//
archives

Amèrica Llatina

This category contains 4 posts

(Lliçons del) Boom de la premsa digital llatinoamericana

Actualment mitjans en paper i nous mitjans digitals estan pensant, repensant i tornant a pensar les seves estratègies sobre el futur de la premsa a Internet. Ja us dic des del principi que les anades i vingudes dels últims cinc anys em fan pensar que ningú no té ni p… idea de cap a on anem ni què carai s’ha de fer.

Tot i això estic convençut que, malgrat la crisi econòmica i la crisi de la premsa, vivim una de les millors èpoques de la història recent per fer periodisme. És més fàcil, més barat, més potent, més global, més interactiu, amb més facilitats tecnològiques, més democràtic i amb més potencials lectors que en cap altre període de la història de la Humanitat. L’únic problema, són, com sempre, els diners. Aix! Tossudament, cal seguir intentant-ho.

Fa un temps vaig llegir un article publicat a El País que es titulavaEl boom de la prensa digital latinoamericana, escrit per Juan Diego Quesada, sobre Plaza Pública (Guatemala), Reporte Indigo, Animal Político y Sin Embargo (México), El Faro (Salvador), Confidencial (Nicaragua), Verdad Abierta y La Silla Vacía (Colombia), Idi reporteros (Perú), Puercoespín y Chequeando (Argentina). Entre el que explicava l’article i la collita de l’experiència de fracassos pròpia, van sorgir algunes idees sobre quines serien les característiques bàsiques dels nous mitjans digitals basats en el periodisme independent i crític contra el poder. Si voleu fer un The Guardian, un New Yorker o una BBC això que va aquí sota no us serveix de res. Però si voleu fer una altra cosa, no sé com dir-li, però una altra cosa, mireu-vos-ho.

(* en castellà, perquè l’original estava en castellà i l’elaboració posterior m’ha sortit així)

1.- Apuesta por el periodismo con estándares altos de calidad. Bien escrito, casi literario, reportajes largos, en profundidad, con acceso a todas las fuentes, con gráficos y fotografías trabajadas. Sin paja. Todo calidad, 100% pura.

2.- Mezcla de profesionales salidos los medios tradicionales de prensa, radio y televisión con jóvenes nativos digitales. Experiencia e imaginación. Agenda de contactos y desparpajo creativo.

3.- Aprovechar las facilidades técnicas y los bajos costos que proporciona la Red a la difusión de la información.

4.- Una redacción pequeña y relativamente barata. Ep! Todos con contrato y bien pagados.

5.- Slow journalism (periodismo reposado). La cosa es fácil: un restaurante, con productos de la huerta, en una masía, cocinando a fuego lento, suele ser mejor que un McDonalds aunque la comida tarde en hacerse. O no? Y pagamos por él porque nos gusta comer bien. Habría que aplicar lo mismo al periodismo: incluso en internet. “Llegan tarde al escenario de la noticia, casi siempre cuando todos los periodistas de otros medios se han ido, e intentan reconstruir el rompecabezas de lo ocurrido”, reivindica el artículo de Quesada.

6.- Dar relevancia a los datos. Rebuscar en las bases de datos, los registros mercantiles y el Boletín Oficial del Estado con el único objetivo de “fiscalizar a los gobiernos”. Por ejemplo, alguno de los medios latinoamericanos que destaca el artículo cuenta con un ingeniero informático que baja y clasifica información pública con ayuda de robots y un antropólogo con experiencia en estadística para hacer análisis. Flipante, no?

7.- Transparencia y contacto directo con el lector. Sea físicamente –fiestas, encuentros, entrevistas colectivas- o virtualmente. Si los jóvenes consumen horas y horas como locos en las redes sociales habrá que estar ahí para dialogar con ellos. La interconectividad permite mantener un diálogo abierto con los lectores 24/7: y, de paso, corregir errores y buscar noticias exclusivas. “Prueba enviar un tuit a los grandes medios. No te van a contestar. No hay nadie al otro lado”, insisten.

8.- “Toda la culpa es de García Márquez”, asegura Quesada. “Los que hacemos periodismo narrativo e investigación hemos pasado por cursos o talleres de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano”, concreta uno de los periodistas latinoamericanos entrevistados. “Descubrimos ahí que la crónica es el modelo más acertado para retratar la realidad”, apuntilla. ¿Quién diríais que es nuestro particular García Márquez? Vamos a escribir crónicas, carajo!

