//
estàs llegint...
Amèrica Llatina, Història, Periodisme, Política, Veneçuela

Deu preguntes crítiques contra Chávez i el chavisme

* Arran de la mort d’Hugo Chávez i veient el debat generat, he recuperat del calaix una vella entrevista a Luis Britto García, intel·lectual veneçolà, partidari però crític de la Revolució Bolivariana. Aquesta entrevista va ser publicada al setmanari Directa, al gener de 2008. Fa molts anys ja, però crec que els dubtes, tòpics i crítiques sobre Chávez i el chavisme segueixen igual avui dia. És una entrevista feta, d’acord amb l’escriptor veneçolà, a la contra i a l’atac. Crec que és ideal per a persones que tinguin dubtes raonables sobre què passa a Veneçuela i vulguin una perspectiva alternativa. Després, que cadascú extregui les seves conclusions.  

 

Luis Britto García (Caracas, 1940) és escriptor i investigador en el món de la comunicació. Les seves novel·les ‘Rajatabla’ (1970) i ‘Abrapalabra’ (1979) van guanyar el premi literari Casa de las Américas. Més enllà de la ficció, els seus assaigs són fonamentals per entendre Veneçuela: entre aquests, destaca ‘Venezuela: investigación de unos medios por encima de toda sospecha’. Després d’una llarga trajectòria dins el Partit Comunista, es declara chavista i, alhora, crític del chavisme. “Jo voldria que Chávez fos més radical”, diu. Enlloc d’una entrevista formal, li proposo una entrevista a la contra, tirant-li a sobre totes les acusacions clàssiques contra Chávez, la Revolució Bolivariana i la situació de Veneçuela. 

1.- Diuen que és un pallasso, un vulgar i un maleducat?

Chávez és un president que parla de forma col·loquial i que canta cançons als mítings. És una sort! La majoria de presidents veneçolans eren sempre molt avorrits, almidonats i sense cap carisma. El president té el dret a ser com vulgui mentre tingui el suport de la població. Hi ha molta gent avorrida a Veneçuela, però el poble no vota per ells. Potser és que som un poble poc disciplinat, poc jeràrquic i molt igualitari, i per això volem tractar de tu a tu al president del govern.

2.- Diuen que Chávez és un militar. Com pot l’esquerra confiar en un militar?

I com van poder confiar els francesos en Charles de Gaulle o els estadounidencs en Eissenhower? Els dos eren militars i van ser presidents conservadors. De tota manera, l’oficialitat de l’exèrcit veneçolà ha sigut històricament policlassista i molt obert: està formada per fills de l’oligarquia i de les classes populars, com el mateix Hugo Chávez. Això sorprèn ja que altres exèrcits, com el xilè, tenen una actitud molt de dretes. I, en tot cas, a vegades les armes han de servir a causes humanitàries: la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial o les guerrilles del maquis a la Guerra Civil eren violentes i militars, però feien servir les armes contra el mal.

3.- Diuen que és un colpista perquè va donar un cop d’estat l’any 92 al govern de Carlos Andrés Pérez?

Primer cal saber que no es pot acabar amb un joc respectant les regles del joc imposades pels poderosos. I després, cal recordar que abans de la rebel·lió militar liderada per Chávez, el govern d’aquella època va posar punt i final a la revolta popular del Caracazo amb la massacre de milers de veneçolans pobres a mans de l’exèrcit. Això va deslegitimar de manera absoluta al govern. Carlos Andrés Pérez havia lliurat la sobirània del país al capital estranger i va imposar el seu programa neoliberal a sang i foc.

4.-Diuen que els plans socials, el fi de l’analfabetisme i apropar els hospitals a les zones més pobres del país és només pur populisme i demagògia.

Segons el neoliberalisme, tota mesura amb un caràcter social és populista. Jo crec que populisme és fer servir els mitjans de la tradició nacional i popular per legitimar un projecte de col·laboració de classes, que sovint va acompanyat de mesures d’almoina. El projecte bolivarià ha creat una gran alarma per haver despullat una confrontació de classes a Veneçuela. D’una banda, els grans empresaris, liderats per la patronal Fedecámaras, i d’altra banda, grans sectors populars. Després del referéndum revocatori que va guanyar Chávez, la presidenta de la patronal va afirmar sense amagar-se que “no hem sabut fer arribar el nostre missatge a les masses”. És a dir, el missatge opositor era el missatge de la patronal d’empresaris. Tanmateix, més enllà d’això, et recomano una cosa: pregunta a una família amb un fill salvat d’alguna malaltia pels metges de la missió sanitària Barrio Adentro si considera que això és populisme? Pregunta a una dona que hagi après a llegir i escriure gràcies a la missió educativa Robinson si considera que això és populisme? Quan va arribar Chávez al govern hi havia 300.000 universitaris, i avui hi ha 740.000, i a més s’ha eliminat, segons diu la Unesco, l’analfabetisme de Veneçuela. És populista afavorir l’accés a l’educació de milers de veneçolans? És populisme duplicar la despesa del Govern en Salut i la d’Educació?

5.- Diuen que Chávez és un dictador, que no respecta la voluntat del poble i reprimeix les manifestacions de l’oposició?

Això només es pot respondre amb un somriure. Chávez va patir un cop d’estat, va ser detingut amb la intenció d’executar-lo però va ser posat en llibertat després de que una gran manifestació demanés el seu retorn a la presidència. Però, quan va tornar, no va prendre cap mesura contra els militars i els empresaris que van prendre part en el cop d’estat. No va tancar cap mitjà de comunicació, tot i que les televisions privades van cridar en antena a fer un cop d’estat contra Chávez. Quina classe de dictador és aquest? A Espanya, Tejero es va passar 30 anys a la presó. A Veneçuela, no hi va haver cap represàlia. La voluntat popular ha demostrat, elecció rera elecció, que dona suport a les polítiques de Chávez i el seu govern. La voluntat popular no és la voluntat dels amos dels mitjans de comunicació o de la patronal d’empresaris.

6.- Diuen que Chávez vol perpetuar-se en el poder eternament?

I què diuen aleshores del president dels governs espanyol, francès o britànic? Ells també poden ser reelegits indefinidament. Per què no fan la guerra contra aquests suposats tirans i dictadors europeus abans de fixar-se en el president d’un petit país llatinoamericà? A Veneçuela qualsevol funcionari d’elecció popular pot ser sotmès a un referèndum revocatori a meitat del seu mandat. De fet, contra Chávez es va dur a terme un intent per revocar-lo, i el president va aconseguir el 60% dels vots al seu favor. Quin mandatari europeu sotmet el seu poder a referèndum a meitat de la legislatura? Chávez seguirà en el poder si el poble ho vol, i si no, se’n anirà cap a casa.

7.- Diuen que té un rol molt protagonista i messiànic, no accepta cap successor i es presenta com un salvador de la pàtria?

Bé, això  podria ser més o menys cert, però si el dilema està entre Chávez i vendre la principal indústria del país a interessos estrangers, com vol l’oposició, prefereixo a Chávez. És messiànic voler conservar la sobirania del propi país? Jo crec que no. Tanmateix, si parlem de messianisme, de qui hauríem de tenir por és el del president d’Estats Units, que no només vol “salvar” la seva pàtria sinó el món sencer per mitjà de guerres i d’invasions militars.

8.- Diuen que Chávez vol imposar un partit únic als diferents partits d’esquerra de Veneçuela?

No sé d’on han tret l’adjectiu d’únic. El nom és Partit Socialista Unit de Veneçuela. Lluny de ser una senyal d’autoritarisme, l’objectiu és acabar amb les estructures de partit ja existents i amb la burocràcia del poder. El govern de Chávez va començar amb el suport d’un partit que es deia MVL200, però el grup es va autodissoldre per buscar una major flexibilitat i apropar-se a la gent. Quantes vegades hem vist que un partit que guanya les eleccions s’autodissolgui? Quantes vegades s’ha dissolt el PSOE? Després van crear els Cercles Bolivarians i es van autodissoldre; després el Moviment V República, i va ser suprimit també. L’únic objectiu és crear una nova estructura de partit que aglutini diferents forces de l’esquerra, però ja se sap que no hi seran totes: ni el partit Podemos, ni el Partit Comunista ni el Patria para Todos formaran part d’aquest partit… Tots els partits d’esquerra veneçolans han estat sempre molt minoritaris i per això Chávez volia unificar a la majoria d’organitzacions.

9.- Diuen que va tancar el canal de televisió RCTV.

No. Va ser una cessament de l’emisió. L’espectre radioelèctric, com a quasi tots els països del món, pertany a l’estat. Les televisions tenen concessions per emetre, que duren vint anys segons va establir una llei del president Jaime Lucinchi, un socialdemòcrata. RCTV va arribar al final de la seva concessió i el Govern va optar per no renovar-la degut a una sèrie d’incompliments legals. Però, si us plau, RCTV no està tancada ja que segueix emetent 24 hores al dia per cable, que és un sistema molt popular i massiu a Veneçuela.

10.- Diuen que té un programa de televisió, l’Aló Presidente, on fa propaganda durant hores dels èxits del seu govern fent servir la televisió pública.

