÓ Un 56% dels catalans es consideren d’esquerres i només un 11%, de dretes, però CiU és la formació política que ha guanyat totes les eleccions a la Generalitat des del 1980 REALITAT La suma de vots d’ERC, el PSC, ICV-EUiA i la CUP va obtenir el 25-N el seu tercer pitjor resultat de la història, amb només 57 diputats al Parlament http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/608176-esquerres-en-reconstruccio.html?cca=1

25. Serie de grandes reportajes Periodismo Comprometido patrocinada por Intermón Oxfam. Bru Rovira, Ramón Lobo o Ander Izaguirre narran historias no contadas en lugares como Marruecos, Guatemala y Colombia. Intermon, con estos largos reportajes publicados en Jotdown, pretende “visibilizar la realidad que intentamos cambiar día a día”. http://www.oxfamintermon.org/es/campanas-educacion/proyectos/grandes-reportajes-de-periodismo-comprometido

26. Una història dels “nadie” d’Amèrica Llatina escrita pel periodista Jordi de Miguel. ‘No hay semillas bajo la escoria. Una minera bajo sospecha en República Dominicana’ Encara que no us interessin les mines ni us interessi Dominicana, llegiu-la i gaudiu de bon periodisme narratiu. http://www.fronterad.com/?q=no-hay-semillas-bajo-escoria-minera-bajo-sospecha-en-republica-dominicana

27. Reportatges sobre l’extrema dreta a Catalunya elaborats pel periodista Bertran Cazorla i, en la seva majoria, publicats al setmanari Directa gràcies a la bona feina de companys com Jesús Rodriguez i Manu Simarro. Aquí els cinc millors: d’aquell de la División Azul i Llanos de Luna fins a la Plataforma per Catalunya.   http://www.media.cat/2013/06/17/qui-es-bertran-cazorla-retrat-dun-periodista-incomode-a-traves-de-set-reportatges/

28. Número de setembre de la revista Tinta Libre. Explicava els perquès de la independència de Catalunya al lector progressista espanyol. pic.twitter.com/vgOlb2afdC Amb articles de perez_andujar@guillemmartnez@XavierCasalsM i @pererusi Fins i tot vaig escriure jo un reportatge titulat: “¿Por qué los catalanes se quieren largar?”

29. Las siete cicatrices africanas, de Xavier Aldekoa. Siete historias duras sobre el África digna, dura e irredenta que narra cada día el corresponsal de La Vanguardia. Podéis encontrarlas aquí http://labuenaprensa.blogspot.com.es/2013/09/siete-cicatrices-africanas.html y aquí  http://www.lavanguardia.com/buscador/index.html?filter.q=XAVIER+ALDEKOA&filter.page=2

30. “El Recortómetro. Volvamos a mayo de 2010” Todos los recortes presupuestarios en el Estado español desde la implantación por decreto de las políticas de austeridad. Web elaborada por Merche Negro e Ismael Peña López  http://elrecortometro.org/

31. Dia a dia de la Guerra Civil a Catalunya. Des de la Batalla de l’Ebre a la caiguda de Catalunya en mans de Franco. Reportatges a El Punt Avui.  http://www.elpuntavui.cat/canals/series/75-aniversari-de-la-guerra-civil.html?utm_source=canalguerracivil&utm_medium=web&utm_campaign=promocions

32. El año que se consolidaron dos revistas futboleras como nunca habíamos visto: Panenka y Líbero. El fútbol que se lee. http://www.panenka.org/ + http://revistalibero.com/ Lo mejor que he leído nunca sobre el fútbol. El dossier de Panenka sobre “Futbolistas y Barrios marginales” es ya una joya de coleccionista.

OPINIÓ / ANÀLISI

33. La llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació https://sergipicazo.wordpress.com/2013/02/25/60-tuitaires-a-seguir-per-saber-ho-tot-tot-i-tot-de-la-politica-a-catalunya/

34. Roger Palà, posant pals a les rodes del procés, a Nació Digital. Crítica al sobiranisme de CiU des de l’independentisme progressista. Aquí teniu dues de les seves bombes més comentades, discutides i criticades: ‘Escratxe al president’ http://www.naciodigital.cat/opinio/5959/escratxe/al/president i ‘Els big four de CiU’ http://www.naciodigital.cat/opinio/6390/big/four/ciu

35. Boníssim… Què hagués dit Montalbán sobre Zapatero, la indepe, Obama, Twitter o Guardiola. Made in @quimaranda -> http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/686285-manolo-i-la-decada-prodigiosa.html

36. Un cabrejat Iñaki Gabilondo sobre el procés sobiranista i la inacció del govern espanyol: “Bah, no fueron tantos” Clatellot al PSOE -venint d’algú del seu entorn- i al PP per la qüestió catalana http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2013/09/bah-no-eran-tantos.html

37. Dos articles fonamentals de Josep Ramoneda sobre el procés sobiranista i l’esquerra. ‘La Catalunya postautonómica’ http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/06/24/catalunya/1372091659_470308.html  i ‘Negociar, qué?’ http://politica.elpais.com/politica/2013/09/11/actualidad/1378920341_320130.html

38. Guillem Martínez, artículo en El País, sobre el final del Régimen’78, que los partidos no verbalizan: “El pasmo y lo constituyente” http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/07/catalunya/1365352224_323831.html

39. Mònica Terribas, la nova directora i presentadora d'”El matí de Catalunya Ràdio”,  fa la seva primera portada en l’estrena de la temporada 2013-2014. http://www.catradio.cat/videos/4665251/Portada-de-Monica-Terribas—02092013

40. Un must de Paul Krugman sobre la crisis. “Con esta Desigualdad no habrá Recuperación” –> http://www.caffereggio.net/2013/12/22/por-que-la-desigualdad-es-importante-de-paul-krugman-en-negocios-de-el-pais/

41. Joan Subirats, catedrático de Ciencia Política en la UAB, escribe en @elpaiscatalunya sobre las recetas “sálvese quién pueda” de Holanda y UK, y posibles alternativas http://bit.ly/1eQYeu1

42. Cuando ya se sabían las respuestas, el pueblo les cambió las preguntas. Article sobre comunicación política y mucho más: “Líderes perezosos”, made in Antoni Gutiérrez Rubi   @antonigr –> http://blogs.elpais.com/micropolitica/2013/10/lideres-perezosos.html

43. Tot i que no sempre hi estigui d’acord… llegeixo cada setmana les anàlisis polítiques de Francesc Valls a El País, de Ferran Casas a l’Ara, de Carles Ribera a El Punt Avui, d’Albert Sàez a El Periódico, d’Enric Juliana a La Vanguardia, de l’Eduard Voltas al Nació Digital o del Vicent Partal a Vilaweb.

44. Uno de los artículos más comentados del año de Ignacio Escolar en Eldiario.es. ‘Juego de tronos en el PP: el mapa’. Un repaso rápido a las familias, corrientes, clanes y cuadrillas que componen el muy dividido Partido Popular. Sirva de material de consulta para descifrar algunas informaciones que, sin estas claves, son muy difíciles de explicar.  http://www.eldiario.es/escolar/Juego-tronos-PP-mapa_6_110648956.html

45. Portada de The Economist. Toda Europa representada con monumentos y España con un toro banderilleado. Via @miquelroigpic.twitter.com/fsE3r4CoUA

46. La periodista i antropòloga Iolanda Parra experta en temes de pau, publica un articulàs sobre el concepte “Pau Neoliberal” d’obligada lectura. http://www.contrast.es/ca/blog/la-pau-neoliberal/  Comença així: “És cert que la ‘pau’ i l’acció de ‘peacebuilding’ actuals són un invent occidental posterior a la Segona Guerra Mundial? Podríem dir que la construcció de pau impulsada per l’ONU, els Estats Units o la Unió Europea al món s’està fent servir com un instrument per imposar el sistema econòmic neoliberal? A Bagdad o a Rwanda, a Txetxènia o a Sri Lanka, a Palestina o a Colòmbia, quina pau ens ofereixen?”

47. David Remnick, director de The New Yorker, entrevistado por Ramón Lobo en Jotdown: «No seamos románticos: en el periodismo anterior a internet también había basura» Imperdible! http://www.jotdown.es/2013/08/david-remnick-no-seamos-romanticos-en-el-periodismo-anterior-a-internet-tambien-habia-basura/

48. Discursazo  del periodista Marc Andreu en  el acto de inauguración de la plaza que desde hoy lleva el nombre de Josep Maria  Huertas Claveria, periodista e historiador de los barrios de Barcelona.  Poblenou va inaugurar la nova plaça Huertas Claveria el 29 de maig passat  http://www.eldiario.es/catalunya/Josep_Maria_Huertas_Claveria-periodismo-Barcelona_0_138586354.html

49. Noam #Chomsky, en estat pur, per #AnuariMediacat. Com hauria de ser un periodista? “Honest, íntegre i desobedient”. Aquí teniu molt més de Chomsky sobre el periodisme i la censura http://www.media.cat/anuari/epileg-chomsky-contra-lobediencia/ A Chomsky li van preguntar quin era el millor diari del món. Aquesta va ser la seva resposta: The Wall Street Journal.

50. Articles i reflexions sobre el periodisme d’avui fets per professionals i professors de periodisme. El milloret que he llegit aquest any l’he anat guardant en aquest apartat del meu blog: https://sergipicazo.wordpress.com/reflexions/

51. Un blog excel·lent per visualitzar el futur del periodisme escrit per un subdirector de diari en paper: Albert Sàez, que també és professor a la Blanquerna. “Slow news: Repensar el periodisme” http://slownewsblog.com/

VÍDEOS:

52. Salvados, de Jordi Évole. Aquí us deixo “El més vist” dels programes de Salvados d’aquesta temporada, novament un èxit de públic i de qualitat. Trencant silencis a la televisió i amb audiència. http://www.lasexta.com/programas/salvados/ultimos-videos/

53. Les entrevistes d’Ariadna Oltra a Els Matins de TV3 han brillat aquest any. Sobretot les entrevistes a polítics de tots els colors. Un cas de bona entrevista –i de bones respostes- va ser la que li va fer a David Fernàndez, diputat de la CUP, l’endemà de l’acció de la sandàlia contra Rodrigo Rato. Mireu fragment d’entrevista de @ariadnaoltra a David Fernàndez http://bit.ly/19jnK3c

54. El reportatge #Veusdunageneració disponible al @TV3alacarta: http://ow.ly/lsKdC  Dóna la paraula a 50 joves de 18 a 35 anys que parlen amb franquesa colpidora de l’actual crisi.

55. El Canal 33 obre una nova temporada de (S)avis, el programa d’entrevistes en profunditat amb personatges que han tingut un paper clau en la nostra història recent, i que no només l’han viscuda, sinó que han contribuït  a escriure-la. Aquesta vegada, entrevistats pel periodista Josep Puigbó, que torna així a Televisió de Catalunya. Aquí tots els programes: http://www.tv3.cat/savis/videos

56. Vuelve a disfrutar de los “Mejores documentales y reportajes” que marcaron la pauta de #teleSUR este 2013 —> http://bit.ly/1b7jWDy

57. Els documentals nominats als Òscars 2013. Repasseu la llista, amb tràiler resum de cada docu. El que més impacte i polèmica ha generat aquest any és “Five Broken Camaras” sobre l’ocupació israeliana de Palestina.  http://www.taringa.net/posts/info/16248647/Oscars-2013-Nominados-a-Mejor-Documental.html

58. Els 16 millors documentals de 2013, segons Filmin. Entre ells, el potent i colpidor ‘The Act of Killing’, sobre els esquadrons de la mort a Indonèsia. https://www.filmin.es/blog/los-16-mejores-documentales-en-lo-que-llevamos-de-ano

59. Documental sobre el camp refufiats #Daadab –a la frontera de Kènia i Somàlia- poblat per somalís que fugen del conflicte: http://dadaabdoc.wix.com/dadaab   Dirigit per Gemma Garcia, Oriol Andrés i Carlos Castro, membres del col·lectiu Contrast, que es van passar unes quantes setmanes allà dins. És brutal!

60. Tots els documentals i càpsul·les audiovisuals del projecte “Després de la Pau’ elaborat per Contrast a països com Bòsnia, Guatemala, Ruanda i el Líban. Elaborats per @ContrastGrup durant els darrers dos anys. http://www.youtube.com/user/contrastperiodistes/videos

61. Documental sobre les Pussy Riot i la censura a la Rússia de Putin. Impressionant! I moooolt punki! Tot i que ha sigut finançat per la cadena nord-americana HBO.  http://www.hbo.com/documentaries/pussy-riot-a-punk-prayer

62. Ester Quintana, que perdió un ojo por culpa de una bala de goma lanzada por los Mossos d’Esquadra en 2012, en una manifestación continuó siendo noticia este año por la lucha incansable de colectivos sociales y partidos políticos de izquierdas para poner fin a una de las armas policiales de represión más polémicas. FOTO:  “Así ha quedado mi ojo” pic.twitter.com/dI1xqCKhbB VÍDEO elaborado per 15MbcnTV http://www.youtube.com/watch?v=ksm7f3ey1bc

63. “Què és la pau? La pau és un estat mental” Vídeo de l’Institut Català Internacional per la Pau, que dura només 10 minutets, sobre el pacifisme amb reflexions de Pepe Beúnza, @PereOrtega, Gabriela Serra o Martín Beristain, entre d’altres activistes catalans, libanesos, ruandesos, bosnians o llatinoamericans. http://www.youtube.com/watch?v=X5t8m9lgP00&feature=youtu.be

64. ‘Desenterrant el silenci’. Documental de Sergi Bernal sobre el mestre Antoni Benaiges, afusellat pel franquisme a Burgos. Una història recuperada de l’oblit per emmarcar. http://desenterrant.blogspot.com

65.  Discurso ya histórico de Malala Yousafzai, la joven a quien el Talibán le disparó en 2012 por defender el derecho de las niñas a la educación, ante las Naciones Unidas en julio. “Hay niños que no quieren consolas, quieren ir al colegio”  + ‘Un niño, un profesor, un lápiz y un libro pueden cambiar el mundo’ http://www.youtube.com/watch?v=UJZHFlao88Y

66. Google Zeitgeist. Els fets, històries i notícies més buscats a Google durant l’any 2013 en un vídeo resum de només 1 minut i 30 segons. http://www.youtube.com/watch?v=Lv-sY_z8MNs&feature=youtu.be M’arriba gràcies a Oriol Lladó.

FOTOS:

67. Les fotos de l’any de Reuters, en un vídeo de 3 minuts http://bit.ly/JY8Jzl

68. Els premis World Press Photo 2013 http://www.worldpressphoto.org/awards/2013

69. La Crisis en Fotos. Excelente video con casi 400 fotos del fotoperiodista @morenatti2004 sobre la crisis en España. http://vimeo.com/80274887#

70. Esta emotiva foto de un desahucio ha sido una de las ganadoras del Premio Nacional de Periodismo. A. Garcia Coronado. pic.twitter.com/iceZrjUTwI

71. Un hombre sirio llora sobre el cuerpo de su hijo. pic.twitter.com/3zecQDLbme La foto con la que Manu Brabo ha obtenido el Pulitzer.

72. En abril, falleció el fotógrafo Paco Elvira. Ésta fue una de sus fotografías. Rodolfo Martín Villa con el brazo en alto. pic.twitter.com/l42OMUIojR

73. El Wall Street Journal escull una foto sobre la Via Catalana com a millor foto de l’any. http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/the-wall-street-journal-elige-una-foto-diada-como-mejor-del-ano-2940201#

LLIBRES PERIODÍSTICS

74. ‘Papel Mojado’ és el millor llibre que s’ha escrit sobre la crisi estructural de la premsa a l’Estat espanyol. Made in Pere Rusiñol i la secció Reality News de la revista Mongolia. Centrat en la influència de la banca en el futur de la premsa, sobre tot en quatre casos: Público, El País, El Mundo i La Vanguardia. http://www.eldiario.es/zonacritica/Papel-prensa-fracaso-periodicos-Espana_6_130946927.html

75. Todo #periodista debería leer este certero párrafo de Enric González en “Memorias líquidas” editado por @JotDownSpain pic.twitter.com/heGEicEVeu76. Amb el llibre ‘Warcelona, una història de violència’, el fotoperiodista Jordi Borràs  i Pol·len Edicions posen sobre la taula la violència als carrers de Barcelona, violència en totes les seves cares i expressions possibles: un contenidor cremat, una mirada, una pallissa, una pedrada esberlant un vidre, una amenaça armada i uniformada, una bandera estripada… violència com a recurs dels que no tenen res o com a excusa per tapar les vergonyes del mal govern. http://www.pol-len.cat/products/warcelona

77. Foc a la Barraca. Recull d’articles i reflexions del periodista, ara diputat al Parlament, David Fernàndez. Amb pròleg de la Montserrat Santolino. http://www.viruseditorial.net/index.php

78. ‘Game over. Partits polítics, corrupció i vicis del sistema’ del periodista d’El Periódico Fidel Masreal. Amb pròleg de Joan Subirats. Parla sobre política, però inclou una crítica potent als mitjans de comunicació i als periodistes de política. http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/game-over-analisis-critico-sistema-partidos-2818535

79. ‘Et presento el jutge Garzón’, de la periodista Sònia Bagudanch. Una biografia no autoritzada on es presenta la cara més fosca del superjutge. És el primer exemplar d’una col·lecció de llibres sobre Periodisme que promet molt impulsada pel Grup Barnils i l’editorial Saldonar http://www.media.cat/2013/04/03/sonia-bagudanch-presenta-el-garzon-que-hem-patit-en-una-biografia-no-autoritzada/

EXPERIÈNCIES

80. Fos a negre. Aquesta és la última imatge que s’ha vist al plató de Canal 9  pic.twitter.com/ebkxYIKBZv  12.19 del matí. 29 de novembre de 2013. El govern del PP al País Valencià va tancar en directe les emissions de Canal 9. [VÍDEO] Últim minut de lluita de #RTVVnoestanca https://www.youtube.com/watch?v=VH7pdx9TdP8

81. Premi Memorial Gomis de Periodisme Solidari per a la corresponsal en terres africanes Gemma Parellada. Aquí teniu una entrevista a la web de la Fundació per la Pau.  http://fundipau.org/parlant-de-pau-amb-gemma-parellada/

82. Premi Cirilo Rodríguez per a la corresponsal catalana d’El Mundo a l’Afganistan des de fa una pila d’anys: Mónica Bernabé. http://www.elmundo.es/elmundo/2013/05/24/comunicacion/1369417422.html “Es la única reportera española que vive en este país. Sus crónicas destripan el día a día de un territorio en el que bulle el conflicto y que busca un porvenir”.

83. TIME nombra al Papa Francisco Persona del Año pic.twitter.com/0tzCaCwH7A Le define como “septuagenario superestar” Fue elegido en substitución del papa Benedicto XVI, que cedió en vida el papado a su sucesor por la dificultad de enfrentar los problemas y corruptelas en El Vaticano.

84. La Fundación Civio activa el projecte @quien_manda, un mapa del poder a l’Estat espanyol. Pinta ben interessant! http://quienmanda.es

85. ¿Qué ocurre hoy en Haití? Un libro sobre sus terremotos no contados, por la activista e investigadora Iolanda Fresnillo. Regálalo desde #OpenBazaar http://goteo.org/bazaar/6

86. El setmanari d’informació alternativa Directa va aconseguir 33.300 euros, de 829 mecenes, en un exitós Verkami per microfinançar un canvi de la revista, iniciar el procés de cooperativització del col·lectiu i renovar la seva web. Va ser un èxit. Demanaven 22.000 euros i van aconseguir 33.000. http://www.verkami.com/projects/5711-la-directa-es-transforma-mes

87. La capçalera Avui ja supera La Veu de Catalunya com la més longeva de la història de la premsa en català? http://ow.ly/23vepU via @Carles_Ribera, vicedirector d’El Punt Avui.

88. L’1 de març va néixer la revista Alternativas Económicas, un mensual especialitzat en qüestions econòmiques des d’una perspectiva progressista. Així es presentaven al seu primer número: http://alternativaseconomicas.coop/posts/alternativas-economicas-ya-a-la-venta Els seus impulsors són tres periodistes d’alt nivell: Andreu Missé, Pere Rusiñol i Ariadna Trillas.

89. Maig de 2013. Neix Catalunya Plural, de la mà de la Fundació Periodisme Plural, la versió catalana d’Eldiario.es  http://www.eldiario.es/catalunya/opinions/Neix-catalunyapluralcat_6_130596942.html

90. “La Maleta de Portbou” –> Josep Ramoneda llança una revista d’humanitats i economia http://comunicacio21.cat/2013/09/josep-ramoneda-llanca-una-revista-d%e2%80%99humanitats-i-economia/

91. (Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana -> 11 idees sobre com seran els mitjans web del futur http://wp.me/pI0YG-8O

92. Un diario holandés financiado a través de ‘crowdfunding’ recauda 1 millón de euros en ocho días http://bit.ly/12bx1g4  #periodismoemprende Via Silvia Cobo.

93. La bona gent del projecte Som Atents, col·lectiu d’estudiants i professors de Periodisme, a la UAB. Fan crítiques periodístiques i fan els reportatges que els agradaria publicar.  http://www.somatents.com/

94. Una de les últimes perles està escrita per la professora i periodista Catalina Gayà, la millor mirada del periodisme català: “Una niña escocesa de 9 años se convirtió en un fenómeno mediático al publicar en un blog fotos de los tristes almuerzos de su escuela” http://www.somatents.com/martha-payne/#.UrysXfZFju1

95. Màrius Carol serà el proper director de La Vanguardia en substitució de José Antich, que feia 13 anys que n’exercia el càrrec. Perfil crític de Carol made in l’Observatori Media.cat http://www.media.cat/2013/12/11/un-periodista-de-paper-couche-al-front-de-la-vanguardia/

96. Informe: ‘Qui són els què ens marquen l’opinió?’ Qui mana a les tertúlies? Anàlisi sobre qui són i com són les persones encarregades de conformar l’opinió pública a Catalunya. A partir d’un buidatge dels participants a espais d’opinió dels mitjans amb més audiència, surt un rànquing dels tertulians més influents -segons les vegades que es participa i tenint en compte l’audiència- i s’analitza el perfil.  http://www.media.cat/2013/03/24/informe-qui-son-els-que-ens-marquen-lopinio/

97. La vida íntima de un kiosko (o cómo hacer un #reportweet). Post de Silvia Cobo en su blog. Cuenta la historia de Cyril Petit,  redactor jefe del semanario Le journal du Dimanche. “Renunció a quedarse el pasado lunes en su cómodo y calentito despacho. El periodista decidió pasar la jornada en un kiosko del centro de París y os digo una sola cosa: en París hace un frío que pela”. http://silviacobo.com/kiosklive-como-hacer-un-reportaje-en-twitter/

98. 20 anys del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Vídeo de la campanya de promoció i contra la precarietat laboral dels periodistes  http://www.youtube.com/watch?v=TFVLsaT5oKw

99. Sorgiment del nou col·lectiu Mitjans en Lluita https://twitter.com/MitjansenLluita “Sense informació no hi ha llibertat” Protesta de @mitjansenlluita davant del govern català pic.twitter.com/1AERD8aPTe————————————————————————–

100. El Periódico de Catalunya anuncia el segrest del reporter Marc Marginedas a Síria. “La portada que nunca hubiéramos querido publicar” #MarcTesperem pic.twitter.com/XZkOab5GhY

101. El Mundo anuncia el secuestro de Javier Espinosa y Ricardo García Vilanova, también en Siria. El corresponsal en Oriente Próximo y el reconocido fotógrafo ‘freelance’ fueron capturados el 16 de septiembre. El Mundo colgó un especial en su web sobre la desaparición de los dos periodistas -> http://www.elmundo.es/e/ja/javier-espinosa.html

Microperiodisme contra la crisi dels mitjans?

El microperiodisme és el futur del periodisme independent?
És bo? És dolent?

Aix, no ho sé.
Ningú no ho sap.

El company Marc Andreu anomena “minifundisme periodístic” a aquesta extraordinària explosió de nous mitjans, sobretot a l’Estat espanyol amb Eldiario.es, Infolibre.es, La Marea, Alernativas Económicas, Mongolia o Jotdown. És un concepte interessant. Dóna per pensa-hi.

Guardeu-vos nou minuts per veure aquest interessant vídeo titulat “Periodistas contra la crisis” penjat a Youtube per Guia Cultural Videoreportajes. Comença així: “Según las cifras, 1 de cada 10 profesionales del periodismo se quedaron sin trabajo. Pero esta crisis tan brutal ha provocado que nazca una gran cantidad de medios nuevos”. Pasen y vean.

(Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana

Actualment mitjans en paper i nous mitjans digitals estan pensant, repensant i tornant a pensar les seves estratègies sobre el futur de la premsa a Internet. Ja us dic des del principi que les anades i vingudes dels últims cinc anys em fan pensar que ningú no té ni p… idea de cap a on anem ni què carai s’ha de fer.

Tot i això estic convençut que, malgrat la crisi econòmica i la crisi de la premsa, vivim una de les millors èpoques de la història recent per fer periodisme. És més fàcil, més barat, més potent, més global, més interactiu, amb més facilitats tecnològiques, més democràtic i amb més potencials lectors que en cap altre període de la història de la Humanitat. L’únic problema, són, com sempre, els diners. Aix! Tossudament, cal seguir intentant-ho.

Fa un temps vaig llegir un article publicat a El País que es titulava ‘El boom de la prensa digital latinoamericana’, escrit per Juan Diego Quesada, sobre Plaza Pública (Guatemala), Reporte Indigo, Animal Político y Sin Embargo (México), El Faro (Salvador), Confidencial (Nicaragua), Verdad Abierta y La Silla Vacía (Colombia), Idi reporteros (Perú), Puercoespín y Chequeando (Argentina). Entre el que explicava l’article i la collita de l’experiència de fracassos pròpia, van sorgir algunes idees sobre quines serien les característiques bàsiques dels nous mitjans digitals basats en el periodisme independent i crític contra el poder. Si voleu fer un The Guardian, un New Yorker o una BBC això que va aquí sota no us serveix de res. Però si voleu fer una altra cosa, no sé com dir-li, però una altra cosa, mireu-vos-ho.

(* en castellà, perquè l’original estava en castellà i l’elaboració posterior m’ha sortit així)

1.- Apuesta por el periodismo con estándares altos de calidad. Bien escrito, casi literario, reportajes largos, en profundidad, con acceso a todas las fuentes, con gráficos y fotografías trabajadas. Sin paja. Todo calidad, 100% pura.

2.- Mezcla de profesionales salidos los medios tradicionales de prensa, radio y televisión con jóvenes nativos digitales. Experiencia e imaginación. Agenda de contactos y desparpajo creativo.

3.- Aprovechar las facilidades técnicas y los bajos costos que proporciona la Red a la difusión de la información.

4.- Una redacción pequeña y relativamente barata. Ep! Todos con contrato y bien pagados.

5.- Slow journalism (periodismo reposado). La cosa es fácil: un restaurante, con productos de la huerta, en una masía, cocinando a fuego lento, suele ser mejor que un McDonalds aunque la comida tarde en hacerse. O no? Y pagamos por él porque nos gusta comer bien. Habría que aplicar lo mismo al periodismo: incluso en internet. “Llegan tarde al escenario de la noticia, casi siempre cuando todos los periodistas de otros medios se han ido, e intentan reconstruir el rompecabezas de lo ocurrido”, reivindica el artículo de Quesada.

6.- Dar relevancia a los datos. Rebuscar en las bases de datos, los registros mercantiles y el Boletín Oficial del Estado con el único objetivo de “fiscalizar a los gobiernos”. Por ejemplo, alguno de los medios latinoamericanos que destaca el artículo cuenta con un ingeniero informático que baja y clasifica información pública con ayuda de robots y un antropólogo con experiencia en estadística para hacer análisis. Flipante, no?

7.- Transparencia y contacto directo con el lector. Sea físicamente –fiestas, encuentros, entrevistas colectivas- o virtualmente. Si los jóvenes consumen horas y horas como locos en las redes sociales habrá que estar ahí para dialogar con ellos. La interconectividad permite mantener un diálogo abierto con los lectores 24/7: y, de paso, corregir errores y buscar noticias exclusivas. “Prueba enviar un tuit a los grandes medios. No te van a contestar. No hay nadie al otro lado”, insisten.

8.- “Toda la culpa es de García Márquez”, asegura Quesada. “Los que hacemos periodismo narrativo e investigación hemos pasado por cursos o talleres de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano”, concreta uno de los periodistas latinoamericanos entrevistados. “Descubrimos ahí que la crónica es el modelo más acertado para retratar la realidad”, apuntilla. ¿Quién diríais que es nuestro particular García Márquez? Vamos a escribir crónicas, carajo!

9.- El texto no es nada sin lo multimedia: el vídeo, las imágenes en movimiento. Recuerden que es un invento que tiene más de cien años. Ya sería hora de ponerlo en práctica en la web sin tantos reparos ni miedos ni precaución. Hay que ponerse las pilas.

10.- Las futuras webs están obligadas a sacar productos en papel. Periódicamente. Productos casi de lujo para lectores que demanden calidad pero en formato vieja escuela. El olor del papel de la revista recién imprimida. ¿No os encanta? “Pensábamos que la conexión a redes iba a ser mejor para estas fechas pero no es así. No queremos marginar a buena parte de la población mexicana”, reconoce el director de Reporte Indigo, una de las webs destacadas por el artículo.

11.- Hay que cubrir política, economía, cultura, sí, sí, sí, pero las nuevas webs apuestan por los llamados “temas ciudadanos”, impulsados por la sociedad civil, de las protestas sociales, de las quejas en la parada del autobús y en la cola de la panadería. Son, dicen en el artículo de El País, “los temas que más consumen los jóvenes”. Pone el ejemplo que en Reporte Indigo las noticias más leídas en su portal en 2012 tienen que ver con el Yo Soy 132, un movimiento en México que reivindica un cambio radical en la forma de gobernar el país. Aquí vendrían a ser, por poner algún ejemplo, las infos sobre el 15-M, las mareas de la Educación y la Sanidad o las manifestaciones por la independencia de Catalunya.

…

Què us sembla? S’equivoquen molt aquests llatinoamericans?

És impossible fer-ho sense diners?

Els que treballem a mitjans de comunicació “clàssics”, ja ho fem tot això? Ho hem de fer més i millor?

L’Anuari Media.cat: visca l’SlowJournalism!

L’últim Dia Mundial de la Llibertat d’Expressió vam presentar l’Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics de 2012 com un exemple més de #BonPeriodisme i una aposta per l’SlowJournalism. Davant la suposada crisi del periodisme, només reivindiquem una cosa: més periodisme. Tossudament. El projecte, ideat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, publica cada any quinze reportatges sobre quinze temes que, segons la seva opinió i després d’observar els mitjans amb lupa durant tot l’any, han sigut poc o gens tractats pels principals mitjans dels Països Catalans. Tot i algunes crítiques rebudes, seguim insistint que la idea de fer l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes; no és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació de la importància del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Els meus companys i jo mateix, al diari El Punt Avui, ho intentem fer cada dia.

El Roger Palà, periodista compromès i coordinador de l’Anuari, ho explica així:

“Vivim un temps caracteritzat per l’abundància informativa, pel ritme trepidant i per l’actualització constant dels continguts periodístics. Multitud de notícies ens arriben sense esforç, ja sigui per correu electrònic, a les aplicacions dels nostres telèfons intel·ligents i tauletes o mitjançant les omnipresents xarxes socials. Aquesta abundància col·loca el periodisme –i els periodistes– davant d’un nou repte: anar més enllà del titular impactant i aportar continguts de qualitat per a aquell lector que no en tingui prou amb la immediatesa i la superficialitat del tuit”

El Model Propaganda ideat per Noam Chomsky i Edward Herman fa just 25 anys arriba a afirmar que tota informació ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se als grans mitjans de comunicació: els interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les querelles i les amenaces possibles, fins i tot dels mateixos lectors; i la ideologia dels periodistes del mitjà. Jo afegeixo que tampoc hi ajuden gaire altres factors com la falta de temps i d’espai per explicar les notícies i el treball accelerat a les redaccions. Aquest esquema és una generalització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni al 100%. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden anar contra els interessos del seu propietari o d’alguns dels seus anunciants. Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies contra el poder. En definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex.

No m’enrotllo més. No parlem tant de periodisme i fem més periodisme. Aprofiteu aquest cap de setmana llarg i feu un ullada als reportatges que publiquem a l’Anuari Media.cat de 2012. Cliqueu aquí per llegir els reportatges o baixeu a una d’aquestes llibreries i compreu-lo en paper per 10 euros. S’accepten crítiques!

Per als que preferiu la pel·lícula en lloc de la novel·la, us recomano els [VÍDEOS] resum d’alguns dels reportatges d’aquest Anuari. Mireu, mireu:

–> ONZE MORTS EN DETENCIONS I COMISSARIES (report made in Bertran Cazorla)

–> CIUTAT MERIDIANA, CIUTAT SOLIDÀRIA (report made in Gemma Garcia i Oriol Andrés)

–> 10.000 MILIONS DE BENEFICIS EN PLENA CRISI (report made in Francesc Vila)

–> NOU MINISTRES DE FRANCO SOBREVIUEN A FRAGA (report made in Joaquim Vilarnau)

Onze idees sobre el futur del periodisme, per Iñaki Gabilondo

En l’últim Congreso de Periodismo Digital, el director d’Eldiario.es, Ignacio Escolar, entrevista al periodista a Iñaki Gabilondo. Parlen sobre periodisme: a seques. Escoltin, escoltin, escoltin…

Però amb calma! Visca l’slow journalism.

…

Aquí el meu resum, en onze idees, de les reflexions del veterà Gabilondo.

– “El periodismo, como la política, se ha alejado de la sociedad y sin contar con la sociedad. Pero sin periodismo no hay democracia”.

…

– “Estamos en el minuto 5 del cambio de modelo periodístico. Aun queda mucho por ver. Cuando alguien propone debatir sobre el futuro del periodismo acaban hablando sobre empresas periodísticas o cacharritos”. 

…

– “El periodismo es un compromiso intelectual, con el ser humano y los derechos. Está al servicio de la iluminación del ser humano”.

…

– “La gran batalla del periodismo se libra por caminos que no podemos imaginar”

…

– “El mundo está pasando. Está pasando hacia otro lugar que está sin hacer y lo vais a hacer vosotros. A mí, si tuviera 20 años, no me dicen a la cara que la juventud no tiene futuro. El futuro está sin escribir”.

…

– “El periodismo no está en peligro en absoluto. Lo que sí está en peligro es el motor intelectual y político que explica el periodismo”.

…

– “Riámonos de los viejos dinosaurios. Saquemos de la pista a escobazos todo lo que corresponde a ese tiempo del pasado. Pero que no se nos vaya a ir el niño con la palangana porque nos podemos dejar en el camino la razón de ser del periodismo: el derecho a la información de la sociedad”.

…

–  “El mayor enemigo de la libertad de expresión es el paro. Un chico que entra en un medio de comunicación con un contrato basura no esperemos que vaya a desplegar todo su potencial periodístico en una rueda de prensa”.

…

– “¿Cómo se cuenta la complejidad? Todo tiene que ser muy corto y muy breve. Los que nos críamos en la cultura del sujeto, verbo y predicado tenemos problemas. A veces un spot televisivo de 30 segundos cuenta una cosa compleja perfectamente. Yo soy incapaz de contar la complejidad en poco tiempo y espacio”.

…

– “Todos los periodistas tienen ideología. Y no es pecado. El periodista no viene de Saturno, desprovisto de memoria, de pasado, de sentimientos, de punto de vista”.

…

– “El periodismo tiene que tener una relación suficientemente próxima y distante para hacer bien su trabajo. El juego de las distancias es la madre del cordero”.

Huesca, 15 de març de 2013

Què és això de ProPublica?

“ProPublica is an independent, non-profit newsroom that produces investigative journalism in the public interest. Our work focuses exclusively on truly important stories, stories with “moral force.” We do this by producing journalism that shines a light on exploitation of the weak by the strong and on the failures of those with power to vindicate the trust placed in them.

Investigative journalism is at risk. Many news organizations have increasingly come to see it as a luxury. Today’s investigative reporters lack resources: Time and budget constraints are curbing the ability of journalists not specifically designated “investigative” to do this kind of reporting in addition to their regular beats. New models are, therefore, necessary to carry forward some of the great work of journalism in the public interest that is such an integral part of self-government, and thus an important bulwark of our democracy”

Jo, de gran, vull ser com els de ProPublica.

Vosaltres, no?

60 tuitaires a seguir per saber-ho tot, tot i tot de la política a Catalunya

Ha començat la legislatura més interessant i -potser- més tensa de la història de Catalunya. Tant en l’eix nacional, com en l’eix social.

Jo visc aquests dies amb il·lusió periodística i política de poder seguir la “Batalla de Catalunya” -de l’extrema esquerra fins la dreta més rància, del referèndum d’independència a la suspensió de l’autonomia- des de la primera línia i fins l’última gota. Veurem, però, si tot acaba en no-res.

Tinc un temor. La primera víctima d’una guerra és la informació. El #BonPeriodisme pot tenir els dies comptats. Els excessos mediàtics poden dur-nos a camins de periodisme de l’odi cap als “altres” que mai no haguéssim imaginat. El soroll de les mil i una declaracions que vindran serà ensordidor.

Keep Calm and get the truth.

Llegeix, mira, remira, observa, escolta, canvia de canal, torna a llegir, informa’t i contrainforma’t. Si no, t’enganyaran.

Tens desenes de vies obertes per informar-te. Una d’elles és el mitjà més lliure, alternatiu i autosatisfactori, la xarxa de Twitter.  Un suggeriment per navegar, més o menys bé, enmig de les aigües mogudes de la desinformació: la llista dels 60 tuitaires –de totes les tendències- que jo més segueixo per estar informat sobre la política a Catalunya. 

–> Aquí teniu alguns periodistes a seguir…

* Menció especial, us recomano seguir a @politica_CAT, amb els tuits informatius sobre la política catalana, elaborats des d’El Punt Avui.

–> I aquí teniu uns quants intel·lectuals i activistes a seguir…

Deu raons per no llegir Roger Palà

No llegiu Roger Palà.

1.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber què és el #BonPeriodisme.

2.- No llegiu Roger Palà si no teniu ganes de pensar i repensar les coses dos, tres o quatre vegades abans de tenir una idea sobre el que ens passa i el que ens envolta.

3.- No llegiu Roger Palà si preferiu el dogmatisme, les idees fixes, el sectarisme, l’acriticisme. Siguin d’un costat o de l’altre. Aquest paio és capaç de dir-vos que li encanten ‘Lost’, ‘The Newsroom’ i ‘El senyor dels anells’, i alhora treballar per la destrucció de l’imperialisme yanki.

4.- No llegiu Roger Palà si no creieu que el periodisme és una eina revolucionària, per canviar les coses, per denunciar l’injust, per no deixar ningú enrere, per construir un món més just, solidari i igualitari.

5.- No llegiu Roger Palà si us avorreixen els que filen prim, els que li busquen quatre peus al gat, els que no callen davant de l’oblit, els que es dormen sense son i els que es queden “al borde del camino”.

6.- No llegiu Roger Palà si no voleu saber res d’aquells lluitadors, anònims o no, que s’enfronten el poder. Tampoc cal llegir-lo si la vostra obsessió és perseguir els que malviuen al punt més dèbil de la cadena.

7.- No llegiu Roger Palà si no gaudiu amb l’Ovidi, Obrint Pas o Lluís Llach; si no us interessa ni Galeano ni Chosmky ni Ramonet; o si no tremoleu amb Salvat-Papasseit, Sales, Monzó o Montserrat Roig.

8.- No llegiu Roger Palà si us estimeu la tranquil·litat moral de quedar-vos en el tòpic i l’estereotip. Allà s’hi viu més tranquil, us ho prometo.

9.- No llegiu Roger Palà si creieu encara que el periodisme ha de ser objectiu, neutral, net i polit, inocu, indolor i inolor. El periodisme, per a ell, és material inflamable. Mots incendiaris.

10.- No llegiu Roger Palà, ni bojos, si no teniu temps per aturar-vos a fer un cafè: s’enrotlla molt.

Aquest tal Roger Palà és un periodista barceloní format en el periodisme de trinxera, ja fos social, polític o cultural, i que quinze anys després continua igual. Fins i tot escriu en un bloc, una cosa que tothom sap que està passada de moda. Ara va d’incisiu i dispara bales d’intel·ligència en això del Twitter. Fill de mil derrotes, però encara dempeus. Resistir, brindem sempre tots dos, és vèncer. Però, oju, té algunes idees per canviar les coses. Ah! Per cert, aquest tal Palà ha tret una antologia d’articles sobre cultura, política, moviments socials i periodisme. Un llibre que no cal llegir per les deu raons ja mencionades. Jo sempre li vaig dir que trobava una mica apressurat publicar la seva antologia d’articles quan només té 34 anys.

Això sí: ni se us acudeixi llegir el seu llibre. Es titula Mots incendiaris, l’edita Lo Diable Gros, el firma Roger Palà, s’inspira en Ramon Barnils i val moltíssim la pena. Però, ei, res, de veritat, ni cas. No cliqueu en aquest link i el compreu.

…..

Vella, mítica i fonamental entrevista al mestre Xavier Giró: “Els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”

Cadascú té els seus mestres. Aquells que sempre, sempre, sempre t’ensenyen alguna cosa nova. El meu és, sens dubte, Xavier Giró. “El Giró”, li diu tothom.

No m’equivocaré massa si molts de vosaltres penseu el mateix. Sé d’un grapat de periodistes que van passar per l’Autònoma que el tenen com un dels millors professors d’aquella nostra pobra, bruta, trista, dissortada carrera de Periodisme. A mi m’ha ensenyat, a més de periodisme, uns quants valors. Li agraeixo. Aquest bloc no s’explica sense ell i, imperdonablement, encara no li havia dedicat un post. Prou piloteig. També li discuteixo algunes -unes quantes- idees una mica controvertides que té… 😉

Recupero ara, en exclusiva mundial, una entrevista que li vaig fa uns quants anys. Només vaig publicar-ne una part. Ara la podeu llegir sencera. És perfectament vàlida per aquests temps durs pel #BonPeriodisme. Com bé, diu en Giró, “els mitjans de comunicació tenen moltes urgències”.

…

Xavier Giró, professor de periodisme

És periodista i, com ell sol dir, professor de periodistes. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i dirigeix l’Observatori de la Cobertura dels Conflictes. També coordina el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals. El seu treball és una crítica raonada i radical sobre el rol dels periodistes a Catalunya. Més enllà de la demagògia fàcil, denuncia la manipulació subtil, el doble llenguatge i la propietat concentrada dels mitjans de comunicació. Sap del que parla perquè ha treballat a les dues bandes de la trinxera: El Viejo Topo o El Triangle, però també al Diari de Barcelona i Antena 3.

Molta gent ens acusa als periodistes de mentir. Mentim o ens fan dir mentides?

La meva resposta serà equivocada si accepto una formulació no precisa de la pregunta.

¿…?

“Els periodistes” són un col·lectiu molt heterogeni. Podem buscar similituds, però no podem generalitzar. Hi ha periodistes que menteixen i periodistes que no ho fan. Hi ha periodistes que reprodueixen mentides dites per altres i periodistes que tenen la capacitat per no reproduir afirmacions que saben que són mentida. Hi ha molts grisos.

Quins grisos?

Els periodistes parlen de coses que passen: accidents de trànsit o polítiques de l’Administració. Però, sobretot, dediquen bona part del seu temps a explicar actes de parla o declaracions dels polítics, el que ha dit un i el que ha respòs l’altre. És difícil que el periodista menteixi perquè normalment transmet les declaracions de forma exacta, malgrat que poden tergiversar el que s’ha dit traient les paraules fora del seu context, provocant tensions que no són reals o fent espectaculars coses que no ho són. Tanmateix el problema més greu és que les fonts d’informació que fa servir el periodista són actors interessats del conflicte. Si algú diu una mentida, i el periodista la transmet de manera exacta però acríticament s’acaba convertint en un vehicle que transporta mentides.

Què més?

La majoria de mitjans de comunicació no tenen recursos suficients: pocs treballadors, sous baixos, moltes urgències. No tenen espai per explicar la complexitat dels conflictes ni temps per contrastar les fonts d’informació.

El problema de la independència periodística, segons tu, rau en els propietaris dels mitjans?

El propietari té uns interessos econòmics i polítics. L’empresa ha de donar beneficis i, per tant, cal aconseguir el màxim d’audiència amb el cost mínim. Això es prioritza per sobre de qualsevol qüestió. És un mal inici, però el problema encara és més gran ja que el sector de la informació està en mans d’uns pocs grups econòmics que tendencialment redueixen les veus.

Quan feies de periodista, què afectava més la teva feina?

La ideologia del mitjà. És un gran limitador. El periodista sap que no pot fer o no pot dir determinades coses.

I apareix l’autocensura.

En gran mesura. Els periodistes saben que poden fer o dir coses diferents una o dues vegades, però que saltar la ideologia del mitjà no serà tolerat. L’estructura de poder de la societat es reprodueix als mitjans de comunicació. Lògicament, quan més important és una persona, més temps i espai té per expressar el seu punt de vista sobre un conflicte. El periodista pot intentar oferir també visions alternatives, però aquestes posicions tenen poc poder i, sovint, són minoritàries.

Posa’m un exemple.

Euskadi. Cada vegada que hi ha hagut una treva d’ETA, els mitjans s’han obert al món abertzale radical. Quan no hi havia treva, els mitjans només demonitzaven aquests sectors. És absurd, i això ha provocat efectes molt greus. El PP té en part una posició tan intransigent contra el procés de pau perquè hi ha una opinió pública també molt intransigent. Aquesta opinió pública ha estat creada i construïda com un subproducte de la informació donada sobre el conflicte a Euskadi. Durant anys, els mitjans han explicat el tema d’una manera apolítica i com un cas de simple delinqüència. Sempre ens han dit que ETA és una banda, però una banda és Bonnie & Clide, i no una organització com ETA malgrat que ens sembli molt malament el que han fet.

Les paraules són importants…

O la connotació que porten les paraules. Les paraules construeixen context. Si situem la qüestió d’ETA com un cas de delinqüència la nostra aproximació al conflicte serà molt diferent que si la situem en el marc d’un conflicte polític.

Els grans mitjans de comunicació de masses actuen, com va defensar Noam Chomsky, com a gossos guardians de la moralitat i els valors del sistema?

El rol de la premsa era teòricament vigilar, ser un gos guardià, del bon funcionament de la democràcia. L’anomenat quart poder. Però això coexisteix amb un altre fenomen més important. Els mitjans, sobretot els conservadors, s’encarreguen ara de defendre i preservar els valors socials.

El panorama que dibuixes sembla que fa impossible trobar una informació rigorosa, sense manipulació i veritablement independent. És realment així?

No!

I com es pot trobar, doncs?

Gràcies a les esquerdes dels mitjans de comunicació. Un periodista no pot criticar la seva empresa ni els seus aliats, però sí fer-ho contra les empreses de la competència i els seus aliats. Per això El Mundo critica el PSOE i El País critica el PP. El discurs dels mitjans és molt elàstic.

Com poden els periodistes dels grans mitjans fer servir aquestes esquerdes?

No depèn només del periodista, sinó també de la pròpia força del moviment social. Els periodistes sensibles poden aprofitar els grans moviments –com el de l’altermundialització o contra la guerra de l’Iraq- per visibilitzar discursos alternatius al dominant. Les veus dissidents han aconseguit uns certs espais, encara que siguin minoritaris.

Bona part dels moviments socials i crítics contra el sistema han demonitzat tots els mitjans de comunicació i, de retruc, tots els periodistes. 

El primer error és pensar que el discurs dels mitjans és homogeni, que tots són iguals i que no hi ha res a fer. Els mitjans són dinàmics i, com a mínim, sensibles als canvis de la societat i les reivindicacions socials que són justes, com l’accés a l’habitatge o l’ecologisme. Dintre dels mitjans, hi treballen moltes persones preocupades per millorar el món. Estan disposats a escoltar i no són cecs. Els mitjans tenen un compromís amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica.

Com poden aquells que fan discursos crítics tenir presència als mitjans de masses?

Han de tenir una relació directa i honesta amb els periodistes sensibles. Però no se’ls pot enganyar perquè aleshores perdríem la seva confiança.

N’hi ha prou amb els mitjans de comunicació “convencionals”, o s’han de seguir fent revistes i webs d’informació anomenada alternativa?

També se n’han de fer! La societat, i els moviments socials en concret, no pot prescindir dels mitjans alternatius. Les esquerdes són només esquerdes als grans mitjans de comunicació, però no són el discurs dominant i ni són un bon lloc pel caldo de cultiu de les idees de transformació. Aquestes idees s’han de reproduir, discutir i buscar coherència en mitjans on el fet de sobreviure econòmicament no és el seu objectiu fonamental. Els mitjans alternatius són mitjans però s’han d’entendre com un element més de l’activisme: la seva supervivència depèn de l’existència d’una moviment social que sigui coixí i audiència.

Serveixen només per convèncer als ja convençuts?

El perill dels mitjans alternatius és convertir-se en mitjans de propaganda dels moviments socials quan no construeixen coneixement, menteixen a la seva manera, diuen les coses sense proves i no tenen cap credibilitat.

SERGI PICAZO

(Auto) Homenatge a l’Anuari dels Silencis Mediàtics de 2011

L’Anuari Media.cat. Els silencis mediàtics de 2011 és, sens dubte, una de les meves experiències periodístiques més exitoses, més original i on més he après de la meva curta carrera professional. Sóc un dels co-coordinadors junt amb Roger Palà i, ara, ja podem fer-ne un balanç positiu. Això és un auto-homenatge que em faig jo mateix al meu bloc. Onanisme periodístic. Brindo per nosaltres. Sense rubor!

Això de l’Anuari ha resultat una feinada, però ha valgut la pena. Vam juntar quinze bons periodistes per fer quinze reportatges sobre temes silenciats, marginats o oblidats pels grans mitjans. Vam aconseguir que 262 persones ens ajudessin a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Vam sumar a la idea original del Grup de Periodistes Ramon Barnils suports tan diversos com el del professor de periodisme Xavier Giró, el del Col·legi de Periodistes o el d’ONG com Enginyeria sense Fronteres, Setem o l’Observatori del Deute. Vam batre rècords de visites a la web de Media.cat i a la pròpia pàgina de l’Anuari. I, a més a més, la gira de presentacions que estem fent arreu dels Països Catalans ens està permetent fer una cosa poc habitual al nostre gremi: escoltar què hi diu la gent “normal”, la gent de la societat civil, la gent amb ganes de fer coses.

Enmig d’un panorama general de desencís i acomiadaments, sovint un pensa que aquest periodisme que fem -crític amb el poder, sense recursos econòmics i d’un format molt artesanal- no interessa pràcticament ningú. Als convençuts, i poc més. Els nostres continuats fracassos demostraven la hipòtesi. Exemples com l’Anuari dels Silencis, però, donen una empenta a seguir. I seguirem. Tindreu notícies.

Moltes gràcies a totes!

Els mitjans de comunicació de Catalunya patim, segurament, un dels pitjors moments -sobretot econòmic i laboral- dels darrers 30 anys. Però estic convençut que el periodisme viu una de les millors èpoques. Farem història… Ja ho veureu. Espero que el futur del periodisme segueixi estant als mitjans de comunicació, als grans diaris, ràdios i televisions. N’estic convençut. Sense els mitjans no hi ha periodisme. Però el futur del periodisme també deixarà espai a que iniciatives petites, modestes i toca-collons com això de l’Anuari tinguin un paper informatiu rellevant. També n’estic bastant segur.

Per mi, immodestament, l’Anuari dels Silencis és un exemple de #BonPeriodisme. He de dir que ja vaig dir el mateix ara fa un any amb un post sobre el primer any de l’Anuari al 2010 on jo vaig tenir un paper mínim: “Project Censored català”. Pocs diners, però idees clares. Poca experiència, però molt d’esforç. Militància per un periodisme digne, lliure i crític. Aquí us deixo una conversa entre el veterà periodista Siscu Baiges i un servidor al voltant de l’Anuari, el periodisme d’avui dia i els silencis mediàtics. L’entrevista està penjada al canal de 6qTV al Youtube, un projecte que demostra les infinites possibilitats del periodisme digital en aquests temps convulsos.

Moltes gràcies a totes, de veritat!

[VÍDEO] “La funció social dels mitjans de comunicació”

El programa de reportatges, que s’emet al Canal 33 i està dirigit per Jordi Vilardell, ja ens té acostumats al #BonPeriodisme. Exemples en trobareu uns quants penjats a la seva web. Us recomano el seu últim reportatge, “La funció social dels mitjans de comunicació” perquè fa una profunda i encertada reflexió sobre l’estat actual del periodisme.

SINÒPSI: “Els mitjans de comunicació modelen la imatge que tenim del món, els nostres models i els nostres símbols; però molts banalitzen els seus continguts i a Catalunya els de la resta de l’estat fan una forta pressió cultural. Per això des de sectors diversos s’impulsen canvis que permetin utilitzar el potencial de la comunicació pel desenvolupament social”.

VEURE EL VÍDEO: La-funcio-dels-mitjans-de-comunicacio

Per cert, al report hi apareixen dos companys de mil batalles periodístiques: Roger Palà, com a co-coordinador amb mi de l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics de 2011; i el professor Xavier Giró, director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes (OCC) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

—

AULAMÈDIA, Educació en Comunicació

MEDIA.CAT, Observatori Crític dels Mitjans

Un retorn al periodisme

Avançament en exclusiva del pròleg escrit per Roger Palà i Sergi Picazo a l’Anuari Mèdia.cat. Els Silencis Mediàtics de 2011. Visca el #BonPeriodisme!

Recordeu: dijous 3 de maig, a les 19h. al Col·legi de Periodistes de Barcelona, i virtualment a Twitter, presentem l’Anuari amb els quinze reportatges sobre els quinze temes censurats, silenciats o mal tractats durant l’any passat als grans mitjans de comunicació catalans. Són quinze qüestions que s’han vist arrossegades pel corrent informatiu sense haver pogut ser explicades al ciutadà en profunditat.

Aquí va, doncs, el pròleg…

Un retorn al periodisme

Un dels objectius de tot periodista ha de ser donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. A la pràctica, però, sovint això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per solventar aquest dèficit. Ho fa assenyalant quins han estat els quinze temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans durant l’any 2011. Algunes d’aquestes qüestions no han estat explicades adequadament, altres han estat tractades amb poca profunditat, i, en algun cas, no se n’ha parlat. Així doncs, proposem
aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fontssiguin la tònica habitual.  La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials o l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar.

Som, però, constructius. Pensem que, des de dins i des de fora dels mitjans, és important assenyalar quins temes haurien d’haver estat notícia i no ho van ser. El projecte de l’Anuari Mèdia.cat no és contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. Creiem, doncs, que el projecte, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

Durant tot l’any 2011 hem resseguit l’actualitat mediàtica per esbrinar quines són les matèries més oblidades pels grans mitjans. Els articles que apareixen en aquest Anuari són el resultat d’una selecció de gairebé un centenar de propostes. Els quinze reportatges finals tracten aquells temes que, a criteri del Grup de Periodistes Ramon Barnils, han disposat de menys espai en els mitjans. Això no vol dir que mai ningú no n’hagi publicat res. Hi ha excepcions, sobretot entre la premsa local i la premsa alternativa. Però, en general, tots quinze són temes maltractats, bé sigui pel contingut, per la falta de fonts o per l’enfocament superficial.

La llista d’agraïments de l’Anuari Mèdia.cat 2011 és llarga. El projecte no hauria estat possible sense les 262 persones que han contribuït a finançar-lo, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. A totes elles, gràcies. Van confiar en un projecte de periodisme clàssic, sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. Tot i això, primer de tot, hi havia la idea: una iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual— de la Fundació ESCACC, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Ara l’important ets tu. Llegeix, critica, jutja i difon. El més important de fer periodisme és que sigui llegit, bé en un paper imprès o en un telèfon mòbil. Si tu no hi ets, el silenci continua.

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO

Llibres indispensables per a un periodista

• Ébano (castellà) o Eben (català). RYSZAR KAPUSCINSKI (sobre les experiències a l’Àfrica dels anys 60 i 70 del mític reporter europeu)
• Cómo nos venden la moto. I. RAMONET i NOAM CHOMSKY  (un vell anàlisi, pamflet diria jo, sobre com funcionen els mitjans de comunicació de masses i la propangda informativa)
• Recuerdo de la muerte. MIGUEL BONASSO (sobre el drama de les tortures i desparacions a la dictadura d’Argentina als anys 70; és una novel·la, però quasi periodisme)
• Periodisme català que ha fet història. JOSEP MARIA CASASÚS (ed.) Recopilació d’articles de Valentí Almirall, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Maria de Segarra, Just Cabot, Carles Sentís, Gaziel, Tísner, Ibáñez Escofet, Joan Fuster i Josep Maria Espinàs, entre molts altres. 

Clàssics.

– Diez días que estremecieron el mundo. JOHN REED

– Quand le fond de l’air était rouge. Les grands reportages du s.XX du Monde Diplomatique. DD.AA.

–Basta de mentiras. El periodismo de investigación que está cambiando el mundo. JOHN PILGER (ed.). Escrit per DD.AA.

–Ébano. RYSZAR KAPUSCINSKI  

– Mundos para explorar. Historias clásicas de viajes de National Geographic. MARK JENKINS (ed.)

– Entrevistas y artículos (1962-1987). EDUARDO GALEANO

– Retratos y encuentros. GAY TALESE

– El dictador, los demonios y otras crónicas. JON LEE ANDERSON

– Entrevista con la historia. ORIANA FALACCI

– Pity the Nation: Lebanon at War. ROBERT FISK

– Els catalans als camps nazis. MONTSERRAT ROIG

– A cada taula, un Vietnam. JOSEP M. HUERTAS

• Periodisme i literatura.

– A sangre fría. TRUMAN CAPOTE

– Cabeza de turco. GÜNTER WALLRAFF

– Noticia de un secuestro. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

– Desde el país de nunca jamás. ALMA GUILLERMOPRIETO

• L’estat (més o menys actual) del periodisme.

– Los guardianes de la libertad [en anglès: Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media]. NOAM CHOMSKY

– Comunicación y poder. MANUEL CASTELLS

– El fin de los periódicos. ARCADI ESPADA i ERNESTO HERNÁNDEZ BUSTO (eds.)

– El segundo poder. MARGUERITE RIVIÉRE

– La tiranía de la comunicación. IGNACIO RAMONET

– Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo. RYSZARD KAPUSCINSKI

– Ojo con los media!  MICHEL COLLON

– La premsa i el Sud. Informació, reptes i esquerdes. XAVIER GIRÓ

– Desinformación. PASCUAL SERRANO

• Vides de periodista.

– La memoria es un gran cementerio. MANUEL IBÁÑEZ ESCOFET

– Vida de un periodista.  BEN BRADLEE

– Memorias de un periodista. INDRO MONTANELLI

• Internet i 2.0.

– La explosión del periodismo. IGNACIO RAMONET

– Periodismo integrado. RAMON SALAVERRÍA i SAMUEL NEGREDO

– No me hagas pensar. STEVE KRUG

*** A més, quan vaig publicar la llista fa temps, companys periodistes em van fer una desena de suggeriments més, que també estan molt i molt bé. Les podeu llegir totes al final d’aquest link.

“Si te van a matar, no te suicides”

Us recomano la profunda, contundent i intel·ligent conferència sobre #BonPeriodisme que va donar la periodista Soledad Gallego-Díaz a l’Escuela de Periodismo d’El País-UAM. Gallego-Díaz, que va formar part de la primera redacció d’El País l’any 1976, és ara directora adjunta i corresponsal a l’Argentina.

El mateix diari va publicar la seva conferència en format article el 16 de març. Jo us proposo un resum, basat en les idees-clau, en només set punts. Val la pena. Ella, una periodista integrada i professionalista, creu que en les bondats del sistema de comunicació actual -jo no gaire- però el text mostra algunes cosetes interessants. Tot el que diu no serveix de res sinó ho emmarques dins el Model Propaganda de Chomsky i Herman. Però, ens serveix com a base per (re)pensar el Periodisme d’Avui.

1) Una manera de suicidarse es creer que el periodismo es “nuestro”, de una generación determinada de periodistas, que nos hemos convertido en sus guardianes, en los guardianes de sus esencias y que somos los únicos con derecho o autoridad para ejercer su control. Esa es una idea bastante letal y funesta, porque lleva a no aceptar cambios, a negarse a ver las nuevas realidades y, sobre todo, porque impide precisamente lo que más necesitamos, un debate abierto entre periodistas de todas las generaciones y de todos los distintos medios, que nos permita recuperar influencia como profesionales.

2) El problema no es si sigue existiendo el periódico en papel o en la tableta. El problema es: qué es el periodismo en esta nueva época, cómo le afectan esas nuevas herramientas y si esas herramientas y nuevos procesos pueden deteriorar, o romper incluso, las reglas básicas de nuestra profesión.

3) Otro modo de suicidarse es confundir periodismo y comunicación. Uno de los mayores peligros es que la comunicación asfixie al periodismo. Cuanto más sé del mundo de la comunicación, más exigente me vuelvo con el mundo del periodismo. ¿Todo es periodismo? Desde luego que no. Quizás todo es comunicación, pero el periodismo tiene reglas, normas y objetivos determinados.

4) Ya he mencionado las reglas que enumeraron Kovach y Rosenstiel. Me gustaría también recordar las recomendaciones de Albert Camus a los periodistas. Sus reglas. Eran estas: “Reconocer el totalitarismo y denunciarlo. No mentir y saber confesar lo que se ignora Negarse a cualquier clase de despotismo, incluso provisional”.

5) Otra manera de suicidarnos es rendirse a la prisa. Siempre ha habido prisas en este oficio. Desde aquellos tiempos en que Reuters decidió enviar una paloma mensajera para adelantar algunas informaciones económicas, siempre hemos tenido que trabajar bajo presión. Pero una cosa es trabajar con prisas y otra, suprimir completamente el contexto de los hechos para ganar tiempo. La instantaneidad es un fenómeno formidable, pero no debe suplir a la obligación de proporcionar ese contexto.

6) La peor manera de suicidarse es dejar de indagar los hechos y limitarse a vocear las distintas versiones. Eso no es periodismo. Volvemos a la comunicación, que consiste en compartir mensajes, y no en averiguar qué tienen de cierto.

7) Termino ya. Nadie sabe nada del futuro. Los periodistas, menos que nadie. Limitemos a describir lo que pasa en el presente y expliquemos por qué pasa.

Això és una història! “El telegrafista del Titànic”

No sé si és estrictament #BonPeriodisme.

Però, com em va suggerir la meva inseparable Simone de Beauvoir, sembla un “article mític”.

El relat fa venir ganes de llegir, llegir i llegir. El periodisme no és només explicar la veritat, descobrir les intimitats del poder i aconseguir exclusives mai explicades. El periodisme, per a mi, també és un fabulós i magnífic instrument -tècnica i estratègia- per transportar-nos a nous móns desconeguts o endinsar-nos dins històries increïbles. This is an story! Històries, històries, històries… Ja ens ho deia l’altre dia Jaume Clotet en una interessant reflexió sobre el periodisme d’avui dia: “Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les”. Parafrasejant a aquell, ens calen històries d’ara…

Aquesta, però, és una història antiga i ja explicada: la del Titanic. Però, l’article, escrit en primera persona per un tal Harold Bride, el telègrafista del Titanic, ens mostra aquelles últimes hores del naufragi més famós la història. No és un reportatge d’anàlisi ni potser el millor periodisme mai fet, però és una història real, ben escrita i publicada a la premsa de l’època.

Senzillament, gaudiu d’aquesta perla:

Periodisme per la pau: què carai és això?

Fa uns anys ja, el periodisme per la pau va injectar-se, de cop i a contracorrent, a les nostres venes. El culpable va ser el periodista i mestre de periodistes Xavier Giró. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que, en comptes de “corresponsals de guerra”, la premsa hauria de tenir “corresponsals de pau”. Ell va ser el primer a qui vaig sentir dir que els periodistes, en comptes de subratllar tota violència, odi i enfrontament –malgrat fos per criticar o denunciar-, haurien d’escriure tot impulsant valors de pau i reconciliació quan expliquen els conflictes. Però, clar, ¿com fer-ho quan et toca escriure per a un mitjà de comunicació? Uff, difícil, però no impossible.

Què pensa el professor Xavier Giró sobre la pau i la violència? 

El projecte de reportatges Després de la Pau, que com molts sabeu he estat fent durant l’any 2011 amb els companys del col·lectiu Contrast, és justament un bon exemple de Periodisme de Pau. Els reports volen posar l’èmfasi en les iniciatives de pau, reconciliació, memòria i justícia que han sorgit en països que han patit violències internes extremes i sagnants en els darrers 40 anys. Els dos primers capítols van ser Bòsnia i Líban. Els dos següents, ja confirmats pel 2012, seran Ruanda i Guatemala. Podríem aterrar a aquests països i posar el focus de la nostra càmera sobre la violència que encara resta, l’odi que encara passeja pels pobles o els silencis que criden més del que callen. Sería lícit, sería periodístic. I tant! Tanmateix, hem optat per anar-hi per posar el focus en els processos de reconciliació entre comunitats o en les iniciatives per la memòria de l’horror: en les coses que sí han funcionat, tot i que siguin poques. Tot i admetre que l’odi, la violència i la injustícia continuen presents, la sèrie dels documentals Després de la Pau optarà per mostrar l’altra cara de la moneda.

El gran periodista de Televisió de Catalunya, Joan Roura, ens va ajudar molt a fer el reportatge del Líban. És un referent per a nosaltres. Però, en públic i en privat, ens critica sempre el mateix: 1) que això del periodisme per la pau és una etiqueta inútil (“Hi ha periodisme i prou!”) i 2) Que al Líban, país que ell coneix millor que nosaltres, no hi ha pau ni hi haurà, i que tot això que gravem “són quatre pacifistes, ben intencionats, però sense poder d’influència”. Té raó i no té raó.

Generalment, els periodistes acostumem a cobrir, de manera profunda i extensa, les guerres. En canvi, pràcticament cap periodista s’interessa per anar a cobrir les paus. Durant anys i anys, les guerres al Líban (1975-1990) o a Bòsnia (1992-1995) van ser retransmeses quasi en directe per centenars de “corresponsals de guerra”. Un cop signats els acords de pau, la majoria dels periodistes va decidir o va ser obligada a tornar cap a casa o viatjar a altres racons bèl·lics del món. Ara, però, 15 o 20 anys després, algú havia d’anar a fer periodisme sobre la pau. (Ah! I, si podem, malgrat no li agradi a en Roura, farem periodisme de pau i periodisme per la pau).

Després de la Pau ha girat per diferents ciutats de Catalunya i el País Valencià amb l’ojectiu de sensibilitzar per la pau. Intentem explicar què s’ha fet i què no s’ha fet en els processos de pau, reconciliació i memòria a Bòsnia i Líban. Sense jutjar si és bo o dolent. Però posant l’accent en aquelles iniciatives que sí han funcionat. Val la pena. La pau és el gran tema silenciat quan els mitjans parlen sobre els conflictes. Això no vol dir que amagarem allò que no ha funcionat.

El periodisme de pau és un camí llarg, difícil i complicat. Esperem arribar-hi.

Sergi Picazo

* Vols seguir llegint?

• Màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals, dirigit per Xavier Giró i Antoni Castel.

• Insight on Conflict. Pàgina web que recull les iniciatives d’organitzacions de peacebuiliding locals en àrees de conflicte i contextos d’alta violència.
• Vilaweb: “La complicada quotidianitat de la pau, focus de sis periodistes“,  sobre l’aposta pel periodisme de pau del col·lectiu Fora de Quadre i Contrast arran de l’estrena dels dos primers reportatges de la sèrie (28 de novembre)
• 365d365e: “Volem explicar com es construeix la pau quan s’aturen els fusells”. Entrevista col·lectiva a cinc dels creadors del projecte Després de la Pau sobre la situació actual del periodisme i els procesos de pau, memòria, reconciliació i justícia al món. (12 de setembre)

Eufòria 5-Derrotisme 0. Arrenca l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011

Fora fa fred. Són les 23.31 hores de la nit d’un dilluns qualsevol de crisi econòmica. La Iolanda fa F5 mentre rento els plats. “Ja ho heu aconseguit. 3.210 euros!”. Eufòria 5-Derrotisme 0. L’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2011 va aconseguir els diners que havíem demanat en només tretze hores de temps a través de Verkami. Tretze hores de reivindicació del #BonPeriodisme. Objectiu assolit.

Gràcies. Moltes gràcies.

L’èxit del micromecenatge us el devem a totes vosaltres. A les 115 persones que vau decidir aquelles primeríssimes hores posar diners de la vostra butxaca en una idea, en un somni, en un projecte de periodisme clàssic. Fins i tot sense saber-ne exactament ni el com ni el què. Confiança i solidaritat mútua: un concepte a recuperar. A totes, gràcies!

També agraïm les organitzacions que van confiar en el projecte abans que ningú: l’observatori crític Mèdia.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB -dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró-, i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. I, sobretot, agraeixo al meu company de viatge, el Roger Palà, que sempre compti amb mi.

El Project Censored català ha demostrat un cop més que els ciutadans sí volem pagar diners per gaudir d’un periodisme crític, realment independent, de denúncia de les injustícies i que obri llum sobre els mecanismes del poder. El projecte és tossuda autocrítica: davant dels 12 silencis mediàtics més sorollosos de l’any, 12 reportatges periodístics en profunditat. Fins i tot la gent ha decidit pagar per internet i pagar per un cosa que serà gratuïta per a la majoria de ciutadans en format PDF. Recordo ara tots els intents de projectes periodístics en els meus darrers deu anys de militància. Aix! Intents, fracassos, esbroncades, prèdiques en el desert i… sí, és clar, algun cas d’èxit i satisfacció per no sentir-me sol -com la Directa o l’Observatori de la Cobertura de Conflictes-.

Com em diu sempre l’amic David Fernàndez, company de mil batalles, “entre totes ho farem tot”. 

PD1: Si voleu llegir, la reivindicació que vaig fer de l’Anuari 2010 el passat mes de setembre, llegiu aquest post.

PD2: Si voleu llegir els dotze reportatges silenciats que va tractar l’Anuari 2010, descarregueu-vos el PDF.

Sinatra vs. Talese, el periodisme musical que ha fet història

Quan encara estudiava Periodisme, un amic i recomanable periodista, Roger Palà, em va demanar que li busqués un llibre sobre reportatges clàssics de la revista Rolling Stone. Anys 60, anys 70. Quan la revista Rolling Stone valia la pena, clar. Vaig al·lucinar. Reportatges musicals –més aviats, sociomusicals, políticomusicals- com mai no els havia llegit. El llibre era de tapes verdes i dures, en una edició molt antiga, pàgines groguenques, molt i molt usat… però ni el Roger ni jo aconseguim recordar el seu títol.

El llibre, però, i segurament la Rolling Stone, eren la prova que un periodisme musical i cultural més interessant, més profund i més radical era possible. El Roger ho intenta, i a vegades aconsegueix, a les pàgines de l’Enderrock.

Però, anant a les arrels, un altre company i amic periodista, l’Ivan Vila, em recomana llegir-me aquest mític reportatge del cantant Frank Sinatra escrit pel també mític periodista Gay Talese. Una joia, que està penjat a internet gràcies a Letras Libres. No és el clàssic panegíric, de publicitat i promoció en que s’ha convertit avui la majoria del periodisme sobre música. És crític, és descriptiu, exposa el millor i pitjor Sinatra.

El títol és innegablement bo: “Sinatra está resfriado”. No hi ha res més a dir.

NOTA: El report és llarguíssim, impossible de llegir sencer. Però comenceu igualment i deixeu-lo quan no pugueu més. No importa. Cinc minuts de lectura seran suficients per entendre l’estil.

I després de la pau, què? (Contrast, una manera de fer periodisme per la pau)

Més enllà dels mitjans de comunicació, també s’hi fa #BonPeriodisme.

Un exemple d’auto-ocupació, dignificació del periodisme i compromís polític és el col·lectiu de periodistes Contrast. Immodestament confesso que vaig ser un dels fundadors -dels bojos? inconscients?- de l’associació ara fa només un parell d’anys. L’objectiu, compartit colze a colze per mi i pels meus companys, és una aposta pel periodisme social, pels drets humans i de pau. La veritat és que ens està costant cara l’aposta, però la mantindrem, costi el que costi, tossudament alçats, contra l’huracà del diner i la paràl·lisi del panxacontentisme.

Si voleu saber-ne més, mireu el web de Contrast. Podeu saber Qui Som? i Què fem?

Ara, després d’algunes primeres incursions periodístiques més o menys accidentades, presentem el nostre primer gran treball. Dos interessantíssims reportatges sobre els processos cap a la pau després de la pau que han viscut Bòsnia i el Líban. A part dels vídeos, de 30 minuts cadascun, i de publicar alguns reportatges a la premsa catalana, hem fet un bloc per explicar el making off dels rodatges i exposar les nostres reflexions sobre el periodisme de pau.

Aquests dos reports s’emmarquen en la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’ que es rodarà en els propers anys també a països com Guatemala, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica i Cambodja.

Ara, però, de moment, presentem els primers dos capítols de la sèrie.

Invitació // Reportatges ‘Després de la Pau: Bòsnia i Líban’ / Projeccions a Catalunya

Aquí teniu el calendari de presentacions a Catalunya dels dos primers capítols de la sèrie de reportatges ‘Després de la Pau’: sobre els casos de Bòsnia i del Líban.

Només us anunciem les projeccions i docu-fòrums que tenim previstes al novembre i desembre. Són:

A SANT FELIU DE LLOBREGAT

25 de novembre. 20.00h. Cinebaix (c/ Joan Batllori, 21, al costat de l’estació de Renfe de Sant Feliu)

A BARCELONA:

28 de novembre. 19h. Col•legi de Periodistes (Rambla Catalunya, 10) (NOMÉS PER A PERIODISTES I ENTITATS DE PAU. PER AQUESTA PROJECCIÓ S’HA DE DEMANAR INVITACIÓ) 

14 de desembre. 20.30h. Espai Fontana (Gran de Gràcia, 190)

19 de gener. 20.30h. Ateneu Popular de Nou Barris (c/ Portlligat, 10)

A UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

15 de desembre. 12.30h. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Facultat de Ciències de la Comunicació. Aula Magna. Campus Bellaterra.

* Es faran més projeccions durant el mes de gener a València, Igualada, Santa Coloma de Gramenet, Manresa i, a l’estranger, Berlin, Sarajevo i Beirut.

La sèrie de reportatges “Bòsnia, Argentina, Guatemala, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja… DESPRÉS DE LA PAU” pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau que han viscut països que van patir greus conflictes interns durant la segona meitat del segle XX. Parlem d’una pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. Els mitjans de comunicació cobreixen, i molt, les guerres, però la majoria s’obliden de cobrir les paus.

La sèrie de reportatges –de moment, només Bòsnia i Líban- analitza els casos de la rehabilitació  postbèl·lica, memòria i reconciliació comunitària duts a terme en països tan diferents i complexos com ara Bòsnia o el Líban. Són països que han patit violències internes cruels i sagnants durant els darrers 30 anys, i que exploren actualment el seu camí cap a la pau. Volem esbrinar quin camí han seguit, sense jutjar-los, però sí comparant les experiències.

Els dos primers capítols, de 30 minuts cadascun, se centren en reflexionar sobre els processos  iniciats a Bòsnia i el Líban arran de la firma dels acords de pau acabada la guerra. Investigadors sobre el conflicte, activistes per la pau i la reconciliació, víctimes de la violència, juristes i educadors bosnians i libanesos expliquen què s’ha fet i què no s’ha fet després de la pau.

Aquests dos primers capítols estan finançats per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Feu-vos SEGUIDORS de la nostra pàgina al Facebook.

O del nostre perfil al Twitter.

Homenatge urgent a Josep Pernau

Diuen els que en saben que Josep Pernau va ser un mestre de periodistes. Avui ha mort a Barcelona als 80 anys després de cinc dècades dedicades a fer més entenedor el món entre els lectors. 

Alguns, encara joves, no hem tingut la sort de conèixer-lo. L’hem llegit ja només en articles d’opinió i a la seva històrica columna ‘Opus mei’ a El Periódico de Catalunya, però els veterans d’aquesta i d’altres redaccions ens diuen i ens repeteixen que va ser un dels millors en això del #BonPeriodisme. 

Aquesta columna, escrita per Pernau el setembre de 2005, parla sobre l’ofici d’escriure opinió: “Confessions del columnista”

Això és el que han escrit d’ell, avui, a corre-cuita, d’urgència.

Vicent Partal, director de Vilaweb. “El meu director” 

Antoni Maria Piqué, al bloc Paper Papers. “Josep Pernau, 1930-2011”

Josep Maria Cadena, periodista, secretari general del Consell de la Informació. “Tenia un fortíssim esperit de servei”