9.- El texto no es nada sin lo multimedia: el vídeo, las imágenes en movimiento. Recuerden que es un invento que tiene más de cien años. Ya sería hora de ponerlo en práctica en la web sin tantos reparos ni miedos ni precaución. Hay que ponerse las pilas.

10.- Las futuras webs están obligadas a sacar productos en papel. Periódicamente. Productos casi de lujo para lectores que demanden calidad pero en formato vieja escuela. El olor del papel de la revista recién imprimida. ¿No os encanta? “Pensábamos que la conexión a redes iba a ser mejor para estas fechas pero no es así. No queremos marginar a buena parte de la población mexicana”, reconoce el director de Reporte Indigo, una de las webs destacadas por el artículo.

11.- Hay que cubrir política, economía, cultura, sí, sí, sí, pero las nuevas webs apuestan por los llamados “temas ciudadanos”, impulsados por la sociedad civil, de las protestas sociales, de las quejas en la parada del autobús y en la cola de la panadería. Son, dicen en el artículo de El País, “los temas que más consumen los jóvenes”. Pone el ejemplo que en Reporte Indigo las noticias más leídas en su portal en 2012 tienen que ver con el Yo Soy 132, un movimiento en México que reivindica un cambio radical en la forma de gobernar el país. Aquí vendrían a ser, por poner algún ejemplo, las infos sobre el 15-M, las mareas de la Educación y la Sanidad o las manifestaciones por la independencia de Catalunya.

Què us sembla? S’equivoquen molt aquests llatinoamericans?

És impossible fer-ho sense diners?

Els que treballem a mitjans de comunicació “clàssics”, ja ho fem tot això? Ho hem de fer més i millor?

Deu preguntes crítiques contra Chávez i el chavisme

* Arran de la mort d’Hugo Chávez i veient el debat generat, he recuperat del calaix una vella entrevista a Luis Britto García, intel·lectual veneçolà, partidari però crític de la Revolució Bolivariana. Aquesta entrevista va ser publicada al setmanari Directa, al gener de 2008. Fa molts anys ja, però crec que els dubtes, tòpics i crítiques sobre Chávez i el chavisme segueixen igual avui dia. És una entrevista feta, d’acord amb l’escriptor veneçolà, a la contra i a l’atac. Crec que és ideal per a persones que tinguin dubtes raonables sobre què passa a Veneçuela i vulguin una perspectiva alternativa. Després, que cadascú extregui les seves conclusions.  

 

Luis Britto García (Caracas, 1940) és escriptor i investigador en el món de la comunicació. Les seves novel·les ‘Rajatabla’ (1970) i ‘Abrapalabra’ (1979) van guanyar el premi literari Casa de las Américas. Més enllà de la ficció, els seus assaigs són fonamentals per entendre Veneçuela: entre aquests, destaca ‘Venezuela: investigación de unos medios por encima de toda sospecha’. Després d’una llarga trajectòria dins el Partit Comunista, es declara chavista i, alhora, crític del chavisme. “Jo voldria que Chávez fos més radical”, diu. Enlloc d’una entrevista formal, li proposo una entrevista a la contra, tirant-li a sobre totes les acusacions clàssiques contra Chávez, la Revolució Bolivariana i la situació de Veneçuela. 

1.- Diuen que és un pallasso, un vulgar i un maleducat?

Chávez és un president que parla de forma col·loquial i que canta cançons als mítings. És una sort! La majoria de presidents veneçolans eren sempre molt avorrits, almidonats i sense cap carisma. El president té el dret a ser com vulgui mentre tingui el suport de la població. Hi ha molta gent avorrida a Veneçuela, però el poble no vota per ells. Potser és que som un poble poc disciplinat, poc jeràrquic i molt igualitari, i per això volem tractar de tu a tu al president del govern.

2.- Diuen que Chávez és un militar. Com pot l’esquerra confiar en un militar?

I com van poder confiar els francesos en Charles de Gaulle o els estadounidencs en Eissenhower? Els dos eren militars i van ser presidents conservadors. De tota manera, l’oficialitat de l’exèrcit veneçolà ha sigut històricament policlassista i molt obert: està formada per fills de l’oligarquia i de les classes populars, com el mateix Hugo Chávez. Això sorprèn ja que altres exèrcits, com el xilè, tenen una actitud molt de dretes. I, en tot cas, a vegades les armes han de servir a causes humanitàries: la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial o les guerrilles del maquis a la Guerra Civil eren violentes i militars, però feien servir les armes contra el mal.

3.- Diuen que és un colpista perquè va donar un cop d’estat l’any 92 al govern de Carlos Andrés Pérez?

Primer cal saber que no es pot acabar amb un joc respectant les regles del joc imposades pels poderosos. I després, cal recordar que abans de la rebel·lió militar liderada per Chávez, el govern d’aquella època va posar punt i final a la revolta popular del Caracazo amb la massacre de milers de veneçolans pobres a mans de l’exèrcit. Això va deslegitimar de manera absoluta al govern. Carlos Andrés Pérez havia lliurat la sobirània del país al capital estranger i va imposar el seu programa neoliberal a sang i foc.

4.-Diuen que els plans socials, el fi de l’analfabetisme i apropar els hospitals a les zones més pobres del país és només pur populisme i demagògia.

Segons el neoliberalisme, tota mesura amb un caràcter social és populista. Jo crec que populisme és fer servir els mitjans de la tradició nacional i popular per legitimar un projecte de col·laboració de classes, que sovint va acompanyat de mesures d’almoina. El projecte bolivarià ha creat una gran alarma per haver despullat una confrontació de classes a Veneçuela. D’una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras, i d’altra banda, grans sectors populars. Després del referéndum revocatori que va guanyar Chávez, la presidenta de la patronal va afirmar sense amagar-se que “no hem sabut fer arribar el nostre missatge a les masses”. És a dir, el missatge opositor era el missatge de la patronal d’empresaris. Tanmateix, més enllà d’això, et recomano una cosa: pregunta a una família amb un fill salvat d’alguna malaltia pels metges de la missió sanitària Barrio Adentro si considera que això és populisme? Pregunta a una dona que hagi après a llegir i escriure gràcies a la missió educativa Robinson si considera que això és populisme? Quan va arribar Chávez al govern hi havia 300.000 universitaris, i avui hi ha 740.000, i a més s’ha eliminat, segons diu la Unesco, l’analfabetisme de Veneçuela. És populista afavorir l’accés a l’educació de milers de veneçolans? És populisme duplicar la despesa del Govern en Salut i la d’Educació?

5.- Diuen que Chávez és un dictador, que no respecta la voluntat del poble i reprimeix les manifestacions de l’oposició?

Això només es pot respondre amb un somriure. Chávez va patir un cop d’estat, va ser detingut amb la intenció d’executar-lo però va ser posat en llibertat després de que una gran manifestació demanés el seu retorn a la presidència. Però, quan va tornar, no va prendre cap mesura contra els militars i els empresaris que van prendre part en el cop d’estat. No va tancar cap mitjà de comunicació, tot i que les televisions privades van cridar en antena a fer un cop d’estat contra Chávez. Quina classe de dictador és aquest? A Espanya, Tejero es va passar 30 anys a la presó. A Veneçuela, no hi va haver cap represàlia. La voluntat popular ha demostrat, elecció rera elecció, que dona suport a les polítiques de Chávez i el seu govern. La voluntat popular no és la voluntat dels amos dels mitjans de comunicació o de la patronal d’empresaris.

6.- Diuen que Chávez vol perpetuar-se en el poder eternament?

I què diuen aleshores del president dels governs espanyol, francès o britànic? Ells també poden ser reelegits indefinidament. Per què no fan la guerra contra aquests suposats tirans i dictadors europeus abans de fixar-se en el president d’un petit país llatinoamericà? A Veneçuela qualsevol funcionari d’elecció popular pot ser sotmès a un referèndum revocatori a meitat del seu mandat. De fet, contra Chávez es va dur a terme un intent per revocar-lo, i el president va aconseguir el 60% dels vots al seu favor. Quin mandatari europeu sotmet el seu poder a referèndum a meitat de la legislatura? Chávez seguirà en el poder si el poble ho vol, i si no, se’n anirà cap a casa.

7.- Diuen que té un rol molt protagonista i messiànic, no accepta cap successor i es presenta com un salvador de la pàtria?

Bé, això  podria ser més o menys cert, però si el dilema està entre Chávez i vendre la principal indústria del país a interessos estrangers, com vol l’oposició, prefereixo a Chávez. És messiànic voler conservar la sobirania del propi país? Jo crec que no. Tanmateix, si parlem de messianisme, de qui hauríem de tenir por és el del president d’Estats Units, que no només vol “salvar” la seva pàtria sinó el món sencer per mitjà de guerres i d’invasions militars.

8.- Diuen que Chávez vol imposar un partit únic als diferents partits d’esquerra de Veneçuela?

No sé d’on han tret l’adjectiu d’únic. El nom és Partit Socialista Unit de Veneçuela. Lluny de ser una senyal d’autoritarisme, l’objectiu és acabar amb les estructures de partit ja existents i amb la burocràcia del poder. El govern de Chávez va començar amb el suport d’un partit que es deia MVL200, però el grup es va autodissoldre per buscar una major flexibilitat i apropar-se a la gent. Quantes vegades hem vist que un partit que guanya les eleccions s’autodissolgui? Quantes vegades s’ha dissolt el PSOE? Després van crear els Cercles Bolivarians i es van autodissoldre; després el Moviment V República, i va ser suprimit també. L’únic objectiu és crear una nova estructura de partit que aglutini diferents forces de l’esquerra, però ja se sap que no hi seran totes: ni el partit Podemos, ni el Partit Comunista ni el Patria para Todos formaran part d’aquest partit… Tots els partits d’esquerra veneçolans han estat sempre molt minoritaris i per això Chávez volia unificar a la majoria d’organitzacions.

9.- Diuen que va tancar el canal de televisió RCTV.

No. Va ser una cessament de l’emisió. L’espectre radioelèctric, com a quasi tots els països del món, pertany a l’estat. Les televisions tenen concessions per emetre, que duren vint anys segons va establir una llei del president Jaime Lucinchi, un socialdemòcrata. RCTV va arribar al final de la seva concessió i el Govern va optar per no renovar-la degut a una sèrie d’incompliments legals. Però, si us plau, RCTV no està tancada ja que segueix emetent 24 hores al dia per cable, que és un sistema molt popular i massiu a Veneçuela.

10.- Diuen que té un programa de televisió, l’Aló Presidente, on fa propaganda durant hores dels èxits del seu govern fent servir la televisió pública.

L’Aló Presidente és una mena de rendició de comptes setmanal del president davant el seu poble. El programa és transmet per la televisió i la ràdio pública, però a Veneçuela hi ha unes 60 cadenes de televisió i un miler d’emissores de ràdio. Així que, qui no vulgui, no està obligat a veure el programa. Jo crec que res pot impedir que un governant expliqui la seva acció política i respongui a les preguntes que formulen els ciutadans de tot el país. La gent es queixa, fa peticions i exposa les seves crítiques. I el president ha de respondre. El problema dels mitjans de comunicació a Veneçuela no és aquest programa sinó que la majoria de mitjans són privats i han iniciat una gran campanya contra el govern democràtic. Aquests mitjans han incitat a la guerra civil i, fins i tot, a l’assassinat del president. A més, diàriament, s’insulta a la mare de Chávez, que és un dels pitjors insults que es poden fer a Amèrica Llatina, o el titllen de mico. Jo, per exemple, he estat vedat d’aquests mitjans: això sí que es censura. Abans em trucaven, però ara ja no ho fan mai. A Veneçuela no hi ha llibertat d’expressió perquè la tenen confiscada els mitjans de comunicació privats.

….

Com a part extra d’aquella entrevista, li pregunto el perquè alguns mitjans de comunicació tenen aquesta actitud tan crítica amb un president llatinoamericà concret com el de Veneçuela.

Als mitjans de comunicació espanyols s’ataca a Chávez d’una manera radical. Li diuen des de dictador o corrupte… fins a pallasso o maleducat.

Els espanyols, doncs, opinen el mateix que la majoria de mitjans veneçolans. No em sorprèn: respon a que hi ha grans interessos empresarials espanyols que estan sent perjudicats per Chávez. Per exemple, el cas de Repsol, que ha vist com Chávez aturava el procés de privatització de l’empresa pública Petróleos de Venezuela i reduïa així els seus beneficis en el futur. Com Repsol és un dels majors anunciants a la premsa espanyola, no m’estranya la seva actitud.

No?

El problema de fons rau en la lluita pel petroli i el gas, i és una lluita a nivell mundial. Després de la Guerra Freda, que va ser una mena de tercera gran guerra, la quarta guerra mundial va començar a Veneçuela el 27 de febrer de 1989 amb una gran sublevació popular contra el model neoliberal, que es va anomenar el ‘Caracazo’. És una guerra entre pobles i grans organismes financers i empreses transnacionals. El petroli ha arribat ja a la seva cota màxima de producció i ara va de baixada. Per tant, la potència que controli els hidrocarburs serà qui guanyi aquesta guerra mundial. Els escenaris de batalla són diferents, i un d’ells és avui mateix Veneçuela, la reserva de petroli més important a Amèrica. Nosaltres no estem buscant bronca amb ningú; simplement, tenim el dret d’aplicar els beneficis del petroli en benefici del poble veneçolà. Això no és cap heretgia, no?

Periodisme esportiu, pseudoperiodisme?

Tinc una teoria: per ser un bon periodista has d’haver fet, en algun moment de la teva vida, periodisme esportiu o periodisme local. No és una teoria comprovada al 100%, però gairebé… 😉 

Exposo el meu cas, però que no és exemple (encara) de #bonperiodisme. Jo vaig passar pel periodisme esportiu a l’escola de periodistes d’una ràdio local -en el meu cas, Ràdio Gràcia– i, després d’uns anys, vaig decidir deixar-ho per sempre. Me’n vaig cansar, el trobava massa superficial i, fins i tot, en algun moment, el veia com un pseudoperiodisme. ERROR!!!

Hi ha un periodisme esportiu majoritàriament dolent, fluixet i superficial.

Però també hi ha un periodisme esportiu d’altíssima qualitat, profund i d’un estil quasi literari.

Aquí la meva llista dels Cinc Millors Periodisme Esportiu del Moment. * La llista és només i exclusivament en premsa de paper (és el que conec més) i m’oblido (ho sento) de ràdios i televisions.

1.- Ramon Besa. El millor, senzillament. Les seves cròniques al diari El País haurien de formart part del segon volum del llibre sobre el periodisme català que ha fet història. Definitivament, jo vull escriure de Política algun dia com ell escriu avui les seves cròniques dels partits del Barça.

2.- Toni Padilla. Serà el millor, encara no. És amic, és bona persona i és humil. El vaig descobrir al·lucinat llegint les seves cròniques sobre futbol, política i història a l’antic 9 Esportiu. No sé d’on treu les dades històriques per a les seves cròniques. Es considera un “historiador frustrat”. Llegiu l’última perla.

3.- El 9 Esportiu. Els companys de viatge d’El9, ara dirigits pel compromès Ferran Espada -exdirector d’El Punt a Barcelona- i abans pel reconegut Pep Riera, fan un diari que parla sobre futbol -i altres esports- i no d’escàndols pseudofutbolístics. A més, mantenen seccions sobre Futbol i Cinema o Futbol i Política.

4.- Revista Panenka. El producte més trencador i innovador de la història del periodisme esportiu fet mai a l’Estat. Acaba de sortir. El seu lema és “El fútbol que se lee”. Proposa una sèrie de reportatges i entrevistes entorn el futbol, però posant l’accent en la versió literaria, política, cultural i social del futbol.

5.- Eduardo Galeano i la seva entrevista amb Pelé. La seva crònica sobre una trobada-entrevista amb el genial futbolista brasiler és avui impossible de trobar a internet. Jo només l’he pogut llegir al llibre Entrevistas y artículos (1962-1987) del periodista i escriptor uruguaià. Us el recomano! De moment, per deixar bon gust de boca, us deixo el perfil galeanístic sobre Pelé del llibre El fútbol a sol y sombra.

Això serà el futur bloc de Sergi Picazo

Sí, sóc el Picazo. Aquest ha de ser el meu futur bloc. De moment, però, és només una mena de web de presentació.
 
La meva situació personal i laboral actual m’impedeix escriure un bloc com cal. Ara mateix estic treballant intensament a la redacció d’El Punt i de l’Avui i, alhora, culminant la primera fase del projecte de documentals Després de la Pau -de moment, Bòsnia i Líban- amb els companys de Contrast i Fora de Quadre.
 
Però, en realiat, la meva lluita quotidiana, tal com diria l’escriptora Marisa Madieri, és la recerca de la “profunditat del temps”.
 
“La profundidad del tiempo es una reciente conquista mía. El tiempo, antes casi sin dimensiones, reducido a mero presente debido a una vida apresurada, acosada por un turbión de obligaciones y de alegrías robadas, ahora se despliega en horas livianas, se dilata y se arrellana”      Marisa Madieri

Això no treu que l’objectiu és i seguirà sent aprofitar el temps al màxim per complir projectes i somnis.  

“Twenty years from now you will be more disappointed by the things you didn’t do than by the ones you did do. So throw off the bowlines. Sail away from safe harbour. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover”    Mark Twain

La meva única eina per aconseguir el propòsit, allò que em van ensenyar i sobre el probablement parlaré en aquest bloc, s’anomena periodisme. 

“Siento una pasión por los no escuchados, los nadie, los humillados, los despreciados. Creo que son ellos los que tienen algo que contar. El periodismo, esa casa mágica, es mi herramienta”      Eduardo Galeano

El meu twitter

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat