Quan encara estudiava Periodisme, un amic i recomanable periodista, Roger Palà, em va demanar que li busqués un llibre sobre reportatges clàssics de la revista Rolling Stone. Anys 60, anys 70. Quan la revista Rolling Stone valia la pena, clar. Vaig al·lucinar. Reportatges musicals –més aviats, sociomusicals, políticomusicals- com mai no els havia llegit. El llibre era de tapes verdes i dures, en una edició molt antiga, pàgines groguenques, molt i molt usat… però ni el Roger ni jo aconseguim recordar el seu títol.
El llibre, però, i segurament la Rolling Stone, eren la prova que un periodisme musical i cultural més interessant, més profund i més radical era possible. El Roger ho intenta, i a vegades aconsegueix, a les pàgines de l’Enderrock.
Però, anant a les arrels, un altre company i amic periodista, l’Ivan Vila, em recomana llegir-me aquest mític reportatge del cantant Frank Sinatra escrit pel també mític periodista Gay Talese. Una joia, que està penjat a internet gràcies a Letras Libres. No és el clàssic panegíric, de publicitat i promoció en que s’ha convertit avui la majoria del periodisme sobre música. És crític, és descriptiu, exposa el millor i pitjor Sinatra.
El títol és innegablement bo: “Sinatra está resfriado”. No hi ha res més a dir.
NOTA: El report és llarguíssim, impossible de llegir sencer. Però comenceu igualment i deixeu-lo quan no pugueu més. No importa. Cinc minuts de lectura seran suficients per entendre l’estil.
El perseguidor 
Me’l vaig llegir sencer i és un exemple de new journalism, de fer de narrador casi omniscient d’una història.
D’una manera semblant ho va fer Indro Montanelli al llibre “Gentes del siglo XX”
Posted by Toni Bardia (@tonibardia) | 11 Desembre 2011, 7:18 pm