L’Aló Presidente és una mena de rendició de comptes setmanal del president davant el seu poble. El programa és transmet per la televisió i la ràdio pública, però a Veneçuela hi ha unes 60 cadenes de televisió i un miler d’emissores de ràdio. Així que, qui no vulgui, no està obligat a veure el programa. Jo crec que res pot impedir que un governant expliqui la seva acció política i respongui a les preguntes que formulen els ciutadans de tot el país. La gent es queixa, fa peticions i exposa les seves crítiques. I el president ha de respondre. El problema dels mitjans de comunicació a Veneçuela no és aquest programa sinó que la majoria de mitjans són privats i han iniciat una gran campanya contra el govern democràtic. Aquests mitjans han incitat a la guerra civil i, fins i tot, a l’assassinat del president. A més, diàriament, s’insulta a la mare de Chávez, que és un dels pitjors insults que es poden fer a Amèrica Llatina, o el titllen de mico. Jo, per exemple, he estat vedat d’aquests mitjans: això sí que es censura. Abans em trucaven, però ara ja no ho fan mai. A Veneçuela no hi ha llibertat d’expressió perquè la tenen confiscada els mitjans de comunicació privats.

….

Com a part extra d’aquella entrevista, li pregunto el perquè alguns mitjans de comunicació tenen aquesta actitud tan crítica amb un president llatinoamericà concret com el de Veneçuela.

Als mitjans de comunicació espanyols s’ataca a Chávez d’una manera radical. Li diuen des de dictador o corrupte… fins a pallasso o maleducat.

Els espanyols, doncs, opinen el mateix que la majoria de mitjans veneçolans. No em sorprèn: respon a que hi ha grans interessos empresarials espanyols que estan sent perjudicats per Chávez. Per exemple, el cas de Repsol, que ha vist com Chávez aturava el procés de privatització de l’empresa pública Petróleos de Venezuela i reduïa així els seus beneficis en el futur. Com Repsol és un dels majors anunciants a la premsa espanyola, no m’estranya la seva actitud.

No?

El problema de fons rau en la lluita pel petroli i el gas, i és una lluita a nivell mundial. Després de la Guerra Freda, que va ser una mena de tercera gran guerra, la quarta guerra mundial va començar a Veneçuela el 27 de febrer de 1989 amb una gran sublevació popular contra el model neoliberal, que es va anomenar el ‘Caracazo’. És una guerra entre pobles i grans organismes financers i empreses transnacionals. El petroli ha arribat ja a la seva cota màxima de producció i ara va de baixada. Per tant, la potència que controli els hidrocarburs serà qui guanyi aquesta guerra mundial. Els escenaris de batalla són diferents, i un d’ells és avui mateix Veneçuela, la reserva de petroli més important a Amèrica. Nosaltres no estem buscant bronca amb ningú; simplement, tenim el dret d’aplicar els beneficis del petroli en benefici del poble veneçolà. Això no és cap heretgia, no?

About sergipicazo

Sergi Picazo (Barcelona, 1980) és un periodista català. Actualment, treballa com a redactor de Política al diari català El Punt Avui. També forma part del col·lectiu Contrast, una associació de periodistes amb interès pel periodisme social. Actualment, el col·lectiu està preparant la sèrie de reportatges audiovisuals Després de la pau, rodada a Bòsnia, el Líban, Argentina, Cambodja, Sud-àfrica i Rwanda. L'any 2007 va guanyar el premi Joan Gomis de periodisme solidari, convocat per Justícia i Pau i la revista Foc Nou, amb un reportatge escrit conjuntament amb Iolanda Parra sobre l'ajuda la cooperació internacional i les ONG a Nicaragua. El reportatge es va titular: "Nicaragua, el regne de les ONG". L'any 2010, va ser col·laborador freelance treballant com a corresponsal polític i cultural a París per a La 2 (programa cultural, Inquietos) i a altres diaris. Durant anys ha col·laborat en projectes de periodisme crític a Catalunya com ara les revistes alternatives Directa —actualment— i El Triangle, i les ja desaparegudes Illacrua i Diari de la Pau.

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

El meu twitter

Sergi Picazo

El Perseguidor

Apunts sobre #BonPeriodisme, per Sergi Picazo

Si necessites contactar amb mi:
1) Escriu a sergipicazo@sentitcritic.cat

2) Busca'm a Twitter (@sergipicazo) o Facebook (Pàgina de Sergi Picazo)

3) Mira els meus vídeos a http://www.youtube.com/sergipicazo

4) Busca'm al carrer en algun lloc entre Barcelona i el Baix Llobregat

%d bloggers like this: